El mestre dels ganivets dels estrella Michelin és al barri del Raval de Barcelona

Per al seu projecte final de grau, l'israelià Tomer Botner va recórrer a l'objecte que més havia utilitzat durant els gairebé 10 anys que va estar treballant en bars i restaurants per pagar-se la carrera en disseny de producte: un ganivet de cuina. En vuit mesos va fer desenes de prototips, tots a mà, mentre documentava el dia a dia del procés a Instagram, quan Instagram ni tan sols suposava la competència directa de Mark Zuckerberg i el valor d'un influencer, a principis de la dècada passada, es mesurava pel trànsit diari que rebia el seu propi blog. Fins i tot la xarxa social nord-americana en tenia un de propi. Allà és on es va compartir el projecte de Botner, una vegada graduat, i les comandes van començar a disparar-se de la nit al dia, malgrat que cap ganivet estava a la venda. D'entrada.

Així va néixer la marca Florentine Kitchen Knives el 2012, com una resposta al públic, sense estratègia de màrqueting, i sense que el fundador tampoc sabés gaire bé amb quins diners ni de quina manera tiraria endavant el negoci. Va impulsar un micromecenatge de 10.000 dòlars. I l'estratègia es va elaborar a força de prova i error, produint al seu apartament de Tel Aviv una col·lecció de ganivets en unitats limitades, que des de llavors es revisa, es millora i s'augmenta any rere any amb els nous materials que surten al mercat.

Ara, entre la seva clientela hi ha diversos estrelles Michelin. Molts dels plats del restaurant The Jane –situat a la capella d'un antic hospital militar a Anvers, Bèlgica– se serveixen amb els dissenys de l'israelià. El xef Paco Roncero els compra per a ús personal. Joan Roca, d'El Celler de Can Roca, els va integrar en el seu instrumental de cuina, igual que va fer Oriol Castro al restaurant Disfrutar de Barcelona.

El 2015 Botner i la dissenyadora de moda Noam Blumenthal, la seva parella i actual sòcia a la companyia, se'n van anar a viure a Barcelona. Segons explica ell mateix en una videotrucada, per un tema de rendibilitat: “Israel és com una illa, tot s'ha d'importar perquè no hi ha res que es produeixi allà. Ser a la Unió Europea facilita la logística, els impostos, les duanes. La despesa ja es va reduir pràcticament a la meitat el primer any que vam ser aquí”. En el tercer, a mitjans del 2018, l'empresari va obrir una botiga taller al barri del Raval on fabrica i ven els ganivets, a més d'organitzar workshops, i des d'on l'any passat, poc després del confinament, va engegar la iniciativa The Table Knife Project amb la dissenyadora industrial Berta Julià Sala, gerent de la firma Honext.

Com molts altres, Botner va reflexionar en veure's tancat a casa: “Treballo cada dia amb gent de tot el món, menys de Barcelona, que és del que em vaig adonar quan de sobte el planeta es va paralitzar. Aquí jo no coneixia gairebé ningú”. Almenys sí que coneixia Julià, per un amic en comú, i ella el va ajudar a reunir diversos dissenyadors locals per fer-los una proposta: reinterpretar el ganivet de taula clàssic de Florentine Kitchen Knives. Van començar escollint 15 perfils, però van acabar amb 28. Cadascun va idear un conjunt de dos ganivets, 56 en total.

Per a l'israelià i la catalana, el més important era que al grup hi hagués estudis i dissenyadors consagrats i emergents. “Volíem veure el màxim nombre de punts de vista sobre un mateix objecte, i com més diferents fossin, molt millor”, apunta Berta Julià com a comissària del projecte. Recorda que gairebé no els van donar directrius: “Només els vam demanar que, en la mesura del possible, s'ajustessin a materials de la zona i sostenibles”.

Ganivets no només per cuinar i menjar

Entre els noms, Curro Claret –responsable de convertir els bancs de la parròquia del Raval en llits d'acollida– va signar un ganivet 100% reciclat, a partir d'una cadira de fusta mig trencada que va trobar tirada en una casa abandonada. El que es veia al mànec eren les úniques parts del seient que l'autor va poder recuperar amb la mínima intervenció. Elsa Casanova, del col·lectiu Oblicuas, va solucionar el cobert doblegant dos pals de fusta que imitaven la forma dels fideus noodles, escatats i recoberts amb masilla reparadora de vaixells.

El dissenyador Max Enrich va optar per un cobert també de fusta, encara que el seu és cilíndric. En deixar-lo sobre la taula, el model es mou en un bucle cicloide que desafia la posició habitual de la fulla de tall, la típica d'un ganivet, deixant-la sempre en vertical.

L'enginyera Aya Ulan va preferir indagar el valor d'aquesta eina, que representa una de les primeres fites en l'evolució tecnològica de l'ésser humà, juntament amb un altre avanç, l'afegitó d'un punt per on agafar-lo, que històricament s'unia al ganivet mitjançant un cordó de fibres vegetals. Un d'idèntic, o molt de semblant, al que Ulan va utilitzar per embolicar el mànec del seu cobert.

El projecte incloïa també un disseny de la mateixa Berta Julià, que va produir en col·laboració amb el fuster Mike A. Hausmann, una proposta amb la qual es pretén reflexionar sobre les petites decisions en una rutina com la d'esmorzar, dinar o sopar, molt vinculada al canvi climàtic (la indústria alimentària genera prop del 30% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle). A aquesta activitat diària hi van sumar un altre acte minúscul: cada vegada que el ganivet que havien ideat s'hagués d'utilitzar, l'usuari hauria de desenfundar-lo d'una caputxa protectora, obligant-lo amb el gest a fixar-se i a ser conscient de les conseqüències de la seva dieta.

Els veïns, una solució

Botner i Julià expliquen que darrere dels 56 ganivets de The Table Knife Project hi havia un doble objectiu. Part dels ingressos de la seva venda al web –encara en queden models disponibles– es destinen a la Fundació El Llindar de Cornellà de Llobregat, perquè joves desplaçats del sistema educatiu es puguin formar en el sector de l'hostaleria a l'escola restaurant El Repartidor. A més, amb el resultat del projecte es va organitzar durant el mes de novembre una exposició a la casa modernista on hi ha la botiga Cubiñá, en el marc de l'última Barcelona Design Week, el lema de la qual va ser Think Design Act (Pensa Dissenya Actua).

“Amb aquest projecte hem fet les tres coses”, indica Julià. “Hem plantejat una manera de fer un objecte en el qual tot, des del disseny fins a la producció i la distribució, comença i acaba en una comunitat local”. Una qüestió a la qual l'israelià ja hi va donar voltes en el seu projecte final de carrera: “Per això a la marca li vaig posar de nom Florentine –el seu barri al sud-oest de Tel Aviv–, perquè la meva pregunta era com crear un ganivet que no existia a la zona. El que sí que hi havia era un paio que treballava la fusta, un altre que tractava l'acer des d'un punt de vista tèrmic… El coneixement, el més important, ja hi era. Només faltava que algú els posés a tots en contacte”.