El vot català i la política espanyola

El que ocorre a Catalunya té vida en el conjunt de la política espanyola. I més en aquest moment en què, amb el País Basc perfectament controlat sota la tutela del PNB, Catalunya és el territori apatxe de la política espanyola. Diumenge els catalans votarem en unes eleccions estranyes. Per la pandèmia, que converteix la por en un factor determinant de la decisió d'anar a votar, cosa que redundarà en una alta abstenció. Però també per la llarga ressaca de la crisi d'octubre del 2017, que, tres anys després, ha portat a una situació de fatiga i insatisfacció. Les enquestes expressen el desig majoritari de construir ponts i obrir una nova etapa, mentre els murs construïts en la confrontació política continuen semblant insalvables si ens atenim als discursos i promeses de les parts. Es podria dir que només els comuns han expressat una voluntat oberta de trencar muralles posant un peu a cada costat de la frontera.

En aquest context, quins efectes poden tenir les eleccions catalanes en la política espanyola? Ara mateix, veiem els de campanya: en suport d'Illa i d'Albiach, els socis del Govern espanyol van anunciant mesures amb música de reconciliació —indult als presos, revisió del delicte de sedició i de la legislació en matèria de llibertat d'expressió, taules de diàleg— que generen dubtes en la seva credibilitat perquè no acaben de concretar-se i friccions entre ells pels graus diferents d'intensitat. A la dreta s'ha escampat el desconcert. La caiguda de Ciutadans s’anunciava des de feia temps: la frivolitat ha pogut amb un partit amb més ambició que força, que va saber captar un moment d'oportunitat però no va ser capaç de consolidar-lo. Qui ara viu en el pànic és el PP, perquè el probable sorpasso de Vox a Catalunya obre serioses incògnites en la política espanyola: som davant d'un canvi d'hegemonies en el seu si? Seria catastròfic que l'extrema dreta, la que el PP i Ciutadans van legitimar amb les seves aliances, posés en perill la dreta tradicional, com està ocorrent en altres països europeus.

Una novetat interessant d'aquesta campanya és que el procés ha quedat en segon pla, gairebé limitat a pugnes d'autenticitat entre els seus protagonistes principals: Junts per Cat i Esquerra. Com confirmen les enquestes, la ciutadania ha assumit que la gran promesa no és a dues passes i que s’ha de donar prioritat a les urgències del present. Cosa que no impedirà que l'independentisme confirmi la seva força electoral, per a enuig d'aquells que fa anys que anuncien la seva derrota. El Govern del PSOE i Podem, que pot sortir reforçat d'aquest episodi, no pot deixar escapar aquesta oportunitat de tornar la qüestió catalana a la política, amb mesures de reforma institucional que millorin la qualitat de la democràcia en benefici de tothom. Encara que la dreta faci l'impossible per evitar-ho.