L’Hospitalet com a precedent de Madrid

Restringir la mobilitat d'una gran ciutat no és fàcil, com s'ha pogut veure els últims dies a Madrid. Catalunya va aplicar unes restriccions semblants a les de la capital l'estiu passat i, probablement, l'experiència més complicada per a les administracions va ser la de l'Hospitalet de Llobregat. La Generalitat va aïllar perimetralment, el 4 de juliol, la comarca lleidatana del Segrià després que s'hi detectessin nou rebrots. Uns dies més tard, l'administració autonòmica va intentar fer una cosa semblant amb la segona ciutat més poblada de Catalunya: l’Hospitalet, amb més de 264.000 habitants. Una ciutat sense fronteres en què uns carrers tenen una vorera a l’Hospitalet i l'altra a Barcelona, Esplugues, Cornellà o el Prat de Llobregat.

Jesús Husillos, tinent d'alcalde de Drets Socials de l’Hospitalet, recorda com, el divendres 10 de juliol, el Departament de Salut alertava l'equip de govern que a la zona nord de l’Hospitalet s'estaven desbocant els contagis. Aquella setmana hi havia 300 casos actius, la majoria concentrats als barris de la Torrassa, la Florida i Collblanc. “El dissabte 11, l'alcaldessa, Núria Marín, va ordenar a la Guàrdia Urbana que es fes especial atenció a l'ús de la mascareta”, recorda Husillos. La pitjor de les notícies va arribar diumenge. “Ens va arribar el missatge que una part del Govern de la Generalitat volien confinar i tancar l'Hospitalet igual que havien fet amb Lleida. Era una manera d'utilitzar-nos com a cap de turc. Haurien necessitat tots els Mossos de tot Catalunya per fer un tancament perimetral. Així i tot, l’Hospitalet es diferencia del Madrid d'Ayuso pel fet que nosaltres, des del primer moment, vam reconèixer que hi havia un problema de contagis”, admet el tinent d'alcalde.

El 13 de juliol, el Govern va ordenar el tancament dels bars i restaurants de Lleida. Aquell mateix dia, Marín va fer una crida als veïns de l'Hospitalet informant de la situació i demanant que es creés un comitè de seguiment diari amb membres de la Generalitat i l'Ajuntament. “Aquell comitè va ser la clau. L'alcaldessa volia fugir de la confrontació política i va exigir que fos un tècnic qui aclarís els dubtes. Allà hi havia l'epidemiòleg Jacobo Mendioroz. Marín va ser taxativa i al final es va fer el que van aconsellar els tècnics, no els polítics”, reconeix el tinent d'alcalde.

El 15 de juliol entraven en vigor les mesures especials acordades per Interior, Salut i l'Ajuntament de l’Hospitalet. Es va demanar a la població —era només una recomanació— de Collblanc, la Torrassa i la Florida que només sortís de casa per treballar o comprar. Van tancar els equipaments culturals, teatres, cinemes, pistes esportives, sales de festes i discoteques. A més, es va reduir l'aforament al 50% a l'interior de bars i restaurants. “L'alcaldessa sabia que tancar del tot l'hostaleria era enviar a la ruïna molts veïns i va voler que fos Mendioroz el que digués si s'havia de fer o no. No va ser necessari. A més, va exigir més mossos i que Salut informés l'Ajuntament de les adreces de les persones contagiades per comprovar si feien les quarantenes”, recorda Husillos.

El tinent d'alcalde admet que el tancament de les pistes esportives va ser essencial per dur a terme una reducció en la propagació de contagis, ja que era punt de trobada de molts dels joves d'aquests barris. “Però on ens vam bolcar realment va ser en els rastrejos. La Generalitat no tenia rastrejadors i nosaltres vam utilitzar la Guàrdia Urbana i personal municipal per fer de rastrejadors quan ens donaven dades”. L’Hospitalet aviat va deixar de ser centre d'atenció. “Era evident que hi havia brots compartits. N'hi ha un de curiós que va afectar diversos veïns i que provenia del Reial Club de Polo de Barcelona. Aviat vam descobrir que els infectats eren treballadors que viuen a l’Hospitalet. Només a Collblanc hi ha 6.000 veïns que treballen a Barcelona”, explica. El 31 de juliol es van reobrir els poliesportius. Després van venir els cribratges massius a les escoles i es va desviar el focus mediàtic a altres ciutats.