El Malgrat de ‘sir’ Stadelmann

Vaig trobar el seu nom en un full enganxat a la porta de l’hotel Maripins. “Sir Stadelmann. L’hotel està tancat. Li hem reservat una habitació al Caprici Verd de Santa Susanna. Perdoni els inconvenients”. Mentre regirava la motxilla per buscar el mòbil pensava en tots els ingredients que tenia davant del nas: un hotel sexagenari tancat per la pandèmia, una breu nota a la porta i un nom. La impaciència va poder amb mi i de seguida vaig enviar un missatge a Ana Pantaleoni. Em pensava que tenia la crònica que m’havia demanat.

La idea no va prosperar. No vaig arribar a trobar sir Stadelmann i no he pogut validar el perfil que ja m’havia imaginat d’aquest turista. L’hotel el tractava de sir, però jo m’inclinava més pel herr. Em basava en diversos Stadelmann cèlebres: el secretari de Goethe, que Claudio Magris va portar al teatre; un egiptòleg alemany, o un motorista suís. També havia decidit que aquell misteriós viatger passava cada estiu a Malgrat. És més, el veia com un home de costums, a qui el cambrer servia la seva gerra de cervesa sense haver de preguntar-li què volia.

A un turista com Stadelmann, un passeig marítim inhòspit, gairebé una ciutat fantasma, només li podia deixar l’estómac encongit. La tarda que vaig trobar la nota vaig caminar trams sencers gairebé sense creuar-me amb ningú. Els bars, a primera línia de mar, i els hotels, a segona, han llançat la tovallola. Des de l’exterior s’intueixen jardins descurats, piscines desateses i menjadors bruts. No hi ha ningú que en tingui cura. I aquest és el drama: fer temporada aquest any és un luxe.

El turisme s’ha convertit en aquests darrers anys en un blanc fàcil: tots els problemes comencen i acaben en el turisme. Una altra cosa és que el debat sobre certs models de sol i platja, també a la regió que va de Lloret de Mar a Calella de la Costa, s’hagi anat ajornant des que Catalunya va viure un nou boom turístic aquesta última dècada. Però el món idíl·lic en el qual no cal reservar taula, ni fer voltes per aparcar comença a donar pas al pànic sobre la factura que aquesta aturada absoluta passarà als ciutadans. A Malgrat, com a qualsevol altre poble turístic, l’arribada de viatgers no només és la principal font d’ingressos a centenars de llars. Molts nanos penquen sense parar a l’estiu per pagar-se els estudis a l’hivern i moltes altres famílies aprofiten feines per hores per tapar els maleïts forats. Amb la tardor a tocar, aquests ingressos s’han esfumat.

El malgratenc Jordi Mateu porta l’hotel Alhambra, a la localitat veïna de Santa Susanna. “És dur veure’l tancat per primera vegada en 55 anys”, es lamenta. Després d’ajornar unes quantes vegades la data d’obertura, el 20 de juliol va decidir donar la temporada per perduda. Les reserves que tenia al març es van anar anul·lant fins tenir tot just ocupades el 10% de les places. Insòlit: a l’agost no hi cap ni una agulla. I insuficient: aquests ingressos no permeten mantenir una plantilla que ha de donar servei a 216 habitacions durant 24 hores. “Serà un hivern molt dur, sobretot per a molts autònoms i petits empresaris. Molts hem invertit per millorar els hotels i preparar-los per a una activitat que aquest estiu no existeix”, adverteix.

El passeig marítim és encara més inhòspit de nit. Tant que fins i tot es troba a faltar aquesta barreja d’olor de pincho moruno i aftersun de cada estiu. Un bon grapat de bars, molts regentats per britànics i holandesos, van decidir que la festa havia de seguir i van penjar cartells amb promocions etíliques. L’amo d’un local explica que no ha vist mai res igual. Ha obert després d’aconseguir un descompte prou generós del lloguer, però amb les poques cerveses que ven –a un preu més que raonable— gairebé no pot cobrir despeses.

És clar que hi ha coses a fer a Malgrat. La natura ha decidit donar una alta oportunitat al delta de la Tordera, i ha retornat la pilota a les administracions. Les enormes platges de sorra gruixuda encara hi són, per llegir, descansar o no fer res. I mai és mala idea fer una canya o un vermut a la plaça de la Barretina a la tarda. I no hi ha festes majors, però alguns veïns no es van resignar i van celebrar Sant Roc amb un improvisat castell de focs artificials. L’estrès que genera la incertesa sobre la pandèmia es mereix un parèntesi. Segurament el mateix que buscava sir Stadelmann.