Nadals a can Monsó

Es repeteix cada any, però el Nadal no sembla que tingui cap pes en la prosa catalana, com si l’únic objectiu de la ficció fos girar la cara a la vida quotidiana i, a les pàgines dels llibres, distanciar-se del que s’esdevé al carrer. Sorprèn, per exemple, que un autor amb una obra d’extensió monumental com Josep Pla no toqui mai, ni de prop ni de lluny, els dies de Nadal. Hi ha, certament, la descripció costumista de les festes, i això es troba sobretot en els articles periodístics que cada any escrivien Sagarra, Soldevila o Carner, celebracions iròniques dels vicis i les tendències socials. Hi ha, també, qui agafa les festes de Nadal com un acte de fe, on els personatges viuen amb plena seriositat i entusiasme les efemèrides: un cas representatiu seria un conte d’Ernest Martínez Ferrando, Nadal intens, on un nen somia que és veritat l’imaginari creat per la tradició.

No hi ha la voluntat de posar en dubte res de res, que és el mateix que passa en els episodis que Terenci Moix relata a El dia que va morir Marilyn: el que hi impera és la voluntat de recuperar elegíacament el territori de la infantesa. Tot i així, també es pot detectar una tercera línia, que parteix de la necessitat d’allunyar-se d’uns dies vistos com pesats i molestos i on tot és fals: l’estratègia, aleshores, és subvertir i manipular els elements i els aspectes llegats per la tradició. És, per exemple, el cas de Tres Nadals, de Quim Monzó. Hi ha, en fi, una quarta categoria on el Nadal és simplement un marc que serveix per enquadrar l’argument: a Les primaveres i les tardors, Baltasar Porcel fa que una nit de Nadal serveixi per desencadenar el nucli de les històries.

Un cas excepcional és el d’Imma Monsó, que en la seva obra s’aprofita de les quatre línies anteriors i converteix el Nadal en un motor narratiu i moral. A Tot un caràcter, les festes nadalenques al costat de la família marquen un abans i un després en les peripècies de la protagonista; a La dona veloç pot semblar que siguin la manera de trencar la bombolla insostenible que porta els protagonistes a viure tant al marge de les coses reals; i a La nit porpra poden ser les anhelades vacances que no acaben d’arribar mai. Ara, a Germanes, Monsó tiba encara més la corda i dialoga amb els morts, amb els parents morts i amb el conte de Joyce. A la Vall on se situa aquest conte de Nadal ja no hi neva com a la infantesa, però Rita, la protagonista, com si pensés que mentre hi hagi una persona que ho cregui no hi ha res que no pugui ser veritat, diu a la seva germana: “Neva sobre les teules de la llosa, sobre l’estany de dalt i sobre el campanar del poble. I neva sobre la terra del cementiri de Garòs, que un dia ens cobrirà a tots. Neva a poc a poc, amb flocs densos que triguen molta estona a arribar a terra...”.