_
_
_
_
Teatre
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

La festa d’aniversari

L'argentí Nelson Valente presenta la seva tercera funció a Barcelona, 'Els gossos', amb quatre magnífics intèrprets

Una escena d''Els gossos', de Nelson Valente.
Una escena d''Els gossos', de Nelson Valente. ALBERT RUÉ
Marcos Ordóñez

Els gossos (Los perros, traduïda al català per Joan Negrié) està escrita i dirigida per l'argentí Nelson Valente: la seva tercera estrena a la barcelonina La Villarroel, que també va acollir —i es va revelar entre nosaltres— la seva comèdia El loco y la camisa (2009, que va recalar al Banfield Teatro Ensamble, i va ser boom del teatre independent: amb nou temporades), i després han vingut en clau dramàtica El declive (2018) i la recientíssima Los perros, el 2020. Els gossos s'havia de presentar en el darrer Festival Grec, però va ser un estiu accidentat, fins que va arribar per fi la setmana passada. Amb un canvi que vaig trobar a faltar: Màrcia Cisteró, reemplaçada per la no menys estupenda Sandra Monclús, que ja vaig aplaudir, entre altres títols, en la reposició de 4D Òptic, de Javier Daulte.

El nou repartiment de Valente té quatre intèrprets: Mercè Aránega, Albert Pérez, Sandra Monclús i Joan Negrié. L'Alícia (Aránega) i l'Emili (Pérez) són els pares de la Laura (Monclús), i ella, parella de l'Albert (Negrié). L'escenografia i el vestuari són d'Albert Pascual. La llum, de Guille Gelabert.

Els gossos és més aviat una comèdia o un drama? És difícil etiquetar-la. A estones em va fer pensar en un treball mig ferotge, mig riallada. I amb personatges a l'estil d'Un fràgil equilibri, d'Albee, però ni fràgil ni equilibri: més aviat pensaria en el primer Alan Bennett (amb perfum porteñocatalà). Mercè Aránega, la temible matriarca, devora tot el que li posin: n'hi ha prou amb recordar personatges tan recents i diversos com la Vera a Davant la jubilació, de Thomas Bernhard, dirigida per Krystian Lupa, i Shirley Valentine, de Willy Russell. Abans esmentava Albert Pérez, el pare, i m'ha tornat a venir al cap l'insòlit Bennett. Potser per partida doble, perquè el madur Albert evoca els gossos de la seva infantesa, nom per nom (Piri, Tris, Tintín, Sultan), i sospitem que poden ser animals imaginats. L'Emili perd records i noms, deixa anar frases tan misterioses com “l'intestí es desorienta”. Sembla un tros de pa, com l'Albert. Però jo no pensaria el mateix en veure'ls tots dos junts.

Segons Nelson Valente, els seus dos temes preferits com a director són la família i la identitat. Llegeixo després en un article que ve a dir una cosa així: “Entén la família com el que s'anomena ‘no vida’: el fet de desaprofitar l'oportunitat de viure”. Ens clava esgarrapades, la “no vida”, a la cara? Diria que sí, sovint, de seguida que et despistes. Llegeixo també que Valente va començar com a actor, d'adolescent. Després es va cansar de sortir a l'escenari, va ser assistent de direcció, i es va dedicar a escriure i a dirigir. Va tornar a intentar actuar, però ja no era el mateix. “Actuant”, va dir a Javier Virpo, “em sentia com un director mirant des de fora”.

Tot es dispara. La Laura, la parella de l'Albert, fa 40 anys. Aquell dia agafa el metro. Un metro que és com tants altres, tantes vegades. O sigui, com si aquests 40 anys en semblessin un de sol. Però aquell dia algú li parla. Al vagó, un desconegut se li asseu al costat i li murmura una frase a l'orella. No la diré aquí. Un núvol d'angoixa la segueix carrer avall. Alguna cosa esclata durant l'aniversari. Brollen, com ocellots, frustracions que han trigat molt a aparèixer. Dues preguntes van recorrent la festa: quan vaig triar la vida que porto?, és aquesta la que vull viure en els pocs anys que em queden?

L'Alícia és amarga, vitriòlica, sulfúrica: temible. Ella i l'Emili no s'avenen gens. Oh, quina sorpresa. A què es dediquen, per cert? L'Alícia no ho recorda. “A veure, Emili: no recordo el que vaig sopar ahir i pretens que recordi una veïna de fa 30 anys?”. Va creixent la tensió com un nuvolot negre. Tornen els noms: Piri, Tris, Tintín, Sultan…

Curiós: llegit, el text de Valente pot semblar com el diàleg d'una visita a deshora. Però no és així. Estan tancats a casa. Calor o fred, tant se val. Torna la paraula “confinament”. És una paraula tan bonica com el que diuen els quatre intèrprets, encara que no sona com el que sembla. Ara, mentre es fa fosc, sona aquesta veu: “Em sento perduda. Tot em dona voltes al cap. No estic bé. No estic satisfeta. El que abans em feia gaudir, ara em sembla pla, banal, horrorós. No sé per què faig el que faig”.

No m'oblido dels quatre rotunds intèrprets, com si m'haguessin d'acompanyar durant una bona estona. Em fan riure, em fan pensar, aconsegueixen que a la casa hi acabi entrant una mica d'aire fresc. Laura, no escoltis les paraules del desconegut.

Els gossos. Text i direcció: Nelson Valente. La Villarroel. Barcelona. Fins a l'1 de novembre.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_