Art reivindicatiu al Liceu per salvar ‘La traviata’

Al Liceu estan que trinen amb l'última mesura de la desescalada adoptada per la Generalitat, que autoritza l'obertura amb el 50% de l'aforament, però fixa un màxim de 500 espectadors. Si compleixen la mesura, van de cap a la ruïna a la taquilla. Ja han venut 15.000 entrades per a les 15 funcions de La traviata, de Verdi, programades a partir del 5 de desembre, així que haurien de deixar al carrer la meitat dels espectadors. Aixecar el teló amb tan poc públic no és sostenible, però abans de suspendre l'espectacle demanen al Govern que reconsideri la mesura. I ho han fet aquest dimarts amb una jornada reivindicativa amb la defensa de l'art per bandera.

“El Liceu vol alçar la veu per la cultura”. Aquest és el missatge que han volgut llançar a través d'una maratoniana jornada transmesa per streaming que també ha comptat amb l'assistència a la sala de 500 convidats (la majoria familiars i amics dels treballadors del Liceu) per veure un assaig especial del muntatge de La traviata, signat escènicament per David McVicar, en el qual han estat treballant més de 300 persones des del 7 de novembre. Han ocupat, doncs, l'aforament màxim autoritzat pel Govern, que només representa el 21,8% de la seva capacitat, una xifra calamitosa per a qualsevol teatre o auditori amb més de 2000 localitats disponibles.

Más información

Triomfa, malgrat les retallades, el Don Giovanni del Liceu en “versió covid-19”

La música torna al Liceu davant d’un ‘públic’ de 2.292 plantes

El Liceu ‘estrena’ òperes gratuïtes al seu web

“És un toc d'atenció a través de l'art per fer visible que tant les dimensions d'aquest teatre com les estrictes mesures de seguretat adoptades, entre les quals hi ha la renovació de l'aire quatre vegades cada hora, ens permeten ocupar el 50% de l'aforament d'una manera segura, tal com ja vam demostrar en la primera desescalada”, afirma Valentí Oviedo, director del Liceu.

“En el cas que el Govern no rectifiqués o no permetés el 50% de l'aforament, el que nosaltres hauríem de proposar és la presa d'una decisió en la comissió executiva on estan representades totes les administracions. Del que estic convençut és que la decisió que ha de prendre el teatre no pot implicar dèficit, però ha de ser una decisió compartida per totes les administracions”, explica Oviedo.

Silenci i assaig sense moviment

Com a primer toc d'atenció als polítics, la jornada començava amb una emblemàtica obra de John Cage estrenada el 1952 que reivindica el valor de la música a través del silenci, 4'33''. El compositor nord-americà va fer història amb una obra formada per un silenci que dura el que indica el títol. Pur art sense obra, ja que la saturació del silenci convida a la reflexió. Josep Pons, director musical del teatre, i l'orquestra del Liceu van guardar silenci tal com demana la partitura. Músics i espectadors van poder comprovar que el silenci absolut no existeix: els sorolls d'ambient i les reaccions del públic van ser la feble banda sonora d'una peça en el seu moment revolucionària que va suscitar al Liceu reaccions diverses, inclosa la perplexitat.

Després, i com a reivindicació de la feina diària en un teatre, de l'esforç que comporta muntar un espectacle tan complex com l'òpera, el públic va poder assistir a un assaig a la italiana de La traviata en el qual els cantants –amb la soprano Kristina Mkhitaryan (Violetta), el tenor Pavel Brslik (Alfredo) i el baríton George Gadnize al capdavant del repartiment–, el cor i l'orquestra, sota l'enèrgica direcció de Speranza Scappucci, van repassar l'obra sense moviment escènic, asseguts a l'escenari, concentrats en la música i el cant.

L'assaig va transcórrer en l'habitual clima de cordialitat, amb petites pauses, indicacions de la directora, i aplaudiments puntuals del públic. I va quedar clar que al Liceu tothom espera un canvi d'actitud del Govern que els permeti aixecar el teló el 5 de desembre. “Tots entenem la gravetat de la situació sanitària i la necessitat de prioritzar la salut de la població a la recuperació econòmica. En cap cas volem ser frívols, però creiem que hi ha prou marge per mantenir l'equilibri entre la prudència i la realitat d'un teatre que està fent grans esforços per mantenir l'activitat operística, afirma Víctor García de Gomar, director artístic del Liceu.

Després de l'assaig, a les 20.00, va començar una acció simbòlica i reflexiva que exigeix un esforç titànic: el pianista luxemburguès resident a Barcelona Francesco Tristano interpretant l'obra Vexations, del compositor francès Erik Satie durant tota la nit. Dotze hores en acció.

“El leitmotiv de la temporada és l'obsessió i no hi ha res millor que aquestes dues emblemàtiques obres per reflexionar sobre el valor de l'art”, explica García de Gomar. “Des de l'absolut silenci en el cas de Cage, un desafiament a la definició de la música. Què és més important, el silenci o el soroll del públic mentre escolta l'obra?”.

Obsessió a través de la repetició

Descomunal tour de force amb el segell inclassificable de Satie, Vexations és una breu balada de 152 notes que cal repetir fins a 840 vegades. “L'obra és fruit d'un desengany amorós i reflecteix una obsessió a través de la repetició i l'obstinació. Són dues maneres de reivindicar el que se'ns impedeix fer, l'activitat cultural normal d'un teatre, avui més necessària que mai”, apunta el director artístic del coliseu barceloní.

Satie va rebre un cop dur el 1852 quan la pintora impressionista Suzanne Valadon, de la qual estava profundament enamorat, se'n va anar amb un banquer. Va haver de superar el dolor i la humiliació. La repetició cíclica i obsessiva de la mateixa peça –una obra àcida, reivindicativa i torbadora– desperta sentiments diversos. “Al Liceu ens sentim torbats i angoixats per aquesta situació d'incertesa. I aquesta acció musical és una manera de contestar amb art a la impossibilitat d'obrir al públic amb aquesta mesura”, manifesta García de Gomar amb tristesa i indignació continguda.

Tristano afronta el repte liceista amb una instal·lació dissenyada i executada per l'agència d'art conceptual Falcon Muse Creative (FMC) que neix com un joc, com un instrument que acompanya el pas del temps. “Mentre la música sona durant tota la nit, es construeix un rellotge de vidre i llum. Una creació efímera que és alhora sustentació emocional i visual”, explica el músic.

“Cada hora conté 70 peces de vidre que representen la repeticions de la partitura. A partir de la repetició, s'omple el temps transformant-lo en una imatge que serveix a l'artista com a suport en el desafiament d'executar un veritable manifest de l'època”, afegeix el pianista, que es mou tan a gust en el barroc i els clàssics del segle XX com en l'avantguarda de la música electrònica.