Acumulacions

Des de la irrupció del consum en massa, l’acumulació vertiginosa d’objectes caracteritza les nostres vides. Són temps de profusió i acaparament d’abillaments que ens porten a aparentar, a seduir; i, no obstant això, el desig no ha cotitzat mai tan a la baixa i la por no s’ha enfilat mai tant. A Agradar i emocionar( Anagrama, 2020), Gilles Lipovetski relaciona l’adornament i el maquillatge amb “la recerca de gratificacions individuals, amb aquesta voluntat de competir, de guanyar poder sobre l’altre”. Aquesta mena de suplements de l’ésser funcionen com a “mitjà per fer l’individu més sensible i fortament present”.

El terror al buit —la fotografia dels carrers deserts— i l’ansietat per traduir el nostre entorn en imatges arriba a dos importants àmbits de les nostres democràcies liberals: l’esfera de la comunicació política i l’art. En el film de John Schlesinger A Question of Attribution (el títol babau en castellà és Un espia con arte, 1991) hi ha una escena central en què el curador de la col·lecció de la reina Isabel II, Sir Anthony Blunt (interpretat per James Fox), es passeja per les estances de Buckingham Palace i es fixa en un suposat Tizià. És llavors quan s’obre un diàleg impagable entre l’expert i la insigne propietària sobre falses atribucions i dobles identitats (l’MI-5 sospita que Blunt va ser un espia de la NKVD, antecessora del KGB).

¿Com devia ser la veritable naturalesa de tot aquell batibull que la reina guardava en els seus salons, això és, un quadre de taller de Rafael, una Anunciació de l’Escola de Siena, un ou d’estruç —regal del poble de Samoa—, un or moulu, una banya d’antílop o un objecte semblant a una base per a pastissos que podria ser l’equivalent reial d’una escumadora? “Això no és una col·lecció reial, sinó una acumulació reial!”, exclama sarcàstic Sir Anthony abans de preguntar a sa majestat si li deixaria uns dies el Tizià per estudiar-lo, ja que “alguns quadres com a frau desperten més interès que l’original”. “M’ho he de pensar —respon la reina—, perquè deixaria un buit, tinc moltes coses inapreciables perquè no se’ls pot posar preu. I si es pogués, no es podrien vendre”. L’expressió unique au monde sol ser la més valuosa en qualsevol idioma. En l’era de la volatilitat i de l’apropiació gratuïta, ocultar el que ens resulta valuós (un objecte, un afecte) és un acte de resistència. Precisament d’identitats, apropiació i acumulació tracta la mostra d’Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964) a la galeria Joan Prats de Barcelona.

El duo d’artistes pren com a motiu la frase de Spinoza “El que pot un cos” per presentar un cúmul de treballs —un vídeo (6’’), una pancarta, objectes i collages fets amb símbols i dibuixos trets d’altres artistes (David Wojnarowicz, Helio Oiticica) per referir-se a la sexodisidència i al dret de tot individu a la lliure autodeterminació de gènere. Totes obres molt estimables (conceptualment) però objectables (formalment).

I és que, entre l’autèntic i el fake, hi va haver un artista de el moviment Fluxus, Ben Vautier, que va convertir una frase escrita a mà, Je suis unique au monde, en una obra d’art. Per al creador napolità (1935) l’art era intenció, apropiació del que hi és: “Signo, per tant: en els forats, les caixes misterioses, els cops de peu, Déu, etc.”. Així va ser fins el 1962, en plena expansió de desenvolupisme i de consum, quan va decidir donar per acabada l’acció de signar tot el que se li posava al davant.

Ha passat més de mig segle i les societats hiperconsumistes ens seguim mossegant la cua, preguntant-nos què som individualment en lloc del què volem ser en comunitat. Mentrestant, els artistes i els polítics segueixen cantant el mateix rap.