De rotes i fam de terra

Un raig llarg i prim, net, d’oli novell duu el color de la vida primera de la cuina i del menjar amb pa, és ecològic absolut, d’olives empeltre mallorquina, picual i arbequina, d’arbres de 40 anys i menys, conrats a una rota petita d’una quarterada, no rectangular, una trinxa perifèrica, segregada fa anys de la gran finca de Sarrià, d’Establiments, Mallorca.

Les poques oliveres velles de dos segles d’aquella rota, micropropietat conquerida, adesada, en dècades pel pagès, les varen d’haver vendre per fer a llenya, com feren tants d’humils i rics per a poder financiar una altra cosa o per doblers, fa 60 anys.

El primitiu mercat turístic dels seixanta i setanta demanava souvenirs d’olivera, immolant cegament el paisatge i patrimoni naturals per fer no res. Cents de mils d’històries d’arbres gegants i fantasmals passaren per la destral, la serra del sinfí i el torn. Ara esdevé amb la Xylella que ha derrotat l’ametlarar sense fer renou.

Aquell suc natural de l’oliva 2020, de fruits no massa madurats, surt amb la seva potència biogràfica, una fita social genèrica. L’oli, l’aigordent, les ametlles, les garroves, la llana, les sabates, el contraban de tabac, generaren grans capitals i patrimonis illencs. L’oli mallorqui, a l’antiga, de fruits collits d’enterra, ultramadurs, negres, quasi rancis, s’exportava sobretot per a cremar, fer llum o fer sabó, a Marsella.

Molts d’olis, olives trencades, unes poques mans de dones amb les ametlles de l’illa, la garrova multiproducte, la sobrassada i el paté de gent honesta, el formatge d’ovella, les confitures de codonyat, prunes, magranes, el vi, alguns entre tants i tants de vins, resisteixen, treuen el cap per donar la cara de les illes que foren també rurals, productives en el seu entorn.

Joies de neopagesos

L’oli novell de la rota d’en Cameta de Sarrià, d’Establiments –i d’altres molts– són l’exemple d’una de les múltiples joies naturals que bastants de fills i nets de pagesos i petits propietaris, professionals i jubilats –a desenes– fan i vindiquen a deshores. Obren, actuen, potser, per a servar el que feien els seus, el que era o queda dels fruits habituals de la seva terra. Per ventura cerquen retre memòria i escoltar l’alè o la veu dels seus i, per sobre de tot, sentir el gust i sabor de la natura immediata, un alè enmig de la desolació.

La rota, les rotes, arreu, a Mallorca, Eivissa i Fomentera, ara queden en milers de topònims, milers de trossets abandonats dins la garriga o pletes i algunes casetes per viure a l’estiu salvatge fa 200 anys i menys. Allà eren els humans mesclats ambs les bísties, amb el fum del foc, la roba suada, groga i mascarada. A Llucmajor i d’altres indrets queden meravelles arquitectòniques. Cases de roter, de pedra i llenyam d’ullastre, cúpules quasi àrabs, altes, sense bigues ni mescla...

Les rotes per als ‘colonitzadors’

Les rotes eren petites porcions de terres ínfimes, primes, pedres i poca terra, allunyades del casal de la possesió que el senyor o arrendador deixaven colonitzar als pagesos més pobres, per contracte oral (pagaven deumes, censals, un tant per cent de garbes de gra, mel, espàrrecs i esclata-sang per agraïr i pagar al propietari o explotador del latifundi.

Hi havia “fam de terra”, misèria entre la gent sense propietat, les rotes eren l'única font de subsistiència per a les classes desposseïdes, diu Jaume Alzina, divulga Gaspar Valero, teoritzen Isabel Moll i Jaume Suau, i marca la pauta clara Vicenç M. Rosselló Verger.

Hi va haver revoltes medievals pageses de fa sis segles i les germanies de fa 500 anys contra la manca d’accés a la terra i en pugna contra les càrregues fiscals feudals imperants. Els terratinents eren aristòcrates, hereus de magnats de la conquesta de Jaume I, del segle XIII, senyors de ciutat, nobles, mercaders xuetes, l’Església sobretot. I també Joan March i Manuel Salas, tots dos polítics i amb petroliera pròpia.

Els grans terratinents tenien més del 15 per cent de Mallorca. March dominà grans finques i paratges encara verges i feu establits, parcel·lacions, mentre que Salas –que era el seu adversari fins el 36– feu explotacions directes i industrials de les seves finques, sense arrendataris, Xorrigo, es Cabàs per exemple.

Totes les grans finques illenques (també a les Pitiüses), amb enormes garrigues seques i de pedregar, encabien desenes de rotes, fins a 80 alguna. Allà al país original, tal com era en arribar els primers humans fa 5.300 anys potser, famílies o pagesos sols conquerien, cercaven fer neta la terra, a mà, a cop d’aixada, destral i xorrac, treien pedrals i macs. Quasi com a esclaus. Al final organitzaven sembra, guaret, rostoll i pastura.

