20 discos memorables que fan els 50 anys el 2021

El 1971 el rock s'havia fet gran. Es va tancar una dècada (la dels seixanta) que havia arrencat amb la ingenuïtat i l'alegria de Love Me Do i va acabar amb el malson del festival d'Altamont. Els Beatles, aquell grup que transmetia felicitat i bon rotllo, s'havien esfondrat entre retrets i situacions desagradables. Era hora d'inventar-se una altra cosa. I és ben bé el que va passar. Els músics de rock començaven a tenir coses per explicar: ja no eren jovenets que facturaven melodies agradables. Havien patit desamors, es construïen una consciència social compromesa, havien après a tocar i cantar, alguns ja eren milionaris... I les drogues, és clar, que havien posat fi a la vida de Jimi Hendrix, Janis Joplin, Brian Jones... Era el 1971, ara fa mig segle, un any on tot plegat va oferir una collita de discos memorables. Com aquests...

The Rolling Stones, ‘Sticky Fingers’

Qui són? El primer disc oficial de Mick Taylor com a ple membre dels Rolling Stones. A l'anterior, Let It Bleed, ja hi havia participat tímidament, però aquí la seva guitarra es desplega en la seva millor versió: virtuosa, però amb sentiment blues. Richards va comentar sobre la incorporació: “La música dels Stones va canviar. Compons amb Mick Taylor en ment, sense ni tan sols adonar-te'n, perquè saps que pot fer coses diferents”. Taylor només tenia 20 anys i pujava al vaixell pirata dels Stones.

Per què és tan bo Sticky Fingers? Deixem estar que té una arrencada perfecta per a un disc de rock and roll (Brown Sugar), que conté la millor balada de la història del grup (Wild Horses) o que inclou una cançó tan meravellosa com Dead Flowers. I fixem-nos en els actors secundaris: el poder gairebé heavy de Sway, el blues arrossegat de You Gotta Move, l'excitant Bitch o la tèrbola Sister Morphine. No hi ha ni un segon desaprofitat a Sticky Fingers, no hi sobra res.

Edgar Winter, ‘White Trash’

Qui és? El germà de Johnny Winter. Dos anys més petit i també albí, Edgar no ha transcendit tant com el seu germà, però la seva discografia, sobretot la dels setanta, es mereix una escolta atenta.

Per què és tan bo White Trash? L'alineació d'aquest disc és imponent. Vint-i-cinc músics que inclouen el seu germà Johnny, Rick Derringer (que toca la guitarra i produeix), al fenomenal cantant Jerry LaCroix, Ray Barretto (congues), vents, cordes, cors femenins… Un ambiciós desplegament que produeix un disc amb múscul i soul, rock, gòspel, balades… La cançó que obre, Give It Everything You Got, la devia haver escoltat mil vegades Lenny Kravitz abans d'iniciar la seva carrera. Un disc que només planteja un dubte: com és possible que hagi passat tan desapercebut.

Rod Stewart, ‘Every Picture Tells a Story’

Qui és? Un Rod Stewart desfermat amb 26 anys. A principis dels setanta la seva vida era una bogeria. Compatibilitzava una carrera en solitari amb la dels Faces, amb les seves respectives gires. El 1971 va editar fins a tres discos, dos amb els Faces i aquest Every Picture Tells a Story. A més, bevia, s'apuntava a totes les festes, jugava al futbol, es passava hores a la perruqueria…

Per què és tan bo Every Picture Tells a Story? Aquest és l'àlbum que conté l'èxit més gran que va tenir Stewart, Maggie May, tot i que ell no hi confiava gens. “Mai vaig pensar que podria ser un èxit. De fet, em vaig plantejar seriosament descartar-la, perquè no tenia tornada, només unes estrofes desmanegades. No tenia ganxo”, ha declarat el cantant. Amb els drets d'autor que continua generant la cançó poden viure unes quantes persones tota la vida. Però hi ha molt més en aquest treball, on Stewart madura una veu arenosa i soulera, que marcaria tota la seva carrera. Stewart és un mestre a l'hora de versionar i donar un impuls extra a la peça, com fa aquí amb Tomorrow Is a Long Time, de Bob Dylan, o That’s All Right, un èxit en la veu d'Elvis Presley. També inclou la magnífica Mandolin Wind, i la potent cançó que dona títol al disc. Només vuit cançons: no en calen més.

