Operació Nadal a Vila Clavellina

A la Remei li toca un paper difícil. És el migdia previ a la Nit de Nadal. “He de llegir les pregàries i m’havia preparat molt bé el text, però ara me l’han canviat”, diu, nerviosa, amb el llibre entre les mans. De sobte recorda: “La Xesca no baixarà. Li he dit que l’hi dedico a ella i a la seva família”. “Em fa molta il·lusió”, aclareix, per si quedava algun dubte. A la tarda, després de la missa, a la residència Vila Clavellina, a Premià de Mar, toca cagar el tió i després, sopar. El dia ve carregat, però tot és poc per a aquests avis que es disposen a celebrar el Nadal després de nou mesos de pandèmia.

Más información

La segona onada de la pandèmia a Catalunya ja colpeja les residències

Amnistia Internacional denuncia que en la primera onada es van vulnerar cinc drets humans a les residències

El centre ha organitzat activitats per fer més suportable les festes a la residència. Amb l’augment de contagis a Catalunya, la Generalitat ha recomanat “intensament” que no es facin sortides. En aquest centre, cap usuari anirà a passar ni unes hores ni uns dies amb la família. “Algunes famílies ho volien, però els residents no en tenen tantes ganes perquè saben que quan tornessin haurien d'estar una setmana en aïllament. Estan animats, aquests dies reben moltes visites i saben que aquest Nadal és molt diferent, però que diumenge començaran a arribar les vacunes, que és com si ens hagués tocat la loteria”, explica Patricia Navarro, la directora del centre, gestionat per l’empresa L’Onada.

És la primera missa que se celebra al centre des de febrer. Les primeres paraules del capellà confirmen la prudència necessària: “Des de l’últim dia que ens vam veure, molts dels nostres germans han anat al cel, però encara estan amb nosaltres”. El que ha ocorregut a les residències de gent gran –també en aquesta residència, de 123 usuaris i més de 130 treballadors, que va ser intervinguda per la Generalitat i va haver de canviar d’empresa gestora– és tan dur que gairebé ningú no en parla directament. Però, com ja va viure aquesta generació de la guerra i la postguerra, les vivències importants queden impreses en la mirada, els gestos i les expressions.

A la perruqueria del centre, l’Anna porta rul·los. “Algun dia s’ha d’acabar això”, diu sense que ningú l’hi hagi preguntat, a tall de comiat, com si ja s’hagués convertit en una nova frase feta. Al jardí, alguns familiars aprofiten la mitja hora que tenen de visita dos dies a la setmana. “Aquest any serà molt diferent, però hem de fer un esforç”, diu un familiar que, amb el seu germà i les filles, visiten l’àvia, la Carmen, asseguda a dos metres de distància. “Si li donem tots una patacada, se’n va”, diu ella. “Però la bestiola és molt llesta, l’ha feta grossa”, apunta una neta. Més lluny, una família vestida amb equips de protecció individual parla de manera més propera amb una usuària amb alt grau de dependència. “Les famílies s’hi estan implicant molt amb visites, regals...”, explica la subdirectora, Cristina Jiménez.

Els residents estan dividits en grups de 10 i no tenen contacte amb ningú més. Una d’aquestes bombolles, formada per avis més dependents, ja està fent cagar el tió. Hi ha ambient: mentre la Manuela i el Joan piquen amb el bastó, la Carmen canta la cançó. La Lola, al principi, no vol saber-ne res, però quan li donen el regal (un collar i un pintallavis) li canvia la cara. El Miguel, tot i que té Alzheimer, és el que té més energia de tots i es nota que en el passat tallava el bacallà. De sobte fa uns aplaudiments i s’adreça als periodistes: “Vostès tenen on sopar aquesta nit? Per al grup seria un èxit particular si es quedessin amb nosaltres”. I es dirigeix a la gerocultora: “Has sentit, nena? Aquests treballadors soparan aquí. S’ha de celebrar!”