Dies de ràdio... a Barcelona

L’Avi posa la primera pedra per a una caseta i hortet… pagant un altre”. El setmanari conservador Defensa dels Interessos Catalans (DIC) carregava així contra Ràdio Associació de Catalunya perquè permetia que Francesc Macià donés el tret de sortida de les obres del xalet a Valldoreix que l’emissora sortejava entre els participants d’un concurs infantil d’història de Catalunya. El president de la Generalitat, però, aquell diumenge 22 d’octubre de 1933 no es va quedar al còctel posterior, ni a les sardanes, ni a les activitats infantils, ni al partit de futbol programat per acompanyar l’acte. Tenia pressa.

De Valldoreix va anar a l’avinguda firal de Montjuïc, on, dalt d’un cotxe descapotat i al costat del conseller Josep Dencàs, va saludar els escamots uniformats de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) que desfilaven cap a l’Estadi Olímpic per celebrar-hi un festival polític i esportiu. L’Avi, continuava àcid el DIC, “ràpidament emprengué el viatge de retorn amb la cua entre cames, per tal d’anar a fer el ‘Hitler’ en la desfilada còmico-feixista dels escamots de la camisa verda”.

L’agenda presidencial d’aquell matí il·lustra bé les noves pràctiques publicitàries radiofòniques —el xalet es va conèixer com La Lechera perquè el finançava Nestlé—, la política propera de Macià i la complexitat del moment polític davant les eleccions a Corts de novembre d’aquell any. L’historiador Josep Lluís Martín Berbois explica l’episodi al llibre Barcelona, capital de la ràdio, que coedita juntament amb la historiadora Susanna Tavera i l’estudiós Armand Balsebre.

El volum de 400 pàgines, que ha publicat el Memorial Democràtic, aplega 25 assaigs, molts dels quals són d’especialistes en la història de la comunicació, sobre l’aparició, evolució i repercussió de la ràdio en els anys vint i trenta i el paper que hi va tenir la dona. Alguns grans eixos explicarien l’espectacular eclosió del mitjà a la capital catalana.

Un ‘musicbox’ classista. Mentre al cafè-braseria de l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya de Barcelona la clientela benestant s’entreté amb música de piano de fons, al sisè pis s’emet la programació de Ràdio Barcelona. L’estudi, inaugurat el 14 de novembre de 1924 per fer-ho coincidir amb l’inici de la BBC dos anys abans, és petit, circular, com l’escenari d’un teatre, amb sostre entapissat, cortina ondulada i un doble pis de catifes per impedir les ressonàncies i amortir els sons exteriors.

El seu cost diari —lloguer d’instal·lacions, personal, orquestra i rapsodes— és d’unes mil pessetes, descriu Balsebre, catedràtic de comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1925 només s’emet de sis de la tarda a onze de la nit. Són poques hores, però l’impacte que tindrà la posada en marxa del “diari sense paper”, com es publicita l’emissora, serà espectacular, encara que, de moment, l’audiència sigui burgesa i que mateixa revista de la ràdio expliciti en una imatge d’una senyora elegant, fumant, amb auriculars i un nadó a costat, que “la joven señora sabe conciliar la radio con sus deberes domésticos”. A mitjans de gener ja s’ha retransmès de manera íntegra la primera òpera del Liceu, La flauta màgica, de Mozart. Música clàssica, considerada culta, i sardanes davant de la “música tirando a negro” del jazz, per exemple, o els “bailes modernos americanos”, com el xarleston o one-step, que van costar més d’introduir.

Al novembre d’aquell any, Carlos Gardel, de gira per Barcelona, va gravar al Teatre Odeón i va avançar a Ràdio Catalana els temes que després va interpretar al Goya. Era, segons la periodista Sylvia Roig, “la primera vegada que actuava en una ràdio d’Europa”. La participació de l’estrella argentina —amb una fama encara per esclatar al continent— en la competidora de Ràdio Barcelona no és casual. Ràdio Catalana, inaugurada el 20 de juny de 1925, tenia una vocació més interclassista. Cercava públics més populars i el tango li ho permetia. Deu anys després, la mateixa emissora anunciaria l’accident d’avió en què va morir Gardel, tal com recordava en les seves memòries d’infància Josep Maria Espinàs.

