De tornada a Grönholm

El maig del 2003 es va estrenar El mètode Grönholm, de Jordi Galceran i dirigida per Sergi Belbel, a la sala Tallers del TNC de Barcelona. Al cap de poques setmanes, els quatre intèrprets (Jordi Boixaderas, Roser Batalla, Lluís Soler i Jordi Díaz) van passar al teatre Poliorama de les Rambles, on s’estarien tres temporades. Belbel va encunyar una precisa definició: “Al teatre hi ha fracassos, aventures, èxits i fenòmens. El mètode Grönholm entra en aquesta última categoria”. En la meva crítica de llavors vaig dir una altra frase que tampoc no estava malament: “Si jo tingués pasta, la ficava en aquesta funció, perquè donarà un munt de diners”. Llàstima que no pogués fer realitat el meu desig. Facin comptes: Grönholm acaba de tornar al Poliorama a finals del 2020, dirigida una altra vegada per Belbel, i amb un nou elenc, també triat pel director, com passa des d'aleshores per desig de Galceran. Aquest és el nou i no menys formidable repartiment: Enric Cambray, Marc Rodríguez, Mar Ulldemolins i David Verdaguer.

Des del 2003, entre les vegades que he vist la funció i les que he anotat aquí i allà, necessitaria mig diari per fer el compte. Vaig a l'essencial. El 2004, al Marquina madrileny, es va fer l'obra en castellà a les ordres de Tamzin Townsend, amb un altre repartiment notable. El mametià Carlos Hipólito s’ho va ficar a la butxaca. I igualment poderosos van estar Cristina Marcos, Jorge Bosch i Jorge Roelas. “Què se n’ha fet, d'ell?”, li pregunto a Galceran. M'explica: “Un actor molt bo que va deixar l'escena. Va escriure dues comèdies, en va estrenar una, però no van acabar d'arrencar”.

Coincideixo amb Galceran que Grönholm “és una màquina que misteriosament continua funcionant”. L'única escena que em resulta una mica llarga és la de les disfresses. “Potser és la que, per alguna raó, coneixes més”, diu. I assenyala que potser tant el repartiment com el públic siguin més joves. “I el públic per això riu amb més força”. Li dic: “Per a mi, el text és el mateix i l'elenc continua tenint molta força”. Galceran: “Hi ha gags nous, o iguals però explicats d'altres maneres. És clar que, agradant a tots molt, l'he vist tantes vegades que per a mi, en català, només em passa pel cap el primer repartiment, per allò que qui pega davant pega dues voltes”. També recalca, sàviament, que el repartiment actual al Poliorama agrada molt perquè són més joves: “Em sembla que tenen les edats dels personatges: els executius que lluiten per obrir-se camí. Lluiten amb ferocitat. I, com el públic, ho entenen tot perfectament”.

Galceran em recorda que a Madrid van tornar a fer-la, al Cofidis Alcázar i a l'Infanta Isabel. “Amb Luis Merlo, Marta Belenguer, Vicente Romero i Jorge Bosch, que havia passat del Marquina. Ens va tombar la pandèmia. Potser tornem a Madrid al febrer o al març”. Galceran em va explicar alguns problemes anglosaxons. Mike Nichols es disposava a dirigir-la i va morir dos dies abans de fer la primera lectura. A Los Angeles hi va haver una producció, però no va passar a Nova York. Després es va fer a Londres. “Es va estrenar al Menier Chocolate Factory. El nostre padrí era Sam Mendes, amic del director. Els actors eren boníssims, però a la crítica no li va agradar l'escena del transsexual. Van escriure que allò no era acceptable. A la dona de Mendes tampoc li agradava. I no hi va haver manera que molts s'arrisquessin a portar-la a un teatre més comercial. O sigui, que no vam poder tenir crítiques”. El dramaturg m'assenyala que la comèdia va tornar al Poliorama per la insistència de Toni Albadalejo, el factòtum d'Anexa. “Ara fa uns 14 anys que no es muntava a Barcelona”, em diu. I estic d'acord amb Galceran que el repartiment català actual és molt bo. Marc Rodríguez, amb un perfil entre ingenu i emprenyat, està impecable en aquest registre inesperat. I Mar Ulldemolins té perill com una agent de MI6. Enric Cambray no es passa un pèl. I David Verdaguer té un costat d'humanitat i un altre implacable. O ens ho imaginem?

Jordi Galceran i el productor Jaume Buixó van posar en escena Los asquerosos, adaptació de la novel·la de Santiago Lorenzo, que s'ha estrenat al Teatro Español, a Madrid, amb el fenomenal Miguel Rellán i el bon tàndem de Secun de la Rosa, dirigida per David Serrano, fins al 24 de gener i després gira. I Galceran té en marxa una altra obra nova. “Li estic donant els últims retocs. És la història de quatre noies que se la juguen pujant una muntanya. Encara que no ho sembli, és una comèdia amable. Es diu Las alpinisas. No vull estrenar fins que passi la pandèmia”.

Xerrant, ens adonem que Grönholm ja té gairebé 20 anys. Va tornar al castellà en el Marquina, amb Juan Codina, Francesc Albiol, Toni Acosta i Rafael Castejón, el 2010. I en munt de places. A Moscou, 15 anys. A Alemanya, de 10 a 12 anys. A la sortida, escolto a una parella madura que diu: “Hi ha gent jove que l'ha de veure”. Galceran somriu, orgullós, humil, feliç.