Les rotes, terra d’altri alguns cops alliberada –venuda a bon preu–, no tenien més d’una quarterada, algunes dues. Hi ha redols enormes de tanques separades, com un damer medieval, parcel·lats. Moltes són espais oberts dins latifundis per a sembrar gra per a les perdius de caça o els mens de pasqua.

Explotació i servitud i espais Top

El pare Rafel Ginard al Calendari folklòric de Mallorca, llibre de Saïm Edicions i Mallorca Literària, en fa un relat cruu i dur, poètic diu, de l’explotació i servitud dels pagesos pobres de rota dins les grans possessions. Fa 100 anys i més, malvivien a les barraques plenes de fum i, diu, que per la propietat eren més importants els conills que ells. “El llit era un sostre d’aritja i palla llarga, sostingut per vencisos”.

Paciència i resignació i poc menjar de la terra, pa moreno i llegums, plantes silvestres, verdures de la natura. Escuraven (rentaven) els plats amb un brot de mata. “Esclaus de la misèria”, entregaven al senyor galls capons, endiots, alfàbies de mel, pans de figa. Alguna tenia presents 40 roters, eren les dites cases nobles i senyorials.

Hi que redols i propietats contemporànies que serven el nom i tenen una col·lecció de 800 escultores plantades i servades obres d’art cubà, com són les Rotes de Montblanc de santa Margalida, de l’hoteler BQ. En un altre àmbit, un amfitrió d’aquella Vila, GMA, té un casal de disseny d’avantguarda, amb una metàfora d’una rota de la seva tia padrina, un jardí minim arbrat entre formigó i més detalls, de l'arquitecta de jardins Bet Figueras. És un xalet que era clàssic dels anuncis i fou fet pels arquitectes SCT. És en terres llunyanes del Comte Mal on en Antoni Mas Fornés, medievalista i mercader de porcs per a família, ha recercat els fets i el nom de la cosa total: “Llengua, terra, pàtria i nació”, un arsenal de cites i conceptes, saborós i de lent tast, a miques, amb vi, com passa amb el formatge molt vell maonès o italià.

L’oli nou del començament de la Rota d'en Cameta de Puigpunyent, a la frontera de la finca de Sarrià, que era de can Guasp Barra d’or magnat del XIX-XX i per aliançes de poder i patrimoni passa a la saga d’arquitectes García Ruiz, que des del 36 en quatre generacions han estat al cor de la vida política, financera i arquitectònica.

Els Garcia Ruiz III generació, Jaume i Lluís, feren el Baluard amb SCT i moltes més coses, acabaren el Palma Arena de Matas. Sarrià té una gran col·lecció de ceràmica històrica i hi ha una peça musical dedicada al lloc a un disc de Joan Valent. Coses de la vida, just devora hi ha la finca de Bunyolí, gegant, de can Qués, el republicà milionari i contrabandista, afusellat per Franco amb els VIP rojos i senyors: Emili Darder, Alexandre Jaume i Antoni Mateu.

Les correnties ocultes de la història, l’atzar i el poder que donen els diners i la intel·ligència ben avenguts, de vegades, fan sorgir iniciatives, aventures en escenaris carregats de vella memòria social i de rotes.

A es Racó d’Artà, que tingué rotes, mentre el món s’arrufava de por per la pesta, ha nat un hotel fet per Toni Esteva i Tomeu Esteva, és a dir com un monestir minimalista i un gran restaurant, com feren a la sa Pleta de Mar, a Canyamel dels Morell, terra de rotes, com és ara també la finca gegant de son Jaumell de Capdepera de l’hoteler Pere Pascual, que fou d’una branca dels March i administrà l’inefable personatge de Baleares SA Martí Ferriol. Allà mateix també florir en les rotes i ara sona la cuina d’Andreu Genestra. El temps i la salut marquen el calendari de la cuina i la vida.

Les illes Balears, tan minúscules al continent, al planeta, tenen molta garriga i pinars, terra assilvestrada on mancava l’agricultura. El “clima és tirànic i capritxós”, “preafricà”, segons el mestre de geògrafs, Vicenç M. Rosselló. Els foravilers (de les rotes) d’un temps eren de “caràcter infatigable i excessiva frugalitat poverbials” (Utrecht ,1869).

El llaurador illenc s’avenia a cultivar “terres de qualitat més ínfima, sense reproducció i benefici pràctic”. Un mallorquí il·lustrat reformista Miquel Gaietà Soler, mort el 1809 –rebutjant per nepotista– que acabà de Ministre de Hisenda amb Godoy, va fer accions i plans pro foravila i productes del camp, oli i vi. Va fer posar en conreu terres boscoses d'Eivissa, i feu sembrar arbres i excità les rotes i la desamortització de finques i bens de l’Església.

Un raig de topònims que fan bona l’existència pretèrita del sistema quasi feudal. La Rota Negra és bon nom. A Formentera sona bé a punta Gavina, la rota des Romanins. Ses Rotes són noms de vins, col·legis, hotels.