Marvin Gaye, ‘What’s Going On’

Qui és? Als seixanta Marvin Gaye era un músic més en l'engranatge que va muntar Berry Gordy per a la discogràfica Motown: un cantant de gran talent especialitzat en peces soul romàntiques. Però havia arribat als 30 anys i volia canviar. Vivia un terratrèmol emocional: acabava de morir (març del 1970) Tammi Terrell, la seva companya en molts dels seus èxits; el seu matrimoni s'esfondrava; la relació amb el seu pare (sempre explosiva) passava per una època depriment, i el seu germà li escrivia cartes torturades des del Vietnam. Tot això va ser el caldo de cultiu de What’s Going On.

Per què és tan bo What’s Going On? El 2003 la revista Rolling Stone va confeccionar un llistat amb els 500 millors discos de la història. What’s Going On es va col·locar en el lloc número sis (el primer va ser Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, dels Beatles). El setembre del 2020, la publicació va actualitzar la llista i el clàssic de Marvin Gaye es va enfilar fins a la primera posició. Aquesta dada reflecteix la grandesa d'un àlbum al qual no li fa mal el pas del temps; al contrari, encara es fa més necessari. Perquè els problemes de què parla encara hi són: les desigualtats socials, la lluita per un món més ecològic, la problemàtica de les drogues, les guerres miserables o l'anhel de l'ésser humà per veure una mica de llum en un món ple de foscor. Musicalment, Gaye canta de forma immaculada sobre capes i capes d'instrumentació en una obra encara avantguardista al cap de 50 anys. Escoltar aquest disc és entrar en un món tan turbulent com fascinant. I cada vegada que es fa és tota una aventura.

Vox Dei, ‘La Biblia’

Qui són? Una de les grans bandes del rock argentí dels setanta. Van començar el 1967 cantant en anglès, però van canviar al castellà per consell del gran Luis Alberto Spinetta.

Per què és tan bo La Biblia? Està considerat com el primer disc conceptual del rock en castellà, encara que uns mesos abans, el 1970, Los Brincos havien editat el seu Mundo, demonio y carne, també una obra en què les cançons estan connectades per un mateix concepte. Els argentins desgranen les escriptures de la Bíblia en un treball doble on tenen cabuda rock progressiu, blues, krautrock, folk, heavy… Una obra pionera que encara s'escolta amb avidesa. Dura una hora i deu minuts i es fa curta. Feu-me cas.

Badfinger, ‘Straight Up’

Qui són? La BBC va filmar un documental sobre Badfinger que arrencava amb una imatge de Paul McCartney on exclama, amb el seu etern somriure: “Uau, Badfinger”. Aquí ja està tot definit. Però vinga, afegim-hi alguna cosa més. La primera banda que va signar la discogràfica dels Beatles, Apple Records, cridats a recollir el testimoni dels de Liverpool, sensacionals compositors i músics i amb la pitjor sort del món. Van poder tenir un èxit raonable, però van topar amb mànagers entabanadors i amb la incomprensió de la indústria. Els seus dos líders, Pete Ham i Tom Evans, es van suïcidar desolats per les penes.

Per què és tan bo Straignt Up? Molta gent va descobrir Badfinger i aquest disc quan va sonar la seva cançó estrella, Baby blue, en l'última escena de la sèrie Breaking Bad, el 2013. Benvingut sigui aquest reconeixement tardà per a un àlbum meravellós. Badfinger ho tenien tot: magnífiques veus, boniques melòdiques i cançons inapel·lables. Però de vegades ni amb tot això n'hi ha prou.

Joan Manuel Serrat, ‘Mediterráneo’

Qui és? Amb 28 anys, Joan Manuel Serrat va gravar Mediterráneo: ja estava rodat amb diversos àlbums en castellà i en català. Registrat en un estudi de Milà (“crec que vam anar allà per una qüestió de blanqueig de diners de la companyia”, va dir el músic a Rolling Stone España) durant cinc dies. Encara que algunes cançons (Mediterráneo entre elles) les va concebre en un petit hotel de Calella de Palafrugell, on el cantant es confinava per treballar.

Per què és tan bo Mediterráneo? Perquè no és un disc, és un generador de consens en un país sempre disposat al duel amb el veí. Mediterráneo li agrada a tothom perquè respira vida, explica històries que a tots ens hauria agradat explicar i cantar. Impulsat per un aire poètic on el pes de la lletra és enorme, aquest no és un àlbum de cantautor: és un disc de pop orquestral, una obra de música popular de qualitat i atemporal. Va estar 21 setmanes com a número u de la llista de vendes a Espanya.

