Dones, diners i veritat

Entre les nombroses fonts literàries a què recorria Mark Fisher en el seu fascinant assaig Lo raro y lo espeluznante (Alpha Decay), hi havia la figura de Daphne du Maurier (Londres, 1907-Cornualla, 1989), a través sobretot del seu relat Els ocells que va donar peu al film homònim d’Alfred Hitchcock, presumpta transició creativa natural entre la reina del suspens literari i el mag del suspens cinematogràfic si no fos perquè la primera va detestar l’adaptació, tremendament infidel. La tesi de Fisher, molt sintetitzable que rar és allò que hi és quan no hauria de ser, i esgarrifós, allò que no hi és quan hauria de ser-hi, també es podria haver recolzat en una novel·la (no menys fascinant) com La cosina Rachelper oferir-hi exemples il·lustratius.

Philip Ashley, terratinent de Cornualla criat per Ambrose (cosí gran que viu a Itàlia després de casar-se amb una dona de passat tèrbol, a qui sempre ha idolatrat i de qui algun dia serà hereu d’una fortuna considerable), viatja a Florència davant de les estranyes cartes d’auxili que rep d’ell. Un cop allà, s’assabenta de la seva mort i no pot localitzar la vídua, la qual ha arreplegat amb tot i sobre la qual Ashley adreça el seu odi i ànims de venjança. La senyora Ashley, o Rachel, no triga a presentar-se al casalot del protagonista en una visita teòricament de pura cortesia. Quina és la seva història? Amaga intencions fosques? Per què Ambrose la va advertir contra ella i com va morir realment? Ashley intenta desxifrar una figura enigmàtica al mateix temps que els seus sentiments cap a ella van canviant...

Tornant a Fisher, al casalot hi convergeixen les dues forces psicològiques trasbalsadores analitzades al seu llibre: un subjecte rar —Rachel, algú que no hauria de ser allà i que amb la seva sola presència distorsiona el curs normal de la vida del poble, de la casa i de l’amfitrió— i un subjecte esgarrifós —Ambrose, un mort i per tant absent, però presència fantasmàtica que escampa dubtes, tensions i tabús entre totes les esferes esmentades (tema que, igual que la mansió laberíntica com a metàfora de la ment obsessiva i desequilibrada dels personatges, és recurrent en Du Maurier: només cal pensar en el seu clàssic Rebecca).

La cosina Rachel, portada diversos cops al cinema, és tan plena de capes, lectures i subtileses que mereixeria abans un assaig propi que una ressenya. Malgrat publicar-se el 1951, sembla escrita al segle XIX, tan atenta com es mostra als codis socials, a les filigranes i trampes que impliquen les maniobres de seducció, però, sobretot, a un tema tan troncal de la literatura del vuit-cents com és el dels diners (una de les frases eco cabdals la història és: “Els diners, i que Déu em perdoni per dir-ho, són en aquests moments l’única manera d’arribar-li al cor”).

Especialment pròdiga seria una anàlisi de l’obra des d’una òptica feminista, no en va hi trobem escampats apunts com: “Hi ha dones, Philip, segurament bones dones, que, sense tenir-ne elles la culpa, provoquen el desastre. Tot el que toquen es converteix en tragèdia”; o “Era evident que nosaltres érem diferents, amb la nostra comprensió més tosca, amb el nostre canvi més lent pels diferents punts de la brúixola, mentre que elles, erràtiques i inestables, seguien el seu curs empeses per vents capriciosos”.

Atès que Philip, narrador en primera persona, no ha estat mai en contacte amb elles, la novel·la és en part un procés d’aprenentatge i de rectificació, desmuntant sobreentesos i prejudicis que, ai, tornaran sobre si mateixos, alhora que és també una celebració d’un èxtasi amorós (“Aquesta nit sento tota l’energia del món dintre meu, i tota la bogeria”, llegim), que, ai de nou, està condemnat per endavant.

La cosina Rachel, per descomptat, excel·leix en tant que aproximació a l’escorredís i perillós concepte de veritat (on és?, qui menteix?, quina versió creure’s?) sostingut en el concepte de sospita i servit per mitjà d’una lenta i intel·ligent dosificació del suspens, brillantment artesanal, en confiar en elements ben senzills com cartes o collarets i jugant magistralment amb l’ambigüitat del llenguatge.