Buscant Ricard

“És una mena de barreja de tron i budells de teatre”, diu sagaçment el periodista Justo Barranco per fer-nos veure l'escenografia que Laura Clos ha bastit al Teatre de Salt, en les últimes jornades del festival Temporada Alta de Girona. Assegut al tron amb budells fets de cordes gruixudes, ens contempla un actoràs ben conegut per al públic català: Joan Carreras, company d'aventures escèniques d'Àlex Rigola, Ariel García Valdés i, molt recentment, Gabriel Calderón. Carreras està a punt de començar la funció Història d’un senglar, que l'uruguaià Calderón, autor de més d'una vintena de peces teatrals, va escriure com a Algo de Ricardo per suggeriment de la Comèdia Nacional Uruguaiana, estrenada el 2013 al centre La Carpintería, dirigida per Mónica Benavidez i protagonitzada per Osmar Núñez. A Gabriel Calderón el van descobrir precisament a Temporada Alta amb Mi muñequita (2008), i fa dos anys, el 2018, va dirigir al TNC una altra de les seves obres, Que rebentin els actors, tragicomèdia política negríssima (en excel·lent versió catalana de Javier Pujolras) on apareixien les influències de Bernhard i Daulte, amb unes gotes sulfúriques d'Eduardo Pavlovsky: des de llavors, no ha parat de girar per Sud-amèrica. Altres obres seves s'han vist a l'Argentina, el Brasil, França, els Estats Units, Mèxic, Panamà, Bolívia i el Perú.

Història d’un senglar es podria definir com una barreja entre l'assaig de l'obra i una indagació sobre l'actor que interpreta Joan Carreras. Una altra possible definició, ara del còmic: un jove Alan Bennet (en versió altíssima), entre oxfordià i mod, amb la velocitat verbal de Copi. En el personatge torna a aparèixer Thomas Bernhard i, per fi, com aviat veuran, el mestre Shakespeare. De Bernhard li arriba sarcasme, ràbia i menyspreu contra els seus companys de teatre (“illetrats”), sorna contra directors i crítics (“inútils”). Als dramaturgs els tracta de “monjos foscos de la paraula” i “mercaders de l'aire”. Quan té un mal dia, parla “del fang del ressentiment”.

Notícia bomba, diu el monologuista: “Em conviden a protagonitzar Ricard III. Aquí, en aquesta sala, però ja fa un cert temps. La invitació va ser farà uns quants mesos. M'ho mereixo. Anys i anys de remar en piscines de llet merengada amb actors mediocres, papers secundaris o protagònics però en obres de pacotilla fins que, un dia, algú col·loca un graó a l'altura de les meves molt destacades possibilitats. I ara sí, ara compondré un veritable personatge, meravellaré els qui vinguin a contemplar-me, guanyaré tots els premis, apareixeré a les revistes, i seré l'orgull de la meva família i el meu país”. Per cert: aplaudeixo també des d'aquí l'excel·lent traducció al català de Joan Sellent.

Tornant a l'acció. A qui anomenem Ricard li ha tocat la loteria: representarà Ricard III. El més important és que hi descobreix molt d'ell mateix, en el rei Gep. Sota el somriure i l'histrionisme hi bateguen els costats més fatigosos, la tensió. Tot allò fosc, el ressentiment per sentir-se un actor de segona fila en l'escena. Vol ser el dolent intel·ligent, el seductor tortuós. Ricard percep que la seva missió s'apropa a reescriure l'obra de Shakespeare a través de la història de l'actor que vol representar-lo. Més costat Bernhard? La ràbia, la barreja entre ritme i intensitat. Sí, així no para d'agitar-se el gran Carreras: i per agitar-se en té prou amb clavar-nos la mirada.

Ricard (o Ricard Tres) ens parla de mil coses. Entre d'altres, la figura del senglar blanc com a animal heràldic, símbol de la casa de York. “Un animal que no és gaire bonic”, diu l'autor, “però és salvatge i perillós, sobretot quan està ferit”. Història d’un senglar és un tour de force: Carreras pot ser rei i reina. O reines. I sap donar a la seva actitud un aire que, en el meu record, encaixa en la manera burleta i furibunda amb què interpretava aquests moments el Ricard III de Kevin Spacey a Avilés.

L'espectacle (o el monòleg, com preferiu) s'hauria d'haver estrenat l'estiu passat al festival Grec, en coproducció de Grec 2020 Festival de Barcelona i Temporada Alta 2020, però les diverses pandèmies es van succeir i la representació no va veure la llum fins al 5 de desembre al Teatre de Salt. La funció va atrapar el públic des dels primers minuts i, en acabar, l'auditori tot dempeus es va desbordar feliçment amb aplaudiments. A Joan Carreras l'espera una feinada: alternar el monòleg (més d'una hora) en català (al Lliure i per tot Catalunya) i aprendre-se'l després en castellà per girar per Espanya.

I dues noves estrenes a Barcelona: la nova producció de La cabra, d'Edward Albee (a La Villarroel), dirigida per Ivan Morales, protagonitzada per Emma Vilarasau i Jordi Bosch, i Les tres germanes, de Txékhov, dirigida per Julio Manrique, amb Mireia Aixalà, Joan Amargòs, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Maria Rodríguez i Lluís Soler, entre d'altres (al Lliure).

Història d'un senglar. Text i direcció: Gabriel Calderón. Estrenada al Teatre de Salt el 4 de desembre. Disponible a la programació a distància del festival Temporada Alta fins al 22 de desembre.