La ràdio va començar com un producte burgès; la majoria d’obrers no tenien diners per a l’aparell

Pugnes empresarials. Ràdio Barcelona va ser el resultat de l’estratègia comercial de les filials i els delegats de les grans multinacionals del sector de la radiodifusió a Europa, sobretot per aconseguir vendre aparells receptors, que era el negoci de la ràdio aleshores. Entre els seus impulsors hi havia l’Associació Nacional de Ràdiodifusió (ANR), amb l’empresari osonenc Eduard Rifà com a figura destacada. El projecte, explica Balsebre, es basava en el catalanisme de la Lliga Regionalista, però més que polític, era cultural.

La ràdio es va poder desenvolupar enmig de la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930) perquè el dictador va renunciar a un servei de ràdio pública i en va permetre un de basat en la iniciativa privada. Durant mig any, Ràdio Barcelona va ser l’única emissora a Catalunya, però aviat van emetre Ràdio Catalana, amb més potència i cobertura —propietat de l’empresari Hugo Heusch, de Perlas Majórica—, i l’emissora madrilenya Radio Ibérica.

Ràdio Barcelona va viure uns primers anys convulsos quan l’empresari biscaí Ricardo Urgoiti, al capdavant d’Unión Radio Madrid, va decidir comprar-la. Malgrat les dificultats econòmiques i la necessitat de la inversió, Rifà i la resta d’accionistes de l’ANR no es van sentir mai còmodes amb la fusió. Urgoiti construïa un imperi radiofònic peninsular. Debilitava els rivals i els adquiria. Un cop al capdavant de Ràdio Barcelona, això és el que va fer amb Ràdio Catalana la primavera de 1929: un any després de comprar-la, va desaparèixer.

Per contra, l’hivern d’aquell any l’Associació Nacional de Ràdiodifusió es va desvincular de Ràdio Barcelona. Al marge de diferències ideològiques i de preferències de programació, va ser el factor econòmic el que ho va propiciar, tal com explica Manuel Fernández, professor de la Universitat Complutense de Madrid. L’any següent, part dels empresaris de l’ANR van impulsar Ràdio Associació de Catalunya (RAC), amb una clara vocació catalanista, en un moment en què la dictadura esllanguia.

El soroll publicitari. D’inici, el tret diferenciador de Ràdio Associació de Catalunya va ser l’ús modern de la publicitat. A Ràdio Barcelona costava introduir falques perquè la seva pròpia revista considerava que era un soroll indesitjable, com si les emissores haguessin d’intercalar “contra su voluntad, capítulos de prosa en la poética marcha de sus tareas preferidas”. Es lamentava no tenir altra opció que fer-ne ús “para vivir, aunque penosamente, por medio del anuncio”.

A les acaballes dels anys vint, Espanya era un dels països europeus amb una proporció —1,2 per mil— més baixa d’oients “cotitzants”, és a dir, que paguessin pel seu receptor. Al Regne Unit, per exemple, ho feien el 53 per mil i a Alemanya, el 28 per mil. El professor de l’Escola Industrial Enric Calvet, germà de l’aleshores director de La Vanguardia, Agustí, Gaziel, va proposar quotes forçades a l’estil de la BBC, però la proposta mai es va implementar. I és que la majoria d’obrers no tenien diners per comprar un aparell receptor i encara menys per aportar la quota popular mensual d’una pesseta que s’esperava que servís per sostenir la ràdio.

A partir de 1933, en canvi, Ràdio Associació, davant de les quotes i de la venda d’aparells, va apostar de manera decidida per la publicitat per sostenir l’emissora. No ho va fer, però, per vendre minuts d’anuncis de paraules, sinó pel patrocini de programes com a format publicitari. Un dels impulsors de l’emissora, Ramon Pérez-Pujol, va expressar al setmanari Mirador que “la publicitat, que sempre acostuma a ésser pesada per als radiooients, sembla que darrerament ha estat encaminada cap a uns viaranys que la fan més tolerable”.

