Ventilar la neurona entre arrossars

Quan en una extensió de 320 quilòmetres quadrats tres quartes parts són camps d’arròs, tot i que s’aturi el món, la vida continua força igual. El coronavirus va passar de llarg del delta de l'Ebre a la primavera (ara Deltebre i Sant Jaume d’Enveja acumulen 32 casos, segons les dades de Salut). Durant les setmanes més dures no hi va haver contagis entre els 15.600 habitants, a qui els cossos policials van controlar els moviments: es mostraven recelosos quan els de Jaume volien creuar el riu per anar al Lidl de Deltebre, la meca de la zona en matèria de supermercats.

Van arribar la desescalada i el pont de Sant Joan i, de retruc, el frenesí d’urbanites que hi buscaven vistes i ventilar la neurona després de mesos tancats en pisos de ciutat. Bars i restaurants ens esperaven, però no tant, ens alertaven. Ha arribat l’estiu i diuen que el Delta ha estat, com el Pirineu, un dels destins més concorreguts. El Diari de Tarragona parlava fa uns dies, amb dades d’empresaris, d’una ocupació turística del 70%. Faltarien les d’Airbnb, que també ha conquistat la zona.

Però si s’eviten la dotzena de punts emblemàtics o coneguts (els miradors, els Vascos i el far del Fangar, en un extrem; i les platges d’Eucaliptus i el Trabucador, a l’altre), el protagonisme dels camps és tan aclaparador que el Delta és el de sempre. El cereal ja està ben amunt. Fa olor d’arròs. Les quadrilles, amb molts treballadors d’origen pakistanès, continuen arrencant males herbes (birbar és el verb que fan servir). Ben aviat començarà la collita, que farà mudar la planúria del verd de l’arròs al marró del fang.

L’aigua corre pel complex sistema de canals de reg i desguàs. Les avionetes sobrevolen els camps i fumiguen o deixen anar un oli que evita que el gra s’humitegi. L'anar i venir dels tractors és constant. Els crancs americans corren pel fang. La lluita contra el caragol poma no dona treva. L'activitat d’aus aquàtiques picotejant i volant entre els aiguamolls és constant. Els mosquits piquen, puntuals, quan surt i quan es pon el sol.

I mentrestant, l’amenaça de la regressió i del canvi climàtic, amb temporals cada cop més freqüents i violents, plana sobre el Delta. El Glòria, al gener, va provocar l’entrada del mar en camps de cultiu, danys en les infraestructures hidràuliques i la ruptura de la fràgil llengua de sorra del Trabucador.

Aquí sempre hi acostuma a haver gent: turistes i visitants de la mateixa província que munten campaments considerables. Els habitants locals van a la platja a passar el dia i el desembarcament de pèrgoles, taules, cadires, neveres (tenen el paladar fi i no són d’entrepà) és admirable. Però aquest agost la quantitat de cotxes és per posar-se les mans al cap. Desenes, centenars, m’atreviria a dir que milers de cotxes, furgonetes i autocaravanes. Els ocupants, amb el mòbil i l’Instagram oberts. La platja, zona on es concentren els kitesurfers, mira a l’oest i es ven com l’única de Catalunya on es pot veure com es pon el sol.

Al meu tiet, que bonament ens acull a casa unes quantes vegades l’any, el treuen de polleguera aquestes gentades i els apinyats caçadors d’una instantània que es pot obtenir des de tot el Delta. A un pam sobre el nivell del mar, es gaudeix de l’horitzó les 24 hores. Tot i que mentre es concentrin aquí o al Fangar, no descobriran la resta, es consola.

La pandèmia ha tingut un impacte també en les festes majors i en els seus protagonistes: els bous. Festes amb toros i vaquetes al carrer o en places construïdes amb carretes casolanes que desafien la gravetat i l’abecé de la construcció. Les tardes de bous, pagades entre els ajuntaments i les penyes taurines, són un esdeveniment festiu, social, intergeneracional i gastronòmic al Delta.

L’absència d’aquest any coincideix amb la irrupció de la primera entitat creada al territori que rebutja els bous: Som Poble. Per primer cop no la integren animalistes de fora del Delta. Fins ara intocables (el Parlament els va blindar el 2010) Som Poble defensa que “la tradició no justifica el maltractament animal” i demana que no es destinin diners públics als bous. Han començat a recollir dades sobre el que costen als ajuntaments. I han emprès una campanya insòlita en la qual cares conegudes se signifiquen i qüestionen la festa. Si l’any que ve estem lliures de covid i mascaretes i tornen les festes, caldrà estar atents a l'impacte d’aquestes campanyes. I també caldrà veure quants dels que ara han descobert el Delta repeteixen.