Black Sabbath, ‘Master of Reality’

Qui són? Els inventors del heavy metal, encara que ells sempre reneguessin d'aquest terme.

Per què és tan bo Master of Reality? Black Sabbath va gravar els seus dos primers discos en tot just unes hores. Tot i així, tant Black Sabbath com Paranoid (tots dos del 1970) són obres referencials. Per a Master of Reality van tenir més temps i es nota en un so igual de pesat, però més sofisticat. Els Sabbath encara no havien perdut el cap amb l'alcohol i les drogues: mantenien un nivell alt d'entrega musical. Això no els va impedir obrir l'àlbum amb una carta d'amor a la marihuana, Sweet Leaf. És un àlbum curt, de 34 minuts, temps suficient per influir durant dècades: als grups de heavy dels setanta i a les bandes grunge dels noranta.

The Allman Brothers Band, ‘At Fillmore East’

Qui són? Aquest treball va ser la consagració i l'epitafi del seu líder, Duane Allman. Tres mesos després de la publicació del disc en què Duane es revelava com un dels guitarristes més dotats del món (amb Hendrix mort, el mateix Eric Clapton va assenyalar Duane com el millor), el músic moria en un accident de moto. Tenia 24 anys.

Per què és tan bo At Fillmore East? Perquè s'hi pot escoltar un grup lliure, tocant sense lligams, improvisant, abstret, allargant cançons fins als 23 minuts, com passa amb Whipping Post, epopeia que tanca el doble àlbum. En el jazz estaven acostumats a les demostracions de llibertat sense xarxa, però en el rock n'hi havia poques, sobretot en bandes d'arrel blues. Per aconseguir aquest excés creatiu necessitaven bona artilleria: a més de Duane hi havia un altre guitarrista colossal, Dickie Betts, i la veu i l'òrgan del germà de Duane, Gregg. Una reunió de titans que va trobar el seu final en una carretera.

Nina Simone, ‘Here Comes the Sun’

Qui és? Com diu l'escriptor Dave Marsh en el pròleg de les memòries de la cantant, “per a Nina Simone l'art estava íntimament relacionat amb el desig de viure com una persona lliure”. Va lluitar contra la segregació racial, va cantar com els àngels, va tenir bipolaritat i els seus nivells de dramatisme en la interpretació estan a l'altura de Billie Holiday.

Per què és tan bo Here Comes the Sun? Això que diuen de manera tan recurrent als programes televisius de talent: “Es fa seva la cançó”. Deixeu-ho estar. La manera que tenia Nina Simone d'afrontar aquestes versions sí que donen sentit a aquesta frase. Simone desconstrueix Bob Dylan, George Harrison, Frank Sinatra… els fa miques, i dels trossets basteix unes cançons que ja no són les originals: són d'ella, ja sigui en el seu vessant commovedor o juganer, com la llatinitzada My Way.

David Bowie, ‘Hunky Dory’

Qui és? Amb només 23 anys, David Bowie ja anava pel seu quart disc. Encara que Hunky Dory no va resultar un èxit immediat, va ser l'àlbum que el va convertir en una estrella del rock. Aquí s'inicia la complexa i apassionant història del Bowie icona del pop. Així s'expressava just després del llançament, el 1971: “Seré algú grandiós, i això en certa manera és força aterridor, perquè sé que quan arribi al cim i sigui l'hora de desaparèixer, hauré deixat empremta”. Només des d'aquesta confiança en un mateix es pot arribar tan amunt com ho va fer ell.

Per què és tan bo Hunky Dory? Recordem que és l'àlbum on sonen Changes, Oh! You Pretty Things, Life on Mars? o Queen Bitch. Quatre cançons superbes. Hunky Dory és un manifest pop postmodernista amb una paradoxa: cançons amb melodies fascinants (fins i tot molt radiables), però amb unes lletres fosques i retorçades.

Janis Joplin, ‘Pearl’

Qui és? El 4 d'octubre del 1970 moria d'una sobredosi d'heroïna Janis Joplin, la primera estrella femenina de la història del rock. Tenia 27 anys. Tres mesos després es va editar Pearl, àlbum en què va estar treballant els últims dies de la seva vida. Va ser el treball més venut de la seva carrera, però ella s'ho va perdre.

