L’home que plora

Ens posen en fila, amb guants i bates. Hi ha cossos estesos. Jo no volia veure-ho, això. Ni ser en aquesta mena de zulo que sembla sota terra. M'havien advertit: “És bo, però dur”. Caram. Un altre: “És una proposta sobre un dol col·lectiu que encara tenim pendent”. Una espectadora: “Sembla que es tracta de donar cos i experiència física al buit causat per la pandèmia de covid-19”. Oh, ja no em ve de gust res. “I no et preocupis: és curt, una mitja hora”.

Vaig pensar el que penso sempre en aquests casos: multiclaustrofòbia. Seguim escales avall. Foscor, una feble llum blava, caminar cada vegada més avall, silenci, o frases que no entenc. Frases, potser, de metges i infermers allunyant-se, carregats de feina. On som? Fins que, de sobte, algú ens murmura i ho entenem. “Us puc dir una cosa? Si us dic una cosa perquè la digueu a la meva dona us en recordareu?”.

La seva veritat sobtada fa que el mirem. Té els ulls entelats. Com la feble llum blava. Continua parlant. Fragments, com restes d'una monodia. “Marta, Marta estimada… passen els dies, no sé quants, i no has vingut… no pots venir, Marta, no és segur, et podries contagiar i jo no podria acompanyar-te… No vull que pateixis per res, estic bé. Aquí som molts, i tots anem millorant. Ells també estan sols, tots estan sols, a estones hi ha molt de soroll i després hores de silenci, res. L'única felicitat és saber que esteu bé, que esteu sans, que no sou aquí amb mi”. L'home que plora ho fa perquè, potser, sap que la seva dona no el pot veure. O perquè pensa que no hi ha ningú al seu voltant.

Li costa molt dormir sol, diu. Li torna un record. Aquell estiu tan calorós a la casa dels seus pares, les tardes entre les vinyes. Aquelles nits com un infern, caminant de la terrassa al lavabo per estirar-se a terra, perquè estava fred. “Que feliç que era, Marta, donant-te la mà, com et trobo a faltar, les tardes entre vinyes, la casa d'agost… l'única cosa que faig dia i nit és estar despert. Tinc por de no estar preparat”. Ens explica que ha parlat amb el seu company. Diu que té molta por. “El que no he pogut dir-li és que jo tinc més por que ell”.

Troba molt a faltar els seus pares. Molta gent. “Celebreu la vida i torneu a la casa d'estiu”. Ens diuen: és un fragment de testimoni real, dels recopilats per les creadores argentines Laura Vago i María Zaragoza. El títol és Mi nombre es alguien y cualquiera. Ha passat, fugaç però intens, pels soterranis del Lliure de Montjuïc. L'home plorant a raig és Pol López. Possiblement si no hagués plorat com si es dessagnés, si ens parlés com qui es llança a l'aigua dins d'una ampolla, si no fos un actor tan de debò, no l'hauríem cregut com un de nosaltres.

Fosqueja. Fa molt de vent. Al carrer, Pol López somriu, un somriure tímid, agafa el seu fill de la mà, junts.