Més candidatures i menys candidats al Barça

La figura del candidat acostuma a ser cabdal a les eleccions del Barça. Ho va ser quan Josep Lluís Núñez, amb la complicitat de Nicolau Casaus, va guanyar Ferran Ariño; també es podria dir que Gaspart va vèncer en contraposició a Lluís Bassat; el carisma i l’ambició de Laporta van tan ser decisius en la seva campanya com l’esquer de David Beckham; i Sandro Rosell seria coronat com el president més votat de la història del Barça després de fer oposició a Laporta. Tal vegada l’aspirant menys personalista ha estat Josep Maria Bartomeu, avalat pel trident i el triplet de 2015.

La data de les properes eleccions depèn precisament de Bartomeu, amenaçat per una moció de censura que van signar tres dels precandidats, entre ells Víctor Font, una de les alternatives més consolidades a l’espera que s’acabin de definir els altres aspirants: Laporta encara no s’hi ha pronunciat, sinó que es deixa estimar, conscient del seu ascendent i també que sap que té milers de seguidors rendits i també milers d’enemics declarats; hi ha cada cop més dubtes respecte de Jordi Roche, tip segurament que l’opinió pública el tingui per un testaferro de Rosell; i se suposa que hi haurà més d’una opció relacionada amb la junta actual, com poden ser Xavier Vilajoana i/o Emili Rousad.

Ja se sap, a més, que Jordi Farré, Agustí Benedito, Toni Freixa i Lluís Fernádez Alà han expressat la seva intenció de presentar-se, a l’espera de tenir les signatures que els converteixin en candidats, condició que no serà fàcil si n’hi ha tants com sembla i el procés s’atomitza gaire més d’aquí que s’hagi d’anar a votar. La delicada situació econòmica i esportiva del club no convida justament a jugar-se els avals en un moment en què, d’altra banda, el context juga en contra d’una entitat que no és una societat anònima i que ha de competir amb poders fàctics, clubs estat i propietaris xinesos, russos o americans, i amb el Madrid de Florentino. El Madrid té poder i calés i el Barça no té ni una cosa ni l’altra; ni tan sols ha aprofitat el temps per fer el nou Camp Nou.

El panorama és tan complex que tal vegada estaria bé per al futur del club que cada candidat no només parlés de fitxar jugadors i entrenadors, sinó que presentés quins serien els seus executius principals, el director financer i l’esportiu, per redreçar l’equip i refer els comptes del Camp Nou. La figura del director general o CEO cada cop té més importància si repassem els darrers mandats: Anna Xicoy sempre va semblar una garantia a l’època de Laporta, mentre que Antoni Rossich va tenir un control de la despesa tan exagerat que no deixava fer fotocòpies en color abans no va ser substituït, ja en temps de Bartomeu.

Amb el pas del temps, els presidents acostumen a fer fora els que es cuiden dels cèntims i dels jugadors amb l’excusa que necessiten posar-hi algú de la seva confiança, que és el mateix que dir que l’han perduda en qui ja no els deixa fer el que volen. No és una acusació cap als nous escollits; és una manera d’advertir sobre com canvien els que manen i la dificultat d’establir òrgans de control al mateix club abans no s’arribi a mesures de control social com ha estat ara el vot de censura. Qui més qui menys tothom pensa que s’han administrat malament els recursos després de colgar de bitllets l’equip de Messi.

Arribats aquí, i essent el moment tan extrem, tal vegada convindria plantejar-se si a les properes eleccions no pagaria la pena parlar de candidatures i no només de candidats, de programes més col·legiats i menys personalistes, d’oferir garanties perquè no es tornin a fer disbarats mentre es mana, de delimitar responsabilitats i controlar millor el risc d’error dels de dalt abans no se’ls convidi a anar-se’n. Hi ha moltes coses a repensar del Barça, també com ha de ser la figura del president, sobretot després de ser reincidents en el pecat. Tal vegada l’alternança reforma-contrareforma demana una revisió a fons.