Per què és tan bo Pearl? Joplin mai va tenir una banda a la seva altura. La cantant sempre va prioritzar els llaços emocionals als professionals, i aquesta norma la va privar d'apuntalar un grup de músics que poguessin acompanyar com es mereixien les seves imponents condicions vocals. Només en aquest disc pòstum aconsegueix una banda solvent. És el seu àlbum més cuidat, gràcies també al productor Paul Rothchild, que estava avalat pel seu treball amb els Doors. La grandesa de Joplin es troba en aquestes balades que són el testament d'una dona colpida per la pena i la falta d'afecte. Són cançons on Joplin es lliura fins a trencar-se, demostracions de la seva salvatge interpretació. Passa que tot el que canta (i tot vol dir tot) t'ho creus. Amb laments com Cry Baby, A Woman Left Lonely, My Baby o Trust encara sento calfreds.

Chico Buarque, ‘Construção’

Qui és? El 1971, Chico Buarque tenia 27 anys, havia estat exiliat a Itàlia (treballant, entre d'altres, amb Ennio Morricone) i estava preparat per tornar al seu país i afrontar el repte d'esquivar amb el seu art la censura de la dictadura brasilera.

Per què és tan bo Construção? Musicalment és una demostració de tota la riquesa de la música popular brasilera: samba, bossa, tropicalisme… Líricament és una obra apassionant, plena de dobles sentits, missatges entre línies, versos amb encàrrecs, complicitat intel·lectual… És un disc compromès que la censura es va empassar: cal desentranyar les lletres per trobar el veritable sentit, que no és més que la lluita per la llibertat, en contra de la dictadura i en defensa de la classe obrera. Poques vegades una música tan assolellada ha tingut un missatge tan revolucionari.

Joni Mitchell, ‘Blue’

Qui és? Així va explicar Joni Mitchell com se sentia durant la gravació de Blue: “Mentre era a l'estudi em sentia tan vulnerable que si algú em mirava als ulls em posava a plorar. Curiosament el meu pitjor moment emocional va coincidir amb el meu millor moment de popularitat. M'estaven posant en un pedestal, i jo m'esfondrava”. Poca cosa més cal afegir.

Per què és tan bo Blue? Si considerem els discos de ruptures sentimentals un gènere, Blue estaria col·locat al top 5. Joni Mitchell captura el dolor del final d'una relació (amb Graham Nash) i la il·lusió per l'arrencada d'una altra (amb James Taylor). Tota aquesta barreja de sentiments es plasma en unes lletres molt plenes. La interpretació és l'altre punt fort de l'àlbum. Amb una instrumentació austera (piano i guitarra acústica), les inflexions de veu de Mitchell porten els oients per un trajecte ple de sobresalts.

The Who, ‘Who’s Next’

Qui són? Un grup liderat per un imparable Pete Townshend de 30 anys. Havia concebut Tommy dos anys abans (1969), una complexa obra (ha passat a la història del pop com a òpera-rock), tant intel·lectualment com musicalment. I es veia amb forces per fer-ne una altra de similar, anomenada Lifehouse. Però el món no anava a la mateixa velocitat que la seva hiperactiva ment.

Per què és tan bo Who’s Next? El concepte i l'argument de Lifehouse eren tan intricats que quan Townshend es va asseure amb el productor Glyn Johns per explicar-l'hi, aquest li va dir: “Pete, no he entès ni una sola paraula del que m'has explicat”. “I això que em vaig esplaiar”, assenyala Townshend en el seu llibre de memòries, Who I am. El guitarrista va rebutjar Lifehouse, però es va quedar amb diverses cançons que ja tenia perfilades. Serien les que compondrien l'esquelet de Who’s Next. I era molt bon material: Baba O’Riley, The Song Is Over, Behind Blue Eyes, Won’t Get Fooled Again… Fins i tot l'única cançó de les nou no composta per Townshend, My Wife, del baixista John Entwistle, no desentona. Un disc poderós, melòdic, amb substància, variat… Una obra mestra.

Sly and the Family Stone, ‘There’s a Riot Goin’ On’

Qui són? Una banda en un estat d'atordiment en paral·lel amb el que passava al seu país, els Estats Units. Les drogues de l'era hippy ja no tenien els mateixos efectes, el Vietnam era cementiri nacional i la violència va ser l'única manera que van veure alguns de resoldre les diferències racials. Sly Stone no estava d'humor per compondre res agradable.

