La possessió cibernètica de Brandon Cronenberg triomfa en un Sitges minvat per la pandèmia

La possessió cibernètica i assassina de Brandon Cronenberg, un Possessor aquí uncut, és a dir, el màxim explícit possible, va imposar el seu perfeccionisme cromàtic, la seva dualitat macabra i el seu desig de llibertat alçant-se amb les principals distincions del palmarès d’aquesta 53a edició del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges: la de millor direcció i millor pel·lícula. Una edició mig presencial mig ‘online’ marcada per les restriccions davant de l’avenç del coronavirus –menys pel·lícules, menys aforament, mínima presència internacional– que van augmentar encara més divendres, quan la Generalitat va decretar el tancament de bars i restaurants –i, en el cas del festival, totes les activitats paral·leles programades per al cap de setmana–, noves limitacions d’aforament i una mena de toc de queda que va obligar a tornar les entrades ja venudes per a les sessions nocturnes.

El malson ‘cyberpunk’ del filld’un dels popes del certamen, David Cronenberg, protagonitzada per Andrea Riseborough i Christopher Abbott, en un duel mental que envia missatges contradictoris sobre la idea de la família –i que precisament per això és també alhora una recargolada carta d’amor al pare i una declaració d’intencions com a fill– va empatar en guardons amb la primera cinta del francès Just Philippot, l’anguniosa La nuée (‘El núvol’). L’odissea d’insectes –el núvol és un núvol de llagostes assassines però també és el planeta venjant-se dels que l’espremen–, punta de llança al festival d’un imminent gènere en voga, l’ecoterror, es va emportar el premi especial del jurat i el de millor actriu per a Suliane Brahim, en el paper d’una mare “monstruosa”, segons Philippot, disposada a tot pels seus fills.

L’absurd de Quentin Dupiex, ja habitual del certamen, arriba amb Mandibules a un nou cim i el jurat ho ha reconegut atorgant als seus protagonistes Grégoire Ludig i David Marsais una compartida millor interpretació masculina. Ludig i Marsais interpreten dos amics, dos encantadors ‘ximples molt ximples’ que decideixen ensinistrar la mosca gegant que es troben al maleter del cotxe: Dominique. No, la seva intenció no és fer cap número de circ, sinó que els porti coses: des de plàtans fins a diners. Deutor de la millor comèdia absurda, és també el millor guió el de la petita joia hongaresa Comrade Drakulich, de Márk Bodzsár, un triangle d’amor extravagant en què un vampir ha de triar entre l’amor, la sang i el comunisme.

Els millors efectes especials els ha guanyat un altre núvol d’insectes, en aquest cas els mosquits, més o menys paranoico-existencials, que turmenten el protagonista de Mosquito State, i la tornada de Juanma Bajo Ulloa, aquest Baby sense una sola línia de guió que sembla un conte dels germans Grimm que juga amb la maternitat entesa com a inevitable i visceral acte de creació, ha estat reconeguda la seva música, obra de Bingen Mendizábal i Koldo Uriarte. El jurat, format aquest any pels productors David Matamoros i María del Puy Alvarado, els directors Borja Crespo i Víctor García i l’actriu Juana Acosta, ha fet una menció especial a la directora de la terrorífica Relic, Natalie Erika James, i a l’actriu de The Dark and the Wicked, Marin Ireland.

La millor fotografia ha estat també la de The Dark and the Wicked en un any en el qual la preeminència de les dones als dos costats de la càmera ha estat aclaparador i en el qual els títols més esperats –i premiat pel jurat jove–, com la delirantment ‘lynchiana’ She Dies Tomorrow o la perfecta redefinició de l’assassina en sèrie insegura i necessitada d’atenció de The Stylist, els dirigien alguns dels noms clau d’aquesta nova onada de terror escrit per dones, Amy Seimetz i Jill Gevargizian, que en el film d’aquesta última figura un tercer nom essencial, el de Brea Grant. Una presència més notòria que el jurat ha resumit en la menció a la directora de Relic i a She Dies Tomorrow, “que podria haver estat allà però no teníem prou premis”, va apuntar Borja Crespo.

Respecte a la seva tasca a l’hora de jutjar les cintes d’aquesta edició, el jurat va destacar per sobre de tot la brillantor de Brandon Cronenberg, la seva enorme semblança amb el seu pare, “els testos s’assemblen a les olles”, en paraules de Víctor García i, de Crespo, “valent i molt Sitges”. La “unanimitat” a l’hora de distingir-la va ser “total”, per “l’enorme solidesa” de la proposta, que estava “molt per sobre” de les altres, en paraules de Crespo. Davant d’un guanyador tan clar, només va posar una mica d’ombra “la potent veu autoral” de Just Philippot en La nube, amb l’element fantàstic “pertorbador” de les llagostes i “fer-ho creïble amb moltíssima naturalitat”.

Sobre el premi del públic, que va recaure sorprenentment en La vampira de Barcelona, de Lluís Danés, i no sobre Mandibules, de Dupieux, que ha inventat un lema per al certamen –que el públic victorejava en cada projecció–, Crespo va afegir que “és bo que es doni suport al cinema que es fa aquí”. De la primera vegada que aquest festival programa una part ‘online’, Ángel Sala, director del festival, va assegurar que “pràcticament s’han cobert els objectius plantejats” –“s’han recaptat uns 44.000 euros”– i ha estat una experiència “positiva” malgrat que Sitges “sigui un festival presencial”, i que espera que els festivals que venen “se celebrin amb normalitat dins de la nova normalitat”.