La RAC també va incorporar l’enregistrament discogràfic en els estudis de la ràdio per generar ingressos. Ràdio Barcelona va acabar fent el mateix, i als anys trenta la competitivitat entre les dues emissores, a les quals es vinculaven les nombroses emissores locals que van aparèixer arreu de Catalunya, van millorar molt la qualitat dels programes radiofònics.

Entre la política i l’esport. Si en el cop d’Estat de Primo de Rivera, el setembre de 1923, la ràdio va tenir una importància residual, en la proclamació de la República l’abril de 1931 ja en va tenir molta més. No tothom, però, ho veia igual. Rifà s’oposava a l’ús de la ràdio com a mitjà de propaganda política i electoral. Contra la seva opinió, però, el mitjà va fer-se fonamental en aquest àmbit. Tal com ressegueix el professor de la UAB Arnau González Vilalta, la nit del 6 d’octubre de 1934, per exemple, el conseller Dencàs va aprofitar-la per cridar proclames i posar discs de sardanes per animar a la rebel·lió. Un “Visca Espanya!” desesperat del separatista va marcar l’histriònic final hertzià de la insurrecció.

Va ser, però, durant la Guerra Civil quan la ràdio va esdevenir un veritable mitjà de comunicació de masses a Catalunya i a la resta d’Espanya. L’historiador Ferran Aisa recull l’ús que en van fer aleshores els sindicats i partits, i el periodista i historiador Daniel Arasa, el dels quintacolumnistes. Sobretot, però, va ser Lluís Companys qui la va emprar per provar d’alçar la moral a la rereguarda. L’historiador Josep Maria Figueres ha recollit totes les intervencions —orals i escrites—, més de 250 textos, del president de la Generalitat entre 1936 i 1939 en el volum Discursos de guerra, de 750 pàgines, que també ha publicat el Memorial Democràtic a final de 2020.

Al marge del seu ús polític, però, la ràdio va acompanyar sobretot l’auge esportiu retransmetent les diverses competicions. La periodista Marga Lluch recorda que a Espanya la primera la va fer el 1926 per Ràdio Barcelona el locutor Josep Miret Soler. Va ser el combat de boxa de pesos pesats que es va celebrar a la ciutat entre el púgil Paulino Uzcudun i l’italià Erminio Spalla, amb victòria del guipuscoà. La primera retransmissió futbolística a Barcelona no va arribar fins el novembre 1927 en el derbi a Sarrià entre l’Espanyol i el Barça (2-1).

La ficció dramàtica no va tenir una gran rellevància en els anys vint i trenta a la ràdio catalana; en canvi, la música era preponderant. Luis Miguel Pedrero, de la Universitat de Nebrija, explica que l’estudi de l’Hotel Colón, després d’acollir gairebé 300 solistes i 80 grups musicals en la seva primera temporada, va quedar petit i el juny de 1925 van començar les obres de dos nous estudis de Ràdio Barcelona al teatre Tívoli, al carrer Casp, per tal que hi poguessin actuar amb més espai.

Així mateix, una de les estrelles indiscutibles de la graella en els anys trenta va ser Josep Torres Vilata, Toreski, que entretenia petits i grans amb el seu espectacle de ventríloc amb el Míliu, un nen entremaliat de vuit anys. L’actual director de Ràdio Barcelona, Jaume Serra, dedica un article a l’atzarosa vida d’aquest locutor que va promoure també la radiobeneficiència. “Senyor Toreski, per què posen reixes a les presons?”, preguntava càndid el Míliu en començar el 1937. “Perquè no hi entrin els lladres”. El diàleg el va dur a la presó. Enmig de la guerra ni els personatges com ell, condecorats per la mateixa Generalitat, s’escapaven de la rigidesa comunicativa.

Les pioneres. Les dones van tenir un paper fonamental en el desenvolupament de la ràdio a Catalunya. “No només en la part creativa, és a dir amb la producció de continguts musicals o verbals —diu en el volum Sílvia Espinosa, de la Universitat de Girona—, sinó també treballant en aquelles tasques més allunyades de la comunicació en antena i ocupant càrrecs en l’administració de les empreses radiofòniques i de les revistes”. Maria Queralt, per exemple, va exercir als anys vint de secretària general de Ràdio Barcelona i Maria Sabaté va ser la primera dona funcionària i secretària del director de la mateixa emissora.

