La ‘saudade catalana’ de Gaziel

Es llevava a les 10. Al cap de poc, tocava una campaneta. Després de sentir-la, l'esposa, les criades i els fills s'havien de recloure a correcuita al menjador en el més monacal dels silencis i no sortir fins que no acabés la seva operació de rentat de mans, ensabonades entre 80 i 100 vegades seguides. Si algun soroll interrompia el ritual, els seus crits retronaven per tota la casa i torna a començar. Si tot anava sense contratemps, l'operació durava una hora…

Era una de les múltiples manies (a més de dinar i sopar cada dia fora de casa, on només prenia llet envasada i aigua de vichy; atemorir la seva dona i el petit mentre ells sopaven amb els discursos apocalíptics i acusadors d'un escèptic integral…) del particular pare d'Agustí Calvet, Gaziel, l'escriptor i periodista conservador més brillant que ha donat Catalunya, objecte en aquesta última dècada d'una espectacular recuperació de la seva obra: 13 títols entre reedicions i traduccions al castellà (o a l'alemany), que han generat dues tesis doctorals i fins i tot una obra de teatre, al Romea. L'anècdota familiar l'escriu, amb el seu català pristí, en una mena de guió del que seran les seves famoses memòries Tots els camins duen a Roma, en les quals, al final, l'episodi es va obviar. Però ara es pot llegir a Obra inèdita de Gaziel (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), on el biògraf i estudiós del periodista, Manuel Llanas, ha recopilat 13 textos, datats entre el 1929 i el 1963, que no van arribar a veure la llum. El mateix autor, al mateix segell, reuneix a Obra dispersa 28 escrits més no reproduïts en cap altra edició de les seves obres.

Tampoc va acabar Gaziel plasmant el costum de la seva mare d'aprofitar l'hora del rosari per, mentre l'anava recitant per la casa de l'encara mig deshabitat Eixample, robar-li diners al marit, de la mateixa manera que el futur periodista garbellarà en l'obra la sensació, fonamentada, d'abandó econòmic i afectiu que va sentir per part dels seus progenitors. Tot i que són llaminers, no són els retalls biogràfics poc coneguts que ha trobat Llanas –regirant papers a la Biblioteca de Catalunya o en el que va ser l'arxiu de l'editorial Selecta, en part avui en el de l'hereu, Sebastià Borràs Tey– on hi ha les millors perles, sinó en els extensos comentaris autògrafs que Gaziel fa de la infinitat de lectures que devora, bàsicament premsa, assajos i literatura (principalment, francesa). Aquestes notes solen desprendre una mirada dura i desencantada sobre la Guerra Civil (“L'enrenou polític va obrar el prodigi de fer perdre, militarment i diplomàticament, una guerra que, només amb una mica de seny, no es podia perdre de cap de les maneres”, diu sobre La guerra civil española, de Hugh Thomas), la ceguesa entre les nacionalitats peninsulars, el silenci d'intel·lectuals i la “farsa indecent” de polítics i organismes mundials durant el fratricidi espanyol, així com una escèptica mirada a l'actualitat internacional dels anys cinquanta i seixanta. Dades i estat d'esperit que acabarien donant el to del duríssim Meditacions en el desert, escrit entre el 1946 i el 1953, però no publicat fins al 1974.

La formidable capacitat de lectura i anàlisi de Gaziel aflora amb qualsevol llibre que dissecciona per a ell mateix. Així, desmitifica amb agudesa Jaume I el Conqueridor com el gran monarca de la consciència nacionalista catalana després de llegir-ne la famosa biografia de Ferran Soldevila del 1958. I a partir d'aquesta es pregunta: “Aquesta Catalunya, com a nació plena, amb clara voluntat de potència nacional, ha existit mai o no ha estat més que un somni romàntic-nacionalista sorgit al segle del romanticisme i de les nacionalitats exaltades? Ecco il problema!”, escriu.

