En blanc i negre

Un tuiter anònim i ocurrent va penjar una foto d’alguns contenidors cremant després de les manifestacions de protesta per la inhabilitació de Quim Torra per part dels tribunals. Només hi va afegir un breu missatge: “Jo això ho veig en blanc i negre”. No era una crítica, només una constatació.

L’anònim va caçar al vol una incongruència política i temporal que comença a ser evident. L’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) hi posa xifres: en un any s’ha invertit l’ordre de les preocupacions majoritàries de la ciutadania catalana, i la gestió (un 56%) ha passat per davant de la resolució del “problema entre Catalunya i Espanya” (un 39%), segons diu literalment la pregunta formulada per l’institut de la Generalitat. L’estudi revela més coses: un percentatge relativament majoritari (un 33%) creu que els serveis funcionen millor si són gestionats directament per l’administració, respecte als que creuen que el resultat seria igual si fossin empreses o organitzacions les que ho fessin (un 30,9%) o els que creuen que seria millor que els gestionessin empreses privades (un 22%). També és significatiu el percentatge dels qui es declaren favorables a un augment d’impostos, que s’enfila fins al 38,9%, gairebé atrapa els partidaris de mantenir el nivell actual (41,3%) i desbanca clarament l’opció favorable a una rebaixa, que es queda amb un minso 14,3%. Però hi ha més dades: tot i que en la majoria dels aspectes desglossats (amb la significativa excepció de l’habitatge i la temporalitat de la feina) el Govern de la Generalitat obté resultats discrets, un peremptori 60% dels enquestats expressa que no creu que l’Executiu actual pugui resoldre els problemes que afronta el país.

Són dades que cal llegir amb atenció, perquè marquen de facto el terreny de joc de les properes eleccions: la priorització de la gestió de les competències existents, la cura i l’enfortiment dels serveis gestionats de manera pública, la disposició a mantenir o fins i tot augmentar la pressió fiscal. I, fins i tot mantenint una atenció sostinguda a la qüestió territorial, la convicció que la fórmula de govern actual és inadequada per afrontar els reptes que venen. Cal que totes les forces polítiques que aspiren a representar la ciutadania prenguin nota que aquesta última està fent una lectura precisa de la situació.

Alguns han començat a fer-ho, des de les seves pròpies perspectives: d’una altra manera no s’explicaria que una part del món postconvergent (en les seves diferents declinacions del PDeCAT o el PNC, que s'acaba de crear) s’hagi situat en aquest escenari, receptant moderació i defensa dels interessos tradicionals de les classes mitjanes i mitjanes-altes. Una altra part –que justament aquests dies culmina la seva constitució com a partit–, en canvi, ha decidit recórrer a l’èpica i intentar ser estructuralment un nacionalpopulisme més, que –com passa a altres països, i amb bons resultats, tot s'ha de dir– intenta canalitzar amb una narrativa irredemptista el malestar i la por del futur. Tot és imprevisible, però a dia d’avui, amb la ponència política aprovada la setmana passada i les declaracions disciplents al voltant de la utilitat de les institucions de què disposem, els de Puigdemont sembla que han apostat per aquesta via.

La gestió de la pandèmia (56%) preocupa ara més que la resolució de el “problema entre Catalunya i Espanya” (39%)

Del PP i sobretot de Ciutadans encara no es tenen notícies de com encararan la campanya. Per a aquests últims el conflicte territorial –de manera especular als partits independentistes– ha estat en els últims anys gasolina electoral i s’haurà de veure com s’acaben de reubicar, en una conjuntura especialment complicada tenint en compte el viratge que estan fent al tauler estatal.

El PSC i els Comuns en realitat han intentat sempre portar el debat en el marc de les polítiques concretes. És probable que tinguin coincidències, ja que intentaran presumir de la priorització de les polítiques socials que està fent el Govern estatal que comparteixen. I també tindran alguna discrepància. Serà més que vaporosa en torn de la forma d’Estat o la sortida al conflicte territorial, i més concreta pel que fa a la intensitat del canvi de polítiques en sentit redistributiu (com ara la llei sobre la regulació dels lloguers).

La CUP manté certa confusió: ha dit que està per compartir govern alhora que apel·la a la fantasmagòrica ruptura sostinguda en el temps.

La incògnita més important té a veure amb ERC, ja que tard o d’hora haurà d’escollir, fins i tot abans de les eleccions. El percentatge dels seus propis votants que consideren que el Govern actual no és capaç de resoldre els problemes del futur és idèntic al de la mitjana de la ciutadania. Haurà d’explicar si fa cas dels seus o bé opta per repetir el mateix pacte, amb uns socis que aposten per la radicalització nacionalista i pel bloqueig. Una fórmula fracassada, que l’única cosa que garanteix –lluny d’impensables intervencions i escenaris d’independència– és que el país acabi en decadència. En blanc i negre.