L’orquestra del ‘Titanic’ sona al Barça

Negar la realitat no vol dir que la realitat s'evapori, ni en la pandèmia de la covid-19 ni en el futbol. Tampoc en el futbol de la covid-19, el que ens toca viure. Al Barça també, tot i que el seu president, Josep Maria Bartomeu, pretenia obviar-ho. Blindat amb l'armilla antibales que li proporciona un Camp Nou buit, va deslligar els dramàtics problemes de l'equip de la bona salut del club. “Es tracta d'una crisi esportiva, no institucional”, va declarar en la seva entrevista a Barça TV. És cert, la crisi esportiva és innegable, però la institucional té l'aspecte d'un fong radioactiu. És atòmica.

No calia el burofax de Messi per revelar la gravíssima realitat del Barça, sotmès a problemes econòmics derivats de l'abundant massa salarial dels seus jugadors, dels més veterans i alhora els que més mala venda tenen, tot i que cap d'ells té un relleu competent a la plantilla. La incapacitat per detectar, afrontar o arreglar la renovació de l'equip és un dèficit només imputable als responsables del club. Gastar-se 1.100 milions d'euros en els últims cinc anys i fracassar en la pesca només es pot atribuir a una terrible gestió. Un sagnant problema institucional, per tant.

La derrota contra el Bayern ha tingut la virtut d'apagar el sistema de respiració assistida del Barça, sumit en una decadència ressaltada puntualment per golejades escandaloses. El respirador que assistia el Barça dins i fora del camp era Leo Messi, cada vegada més sol i cada vegada més invocat per bé i per mal, encara que no es pronunciés el seu nom. Se'l criticava a través d'un eufemisme difús: els jugadors.

Durant l'última temporada es va atribuir públicament un poder maligne als veterans en les decisions del club, se'ls va acusar de forçar el fitxatge de Neymar, se'ls va responsabilitzar —Abidal dixit— de la destitució d'Ernesto Valverde, se'ls va titllar d'insolidaris en la negociació de l'ERTO i finalment se'ls ha assenyalat com a mandrosos responsables de la catàstrofe contra el Bayern. “Es juga com s'entrena”, va declarar Bartomeu en la seva intervenció a Barça TV. En totes aquestes ocasions, airejades en moments de candent tensió al club, els jugadors eren Messi, sense que ningú s'atrevís a citar-lo pel nom.

Messi, home poc pròdig en declaracions, no ha deixat passar ni un sol episodi sense expressar el seu desgrat i decepció, a través d'entrevistes als mitjans —RAC1, Sport— i comunicats a les seves xarxes socials. El mateix va passar amb el lamentable Barçagate, el cas de l'empresa contractada per analitzar el comportament de les xarxes socials respecte al club, però que guardava un secret letal: també servia per atacar els crítics amb la directiva de Bartomeu, llançar porqueria sobre alguns futbolistes o burlar-se dels seus familiars.

Tot indica que Messi ha interioritzat aquesta estratègia com un atac premeditat i sinuós, la mena de tàctica que s'utilitza per col·locar un jugador en la situació de transferible sense comunicar-ho públicament, amb llamineres expectatives econòmiques per al club. De la resta de jugadors veterans amb prou feines es pot obtenir res. Pitjor encara, els veterans gaudeixen de llargs i atractius contractes que de cap manera volen perdre.

Cada resposta de Messi als dirigents del Barça ha estat un senyal clamorós de distanciament. La seva irritació ve de lluny, però el cop de peu a la taula va arribar després de les declaracions de Bartomeu, que es va alliberar de qualsevol responsabilitat i la va dirigir a l'entrenador de torn i als jugadors. Massa per a Messi i massa per al Barça, que comença la temporada sense la seva formidable estrella, amb una depressió de campionat, un litigi lletgíssim, un equip que convida a un pessimisme abismal i sis estrepitosos mesos preelectorals. És el so de l'orquestra del Titanic.