La revenja de la por

Tota gran il·lusió pot empènyer al desencís. Va passar durant la Transició. L’inici de la dècada dels vuitanta va estar marcada per aquesta sensació. A la crisi econòmica s’hi va sumar l’augment de la violència i la criminalitat, però especialment la idea que la democràcia tan llargament desitjada s'anava esfilagarsant “davant la contemplació d’un aparell polític cada dia més consubstancialment entestat a adoptar mesures repressives i no creatives a l’hora d’afrontar els problemes que l'afectaven”. Així ho editorialitzava aquest diari mentre denunciava retorns persistents cap a la cultura de la repressió en lloc de crear la de la llibertat. Avui dia serien uns quants els que podrien traslladar aquella impressió a l’actualitat de la seva mirada. Uns altres, més grans i supervivents, adduirien que és clarament impossible de comparar, tot i la sensació d’estancament que la pandèmia ha potenciat. Perquè amb el virus també han arribat algunes excuses. Fins i tot per restringir la llibertat no sempre de manera prou justificada.

Una de les grans característiques del somni llargament anestesiat per la dictadura era la possibilitat de poder votar. Cada jornada electoral es va canonitzar pomposament com a “festa de la democràcia”. I així, vestida de gala i empoderada, la ciutadania anava a les urnes per decidir la manera de modelar un país que tot just naixia. L’eufòrica arribada dels socialistes va rebaixar l’abstenció al 20%, però quatre anys més tard, tristament, va recuperar gairebé els mateixos punts que van sentenciar la permanència de la UCD d’Adolfo Suárez el novembre del 1979. I va començar un altre desengany, aquell amb puny i rosa, que es va intentar pal·liar descrivint la democràcia com un sistema avorrit perquè ningú s’atrevia a definir-lo com el poder de fer fora governs més que de posar-los. Els rituals estaven encara sacralitzats i formar part d’una mesa electoral era motiu de satisfacció. Després va passar a ser un pal. Avui es veu com un risc.

Són milers els catalans que han demanat que els alliberin de la responsabilitat de controlar la gestió dels comicis. Sempre en van ser uns pocs els qui tenien excuses i molts més els que se les buscaven. Ara, aquells centenars de sol·licituds de baixes s’han multiplicat perquè la por del contagi pot més que la certesa de ser útil i la convicció de ser responsable. I així veiem com el virus de la por torna a imposar-se i allà on es van sembrar sospites han crescut els dubtes. I no sembla que l’Administració tingui credibilitat per diluir-les ni els polítics autoritat per combatre-les perquè van ser alguns d’ells, en part, els qui van atiar la por a l’hora d’intentar ajornar les eleccions argumentant la situació sanitària i la vulnerabilitat social.

Aquesta reacció ciutadana, a més, facilita que es propagui el subtil qüestionament de la legitimitat del resultat sense dir-ho obertament per no ser titllats de trumpistes. Havent quedat, doncs, jurídicament desprotegida la maniobra política de la suspensió, a pesar de la unanimitat dels partits parlamentaris, n’hi va haver prou amb un desacord forçat en la data alternativa per iniciar el duel de navalles. Davant d’aquestes evidències, insistir en l’acusació a la justícia i al Govern espanyol per poder anar a les urnes, més que una paradoxa, és un despropòsit. La defensa d’un vot que necessita el pegament d’una idea transversal en un moment de desgast pel canvi social de prioritats i la factura de la gestió. Perquè un rastreig dels fets polítics diaris dels últims mesos no avalen la campanya. I no perquè la justícia en surti indemne, que té molt per esmenar, sinó perquè estaven més que advertits que apel·lar a un decret nascut de l’aplicació d’un automatisme parlamentari difícilment podria quedar sense efecte per la voluntat política dels qui no podien firmar-lo. I en tornar a enfrontar dos drets fonamentals fent dependre el de la participació al de la salut, s’ha escampat implícitament la idea que votar és contagiós. Però no en el bon sentit, com es vantaven els defensors de la democràcia, sinó pel risc de la integritat física dels qui hi participen. Com si no existissin ni l’obligació de garantir el lliure exercici amb tota la seguretat organitzativa ni la prudència pròpia de no córrer més risc que el d’esperar a la cua, com es fa aquests dies per votar per correu. I en el cas dels membres d’una mesa, com si no tingués el seu equivalent en la convivència amb els companys de feina ni en les trobades familiars procedents de bombolles diferents i fins i tot distants.

Ara fa un any, quan va començar la pandèmia i fent una crida a la prudència, els nostres representants van jugar amb la por. Avui tot plegat se’ls gira en contra perquè: “Res dona més valor a la por que la por dels altres”, va sentenciar Umberto Eco.