Maria Cinta Balagué, per exemple, parlava el 1926 a Ràdio Barcelona de temes culturals des d’un vessant conservador. “La dona, la bona mestressa de casa, que les peculiars obligacions l’allunyen del continu bullici de les diversions mundanes, té un mitjà excel·lent per recrear-li les idees”, expressava. També hi havia actrius que es van passar o van combinar la professió amb la ràdio, com Carmen Martínez-Illescas o Rosita Cotó, que participaven a Radio Fémina. Era un espai de Ràdio Barcelona que pretenia animar-les a “seguir el camino de la virtud, del perfeccionamiento moral y de la caridad, a la par que inspira y despierta justos sentimientos reivindicativos de los sagrados derechos a que somos indudablemente acreedoras”.

El seu paper era notori. Tant que, quan el 26 de gener de 1939 les tropes rebels van entrar a Barcelona, van anar de dret a Ràdio Associació de Catalunya per aturar la locució de Rosalia Rovira i Francina Boris. El català va trigar a tornar-se a sentir a les ones i RAC va passar a dir-se Radio España en Barcelona. Rovira, militant d’Estat Català que durant la guerra havia passat per una txeca, va haver de dedicar-se a fer de modista. El franquisme no li va permetre de trobar feina en cap emissora. Com ella, altres dones van patir la repressió del nou règim. Amb una orientació del tot diferent, però, la ràdio que elles havien contribuït a consolidar ja formava part de la vida de la gent.

Entre “charlas femeninas” i tècniques de so

Joan Esculies

Fins al 21 de febrer es pot visitar al Museu d'Història de Catalunya Dones a les ones. L'exposició recorre durant gairebé un segle el paper de la dona des dels inicis de la ràdio fins a l'actualitat. Entre aparells, imatges, cartells, micròfons, recreacions d'espais i publicacions relacionades, la mostra repassa les fites que la dona ha assolit en el món de les ones i dona a conèixer el nom de les professionals que van obrir camí a les actuals.

D'aquesta manera es fa palès com, ja des de mitjans dels anys vint, la ràdio va anar a la recerca de l'audiència femenina amb espais primer de caire conservador, com Charlas femeninas o consultoris sentimentals. El període republicà va servir per popularitzar el mitjà i, a la vegada, va permetre la incorporació progressiva de locutores, moltes provinents d'agrupacions teatrals i culturals. També aleshores les dones tenien espais per donar conferències.

Tot això va canviar durant el franquisme. Mentre els formats creixien (sobretot a la dècada dels cinquanta), es projectava una imatge de la feminitat submisa. Mercedes Laspra, per exemple, participava en El consultorio de doña Montserrat Fortuny a Radio España, i Maruja Fernández feia el personatge fictici d'Elena Francis en el seu consultori radiofònic. A partir dels anys setanta la ràdio va recollir la pulsió del carrer i la lluita per unes lleis més igualitàries.

L’exposició no oblida tampoc aquelles dones que han assumit papers diversos darrere del micròfon. Ángeles Fernández García va entrar a Ràdio Barcelona amb 22 anys i va ser la primera dona tècnica de so a Espanya. I Antolina Boada va ser controladora de so, cap de discoteca i cap d’emissions a Ràdio Terrassa, on va entrar en començar els anys trenta i durant quaranta anys de professió.

La investigadora de la UAB Elvira Altés, que també escriu a Barcelona, ciutat de la ràdio sobre la qüestió, ha comissariat l'exposició després d'un lustre d'investigació. Constata que les periodistes no ho van tenir fàcil per accedir a les emissores radiofòniques per diversos motius, però sobretot perquè es tractava "d'una professió de perfil marcadament masculí". Altés descriu el paper de la dona a la ràdio com "una història d'èxit", que cal completar encara amb la seva participació creixent en els llocs de direcció.