Fruit d'una cultura vastíssima, sempre és capaç de mirar des de l'altre costat, com, a partir d'una biografia ara de Jaume II, constata on fixen la seva residència (Lleida, Osca…) els monarques catalans i formula que hi va haver un “error de desplaçament fatal d'orientació política”, ja que, ofuscats en “l'obsessió de la necessitat ancestral d'enfortir-se al Llenguadoc, la de no abandonar el vessant francès del Pirineu”, de pobles que veuen “instintivament afins, de sang i mentalitat germanes” però que s'allunyaran, no saben mirar “cap a ponent o el sud llunyà (Navarra, Castella, Lleó, Múrcia i Andalusia), on hi havia la clau de la dominació peninsular”; així, “s'embaladeixen” i gasten la seva energia en les Balears, Sicília, Grècia i Àsia Menor.

Aquesta idea subjeu en el rerefons ideològic d'una novel·la que no va arribar a escriure, però de la seva tramoia va deixar, altre cop, aguts papers, que, a més, s'intueixen vigents. Un bastard, fill d'una gran senyora castellana casada amb un portuguès, però que tenia un amant català, havia de protagonitzar la trama d'una “novel·la peninsular”, del 1953, anterior a la seva Trilogia Ibèrica. Era l'excusa per reflectir una Catalunya que és “un poble de via estreta, admirablement fet per al pa nostre de cada dia. Però tot el que és gran, arriscat i gloriós l'atemoreix i l'encongeix de gran manera”. Portugal és fruit de la insensatesa d'una Castella que només entén la Península “uniformitzada, subjugada i castellanitzada”; per aquest motiu la saudade és “buscar el seu sentit mar endins, projectar en l'infinit el que hauria de trobar-se a prop”. Per extensió, l'expedició catalanoaragonesa a Orient va ser “semblant a la saudade”, conseqüència totes dues de la incompatibilitat amb Castella i el seu caràcter “exclusiu, absorbent i uniformista”: Castella, sempre, com “un mal director d'orquestra”, incapaç d'harmonitzar la diversitat natural peninsular.

Un epistolari entre Miguel de Unamuno i Joan Maragall el porta a pensar que aquesta Castella preferirà més, sempre, “que Espanya s'enfonsi que no pas que se salvi per mans i obres que no siguin Castella (…) no entendrà mai una Espanya nova”; o a recordar el que l'autor de Niebla anomenava “l'authadia” (“autosatisfacció, encantament de si mateixa”) que tenien Madrid i la Meseta: “Aquestes gents tenen un cervell collonut. Vull dir que a la mollera en comptes de cervell hi tenen testicles”, recull del mateix Unamuno. Però l'exercici més espectacular ve de les seves llargues anotacions en set volums de la correspondència de Prosper Mérimée fruit del viatge d'aquest per Espanya, amb dos grans leitmotiv: les classes dirigents i la burgesia són “un podrimener”, incapaços d'implantar històricament un règim democràtic, i una Barcelona (i, per extensió, Catalunya) que o bé “treballa obsessionada com una somnàmbula sense voler saber res d'Espanya” o bé és “víctima de convulsions epilèptiques perquè ni ella entén Espanya ni Espanya l'entén a ella”. Llegit avui, més visionari i actual, impossible. Suggeridora és també la lectura d'oportunitat perduda des del 1854 de vendre Cuba i Filipines als Estats Units a canvi que paguessin el deute estranger espanyol o la xarxa ferroviària per a la Península.

Entre algunes pulles –reflecteix, el 1962, l'existència d'una “Lligueta franquista (Porcioles, Narcís de Carreras, Santiago de Cruylles, Octavi Saltor, Lluís Valeri, la genteta de Destino)”; “mai, ni per atzar, he trobat un article que fos ni tan sols passable”, diu de l'escriptor i periodista falangista Ignasi Agustí…– de nou arran de Mérimée apunta el 1956 que “el segle XXI serà d'una esplendor material incomparable”. Això sí, amb una inquietant visió de nou, no tenia gens d'esperança sobre el progrés espiritual: “L'home, moralment, és una bèstia perillosa sempre”. Gaziel, doncs, molt vigent.