Cap a l’adolescència

El pas de la infantesa a l’adolescència, sovint, esdevé una cruïlla tan cabdal i intensa de la vida que és perfectament comprensible que es converteixi en el centre d’un bon grapat d’obres literàries, fet que no significa, però, que aquestes siguin exclusivament per a lectors adolescents. Depenent del punt de vista des d’on es narra i de la forma, el seu interès pot ser tan vast com la quantitat de lectors que circulen o han circulat per aquesta cruïlla.

Amb Caminant junts per la lluna Pep Puig (Terrassa, 1969) s’ha convertit en un vertader especialista a abordar aquest moment. És una novel·la que té moltes similituds amb La vida sense la Sara Amat, amb què Puig va guanyar el premi Sant Jordi 2015. Narrades en primera persona des del present actual, totes dues descriuen uns fets del final de la infantesa del protagonista i l’entrada a l’adolescència durant l’estiu, als inicis dels anys vuitanta.

A La vida sense la Sara Amat hi havia un fet excepcional que sacsejava i conduïa tot el llibre, i que desencadenava tot de descobriments i sentiments en els personatges. A Caminem junts per la lluna, això també hi és. Sacseja de la mateixa manera, però no vertebra tot el llibre. Tots dos fets esdevenen, però, un testimoni excel·lent, una descripció minuciosa de la vida de poble i de les vacances d’estiu llavors a Catalunya.

Caminem junts per la lluna descriu el mes d’agost de quatre amics, de vacances a Altafulla, des de la visió d’un d’ells, en Marcel, en aquell punt en el qual comencen a perdre l’interès pel joc i prenen consciència de l’amistat i de l’amor primerenc. Puig fa una treballada descripció d’un mes d’estiu a la platja, d’una època i d’una generació, tot relatant el dia a dia de la colla d’amics, dels pares i de la gent del voltant, amb la descoberta de nous interessos, dels secrets i de les febleses que amaguen els adults i amb l’aparició de sensacions noves i indescriptibles. I ho fa amb un estil d’una senzillesa aparent i un ritme àgil i constant. En algun moment la descripció de la quotidianitat depassa el lector i fa la sensació que no porta enlloc. De fet, no hi ha un mòbil tan clar com el que movia la recerca de la Sara Amat. Però l’obertura i el tancament són precisos i colpidors, i hi ha moments d’una enorme càrrega emotiva i imatges de gran potència.

Espais interiors, de la sueca Elin Nilsson (Lund, 1986), té tant de peculiar com de necessària pel fet que són molt escassos, i molt agraïts, els reculls de relats adreçats als joves. A cadascun dels vuit contes del llibre, Nilsson aborda situacions habituals dels adolescents que tothom pot haver viscut, tot aconseguint una destacada tensió narrativa que provoca que el lector arribi al final amb l’esperança d’un desenllaç sorprenent que, depenent de la mirada, no trobarà. Es quedarà, de ben segur, amb el bon regust de la descripció, d’una subtilesa i delicadesa enormes, d’allò que es belluga en l’espai interior de les persones.

Espais interiors s’allunya dels reculls recurrents fet per tractar emocions i actituds. Aquestes apareixen subtilment en situacions com ara l’excursió en bus a la natura, on el protagonista és acompanyat pel germà petit i aquest acapara tota l’atenció; o la pel·lícula que una noia es fa quan la família és fora, ells se sent sola i el temps passa sense que acabin per tornar; o l’aventura i el primer petó amb aquell amic que és més que un amic; o l’arribada d’un professor substitut a l’institut i la mirada crítica que en fan uns alumnes...

Espais interiors és una gran descoberta, ideal per a lectors que volen més un relat que una novel·la com Caminant junts per la lluna, amb una temàtica sempre actual.