Sigui vampir per un dia

“Preferiria passar una nit amb Dràcula mort que la resta de la vida amb el meu marit viu”. La frase, deixada anar per una dona durant una representació teatral a Broadway de l’adaptació de Dràcula protagonitzada per Frank Langella, (que després, el 1979, faria de l’arxivampir en el cinema) serveix per recordar quins sentiments més variats ens produeixen els vampirs. Terror, sí, però també, a l’altre extrem de l’arc (o de l’ullal), fascinació i atracció eròtica. I també identificació: amb la tragèdia, la rebel·lia, la fam i l’afany de supervivència d’aquests fills de la nit.

La notabilíssima exposició Vampirs. L’evolució del mite, que pot veure’s en CaixaForum aquests dies incerts, explora les moltes i canviants identitats del vampir en un recorregut que té un dels seus moments més emocionants en un petit gabinet barroc folrat en vermell on els visitants entren d’un en un i en què un mirall de cos sencer et permet... no veure’t. El joc és meravellós, la il·lusió fenomenal. El missatge: vostè també és un vampir.

A la gran Transsilvània de perill, plaga, advertència i toc de queda en què se’ns han convertit Catalunya i Barcelona, res més cert: tots ens passegem com vampirs en potència, capaços d’infectar-nos i infectar. Mai les metàfores vampíriques de la sang i el contagi no han estat tan aterridorament oportunes

L’exposició, coorganitzada per la Cinémathèque Française i la Fundació Bancària La Caixa, s’ha topat inesperadament amb aquest context pandèmic. “Mai no vaig pensar que la mostra es veuria en aquest marc de sospita, por i malaltia”, va explicar per videoconferència dijous el comissari, Matthieu Orléan, en la presentació d’El vampir. L’evolució del mite, que s’ha salvat in extremis (encara que amb aforament reduït al 33 %) del tancament d’activitats culturals decretat el mateix dia.

El viatge que proposa l’exposició, amb 300 peces que inclouen pintures, gravats de Goya, manuscrits, cartells, fotos, llibres, còmics, vestuari i moltes altres coses (incloses obres de la col·lecció d’art contemporani de La Caixa i l’esgarrifós Altar-tomba de vampir de Niki de Saint Phalle), se centra especialment en el cinema, en què tan bé s’ha espavilat el vampir.“El cinema és un art de la foscor, hipnòtic, al·lucinatori, que s’escriu amb llum però es projecta a les ombres”, va dir Orléan, que va assenyalar com en el cinema “els actors queden immortalitzats, sempre iguals, ni morts ni vius”, i es va exclamar: “El cinema és l’art dels vampirs”.

Així, el visitant circula en un ambient tenebrós dominat pels colors vermell i negre, entre grans pantalles que mostren escenes de films en muntatges molt evocadors, mentre admira el molt material cinematogràfic que s’hi exhibeix: pàgines originals dels guions del Nosferatu de Murnau o El baile de los vampiros de Polanski, amb notes dels mateixos directors; elements d’attrezzo de films com la màscara, la levita i les mans postisses d’un altre Nosferatu, el de Klaus Kinski; vestits d’Entrevista amb el vampir, de Neil Jordan, o del Dràcula de Coppola. Es pot admirar la famosa i espectacular túnica vermella amb cua que portava Gary Oldman, creació d’Eiko Ishioka, i que el feia aparèixer segons un crític sarcàstic com una drag queen disfressada de geisha...

Un es passeja un entre capes, ratpenats, estaques polisèmiques (“deixi’m que se la clavi fins al fons!”), mossegades i sobresalts, sense que faltin les icones i moments imprescindibles: el Borgo Pass, Bela Lugosi amb la mà com una urpa Christopher Lee mostrant els ullals xops. Kinski panteixant sobre el coll de l’Adjani, Oldman llepant subreptíciament la navalla, Tom Cruise vampiritzant per darrere Brad Pitt. Al recorregut també ressonen les frases immortals: “Jo soc... Dràcula”, “Benvingut a casa meva, entri sense por”, “He travessat oceans de temps per trobar-te”...

Un reservat, amb advertència que les imatges poden pertorbar-te, permet asseure’s en un puf vermell i observar escenes especialment intenses de cinema de vampirs. Entre aquestes el salvatge lligam de Lucy Westenra i el vampir bestial de la pel·lícula de Coppola o les mossegades lèsbiques d’El rojo en los labios de Harry Kümel.

Es presta especial atenció a la mostra a Carmilla, i a la comtessa Báthory, veritables dones de vermell, i a les tantes vampires, sense oblidar Vampirella. I a les fornades modernes de vampirs. Els de Jarmusch, els de Ferrara, els de L’ànsia. Els adolescents de Crepuscle, la iraniana A girl walks home alone at night. Hi ha un espai dedicat a les sèries: Buffy, True Blood. És possible veure com el vampir reneix i reneix, “la seva contínua reinvenció”, com diu el comissari Orléan. Un vampir que sempre és paradoxal: alhora mòrbid i eròtic, reaccionari i rebel, repulsiu i atractiu. I que ja no és només l’altre, sinó nosaltres mateixos, invisibles en el mirall, carn de plaga.