Ja podem plegar

Una de les moltes convencions que marquen la nostra acció política és avaluar una legislatura pel nombre de lleis aprovades als Parlaments. Com si la quantitat ho fos tot i la qualitat importés ben poc. Com si tots els texts legals fossin precisos, clars i adequats. Eficaços per regular la situació que els determina. Com si els reglaments que en desenvolupen la posterior aplicació fossin normes insubstancials, simples tràmits, quan seran els que acabin orientant la pauta real del que es pretén i es busca de debò. Com si la frase del comte de Romanones només tingués el valor anecdòtic de la cita il·lustrada quan captura, encara avui i en si mateixa, l’autèntic esperit de la política governamental: vostès facin la llei, que jo ja faré el reglament.

Tres anys en els quals el realisme màgic s'ha imposat a la necessitat vital i els brindis al sol, als fets

Tots sabem, doncs, que el balanç d’un període legislatiu no hauria de ser la suma de principis lícits subscrits per la cambra, ni tan sols si aquests, a més, anessin acompanyats de les corresponents derogacions de normes anteriors que dificulten, o fins i tot obstrueixen directament, la seva fàcil i ràpida aplicació que tant ajudaria a pal·liar els molts efectes negatius per sobredosi de preceptes legals que ens inunden. Uns cent mil, es calcula que regeixen avui a Espanya. La gran majoria, d’àmbit autonòmic, tot i que també obligades per la febre europea que canalitza una mitjana superior a la dotzena de disposicions diàries.

Malgrat tot això i com si el temps passés en va, aquesta convenció s’està aplicant aquests dies a Catalunya ara que es tanca la XII legislatura. La que va néixer a l’empara de les eleccions convocades per l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i que, com a malefici, ha quedat marcada pel buit profund de la seva efectivitat aparentment disfressada. Un període de tres anys en el qual el realisme màgic s’ha imposat a la necessitat vital i els brindis al sol, a la contundència dels fets. Si a tot el que hem estat arrossegant políticament durant aquest trienni hi afegim el que la pandèmia ha condicionat, tenim també una governança molt més per decret que no pas per la convicció dels consensos i l’autoritat moral de la feina professional que s’espera d’una cambra que sembla haver decidit que el suport dels lletrats només li ha servit a la majoria si aquests avalen les seves pretensions. I tot plegat ens retorna a una altra de les moltes sentències d'Álvaro Figueroa y Torres: és més fàcil dogmatitzar que discutir, vèncer que convèncer. Al comte el va ajudar la seva feina periodística. I tot i que va ser més empresarial que no pas d'escriptor, es va fer un tip de dictar titulars.

Hem vist, doncs, com aquest temps convuls ha sobredimensionat una cambra convertida més en escenari d’alts principis i buides declaracions que no pas en el recinte on la raó s’imposava a l’emoció. On les picabaralles es barrejaven amb al·legats i la lògica es perdia davant de la fantasia. Un temps en què una part de l’independentisme obstaculitzava la tasca del president propi quan aquest va decidir no convertir-se en un altre màrtir innecessari complint amb la seva obligació. On les minories semblaven convidats de pedra confonent-se interessadament majoria parlamentària amb majoria social. Excepte quan els interessos creats en forma de prebendes de diversa mena o venjances de baixa condició s’imposaven a la delicada obligació de defensar les necessitats ciutadanes davant de les quals haurien de respondre dels seus actes. Però ni és així ni s’espera que ho sigui.

La desil·lusió social ha fet suspendre ses senyories i no percep símptomes de millora per al proper cicle, que s’iniciarà després dels comicis de Sant Valentí

La doble bombolla en la qual viu instal·lada la societat catalana no sembla buscar ni transvasaments ni esperar punxades. En una societat avançada com la que ens diuen que estem, una situació tan extraordinàriament greu com la pandèmia i la seva gestió potenciarien una anàlisi crítica, constructiva i propositiva que podria acabar qüestionant moltes coses. Entre aquestes, el vot. Perquè partiria de la base que el preu del sufragi personal, moneda única i intransferible de curs democràtic, és prou alt per sobrevolar altres interessos tan legítims com intangibles. I aquesta valoració tant s’hauria d’aplicar als grups parlamentaris sobre els quals se sustenta el Govern com als integrants de l’oposició. Perquè els primers poc podrien fer si els segons estiguessin al seu lloc en el supòsit que les majories fossin inamovibles. L’estadística demostra que tampoc ha estat així quan els ha convingut. Per tot plegat, la desil·lusió social ha fet suspendre clamorosament ses senyories i, pitjor encara, no percep símptomes de millora per al proper cicle, que s’iniciarà després dels comicis de Sant Valentí.

És clar que, com que el patró de l’amor a Catalunya és Sant Jordi, ja podria ser que la següent onada de coronavirus, soca tradicional o nova, importada o autòctona, impedís la cita amb les urnes fins a l’abril. I amb això el comte de Romanones reviuria: quina tropa, collons, quina tropa!