Mèrits i misèries

El Rei emèrit, Joan Carles de Borbó, ha fet pública, a través de la seva representació legal, la regularització d’un important deute amb l’Agència Tributària. Lògicament, la notícia ha tingut una gran repercussió i ha suscitat un intens debat sobre les seves conseqüències jurídiques, però també sobre qüestions d’enorme calat, com el llegat de Joan Carles I, i, fins i tot, la legitimitat de la Monarquia.

Mantenint les distàncies, la situació que avui dia ocupa la màxima atenció dels mitjans de comunicació és anàloga a la que va generar el juliol del 2014 la confessió pública del Molt Honorable President de la Generalitat Jordi Pujol respecte de la seva defraudació a la hisenda pública, les conseqüències processals de la qual encara són vives i que van determinar la seva condemna a l’ostracisme polític i social.

En essència, més enllà dels contingents interessos polítics i el suport o rebuig de la institució monàrquica, la qüestió es limita a determinar si una taca (o algunes) en la infinita concatenació d’actes que conformen una trajectòria vital entela tots els mèrits d’una persona públicament rellevant i determina, necessàriament, el seu encasellament en una categoria que mereix el rebuig absolut i perpetu de la societat.

Qui els parla mai ha estat un monàrquic convençut, ni mai no ha militat a Convergència Democràtica de Catalunya, però, malgrat això, em sembla inqüestionable que el progrés, desenvolupament econòmic i consolidació democràtica de Catalunya i Espanya, són, en bona mesura, fruit dels actes i decisions de Joan Carles I i Jordi Pujol, especialment durant la transició democràtica, i crec que això no pot, ni deu, ser suprimit dels llibres d’història i la memòria col·lectiva com a conseqüència de les irregularitats que hagin pogut cometre en relació amb les seves obligacions tributàries.

Una qüestió diferent és que s’hagi d’exigir a tot càrrec públic i, més que a ningú, al cap de l’estat, un comportament sense màcula i que la justícia no efectuï distinguos per raó de naixement o càrrec. Els qui han merescut elogis per les seves virtuts també són creditors, en la mateixa mesura, del rebuig pels seus demèrits, especialment quan aquests afecten, directament, la credibilitat i prestigi de les institucions.

Per tant, no s’ha de concloure d’aquesta reflexió la més mínima disculpa a determinades conductes, ni que la culpabilitat dels seus autors es vegi atenuada pels seus assoliments passats. Estem sumits en una terrible crisi sanitària i econòmica i, ara més que mai, els nostres dirigents han de ser exemplars i només des d’aquesta exemplaritat podrà exercir-se un lideratge legítim que ajudi a suportar i, amb el temps, a superar aquests temps d’angoixa. Però en tot cas crec que, en justícia, en la balança que jutja una trajectòria vital s’han de sospesar tant mèrits com misèries.

Rafael Entrena Fabré és advocat