Per què és tan bo There’s a Riot Goin’ On? Greil Marcus, quirúrgic analista de la cultura nord-americana, va dir sobre aquest disc en el seu llibre Mystery Train: “És una obra aspra i pertorbadora que es pot ignorar i fins i tot menysprear, però que no es pot deixar de banda”. Nebulosa, incòmoda, audaç i paranoica, aquesta descàrrega de funk-rock és avui, amb el món tremolant i poruc, tan essencial com ho va ser el 1971.

Carole King, ‘Tapestry’

Qui és? Abans de Tapestry, Carole King ja s'havia consagrat com a compositora, gairebé sempre en companyia de la seva parella, Gerry Goffin, amb cançons per a Aretha Franklin, The Byrds, The Monkees, The Animals… Amb aquest disc es va destapar també com a intèrpret.

Per què és tan bo Tapestry? Si Nina Simone cantava esquinçada i a Blue Joni Mitchell clamava per una abraçada, Tapestry és una invitació a entrar en un món bonic i càlid. La seva veu és familiar, acollidora. Cançons com So Far Away, You’ve Got a Friend o Home Again conformen el so d'una època, la que des de l'agradable Califòrnia buscava el romanticisme en contraposició a les turbulències del final de l'era hippy.

Jethro Tull, ‘Aqualung’

Qui són? Des del 1967, amb alguna aturada de pocs anys, oferien un rock personal i influent. Liderats pel sensacional músic Ian Anderson, el responsable que aquest instrument que odiàvem a l'escola, la flauta, formi part de la iconografia rock. És difícil trobar una banda que hagi tingut tants canvis de membres. Potser és per la complicada personalitat d'Anderson.

Per què és tan bo Aqualung? Seguirem dient que Aqualung és un àlbum amb cançons que versen sobre un mateix tema (el que es coneix com a “àlbum conceptual”) i el seu creador, Ian Anderson, continuarà rient. “No és un disc conceptual, és un conjunt de cançons variades”, ha dit reiteradament. El cas és que el tema de la religió és recurrent i hi ha connexions entre alguns personatges que van apareixent: la prostituta infantil, el metge especialista en avortaments, el vagabund… Disc conceptual o no, aquí el més important és una gran col·lecció de cançons que toquen diversos estils: blues, rock dur, folk, música medieval, pop… De vegades fins i tot es barregen en la mateixa cançó. Un treball dens, apassionant.

Led Zeppelin, ‘IV’

Qui són? Quatre músics fantàstics posant el seu talent (i renunciant a part del seu ego) al servei d'una causa: convertir-se en la banda de rock fort més gran de la història.

Per què és tan bo IV? Anomenem aquest disc IV, però en realitat no té nom. És la deducció lògica després de l'edició de I, II i III, aquest últim un àlbum inclinat al folk que va decebre el públic rocker del grup. Es van reconciliar amb aquest treball, que passarà a la història per contenir Stairway to Heaven, però que és molt més: Black Dog, Rock and Roll, When the Leave Breaks... Energia, experimentació (escolteu atentament Four Sticks) i fidelitat al seu adorat blues. Grups com Foo Fighters, Guns N’Roses, Greta Van Fleet, AC/DC i una llarga llista haurien estat diferents sense aquestes vuit cançons.

John Lennon, ‘Imagine’

Qui és? Vist amb molts anys de distància, que els Beatles duressin gairebé una dècada és tota una proesa. La seva exposició i fama eren tan aclaparadores que només una unió espiritual i emocional pures els va permetre seguir endavant durant els seixanta. Però es va acabar. Ara calia demostrar qui dels quatre podia mantenir un nivell tan alt. Van guanyar George Harrison (i el seu All Things Must Pass, del 1970) i John Lennon.

Per què és tan bo Imagine? Poques vegades un disc de llarga durada ha estat tan capitalitzat per una cançó. És clar que hi ha poques peces tan simbòliques com Imagine, aquest cant a l'harmonia mundial que continua sent un lament utòpic. Deixem que l'agulla del tocadiscos segueixi corrent més enllà d'Imagine. Hi trobem altres balades magnífiques, com Oh My Love o Jealous Guy; la clement I Don’t Wanna Be A Soldier Mama; la rabiosa Gimme Some Truth; o aquest dard al seu amic estimat i odiat Paul McCartney, a qui li retreu l'antipàtic final dels Beatles a How Do You Sleep? (Com dorms?). Un disc amb molt de pes en els textos, i una substància musical de nivell.