El Lliure de Gràcia torna a somriure amb una comèdia de Carol López

Arribes al Lliure de Gràcia després d'un passeig ràpid pels carrers i places adjacents, veient molta gent a les terrasses dels bars, esgotant les hores prèvies a l'anunciat tancament total, i en entrar a la seva històrica seu, tan bon punt deixes enrere els sabuts controls de temperatura i desinfecció, t'envaeix una sensació de tristesa. Amb el que sempre han estat les nits d'inauguració al Lliure —una festa, plena de cares conegudes— i dijous, en l'estrena de Bonus Track, nova comèdia de la dramaturga i directora catalana Carol López, costava molt reconèixer algú entre tanta mascareta i distància de seguretat. Maleïda covid-19, que ho trastoca tot.

Nit d'estrena i retrobament teatral, després de gairebé sis mesos d'inactivitat, amb només 88 espectadors a la sala (aforament reduït al 50%), butaques separades i mirades creuades. L'ambient inicial, forçosament tebi, va durar poc. Bonus Track és una comèdia agredolça, urbana i generacional que arrenca els primers riures en la presentació dels sis personatges, amb diàlegs creuats i projectats en sis pantalles que animen la senzilla i àgil proposta escènica.

Fidel al seu estil, la dramaturga barcelonina traça un retrat generacional dels baby boomers, urbanites que ronden els 50 anys, no paeixen bé el pas del temps i el pes de tants projectes truncats en una vida cada vegada més lluny dels seus somnis de joventut. El desencís, un tema recurrent en el seu teatre, nodreix amb el seu inesgotable ventall de situacions una obra d'impecable factura, hereva d'espectacles anteriors com V.O.S. (2004) i Last Chance (2007), estrenades també, i amb èxit, al Lliure.

La sensació de déjà-vu es percep en moltes escenes d'aquest retaule de la insatisfacció i els pactes trencats pel qual desfilen sis amics a la recerca d'un nou tren, un bonus track que aporti més felicitat a les seves vides. La Bego i el Manu, interpretats amb gràcia per Dolo Beltrán i Paul Berrondo, són dos germans amb moltes manies: ell és un gai que ja té una edat i no ha superat una ruptura de parella, emprenyat i rancuniós, i ella, una futura mare soltera, tipa d'esperar més afecte i comprensió dels seus amics.

Hi ha molts tòpics en els diàlegs i les situacions que viuen els dos germans, condemnats a passar junts el confinament —hi ha algunes referències puntuals a la pandèmia, força anecdòtiques— al pis de la seva àvia nonagenària.

Una altra parella d'actors habituals en les seves obres, Andrés Herrera (Flaco) i Vicenta N’Dongo (Vicky), donen vida amb naturalitat i agilitat a una parella liberal, també molt previsible en els seus secrets (infidelitat, paternitat) i mentides. Anna Ycobalzeta (Emma) i Borja Espinosa (Félix) amplien el retrat generacional amb una parella urbanita de manual, amb el teatre, el cinema i la música com a fons, una mica artificial, dels seus relats.

Entre l'empipament, la resignació i l'esperança transcorre una comèdia amable que mostra fragments de vides absolutament reconeixibles. Com a banda sonora, l'espectacle s'obre amb Pasa la vida i es tanca amb un altre clàssic, Volando voy, convidant el públic a la reunió amical. Sonen també clàssics de la cançó italiana que apel·len a la nostàlgia —Come prima i Senza fine—, incorporats de vegades amb calçador a la trama.

L'agilitat en els diàlegs i el sentit de l'humor, marca de la casa, mostra el reeixit bagatge de l'autora de Germanes en comèdies i sèries televisives que connecten molt bé amb el públic. Aquesta facilitat en l'escriptura, més difícil d'aconseguir del que sembla, cimenta l'èxit d'una comèdia en la qual el més important de vegades no és el que explica sinó com ho explica. En principi, fins al 15 de novembre, si la pandèmia no ho impedeix, hi ha Bonus Track al Lliure de Gràcia.