L’estranya sensació de l’Estat del benestar

La indignació apareix quan Isabel Alessandrini parla del seu país, Xile. La conversa flueix tranquil·lament al pati de Stansa, un centre cultural del Poble-sec, a Barcelona, que Alessandrini va fundar amb dos xilens. Quan parla de Xile, brolla de sobte la ràbia d’algú amb unes fortes conviccions d’esquerres i que estima amb passió la terra dels seus pares. “Aquí, a diferència de Xile, em sento ciutadana”.

Alessandrini va néixer a Hondures el 1984. Diu que és filla de la democràcia. El seu pare va ser expulsat de la seva plaça de professor universitari el 1973, després del cop militar d’Augusto Pinochet, i va malviure sense possibilitat de trobar feina. Va aconseguir entrar a treballar a l’oficina de les Nacions Unides a Tegucigalpa, on va néixer la Isabel. La família va retornar a Xile el 1986. La seva situació econòmica era més aviat modesta. La Isabel recorda que d’adolescent no tenia ni per comprar discos, encara menys per al seu desitjat discman. No és una qüestió qualsevol: Alessandrini es dedica a la música electrònica des dels 21 anys. Ha punxat a clubs d’arreu d'Europa i a les principals sales de Barcelona; el 2019 va ser la seva estrena al Primavera Sound, amb el col·lectiu Femnoise.

Mudar-se a Barcelona el 2012, quan la crisi econòmica colpejava més durament Espanya, va ser un salt sense xarxa. Va jugar al seu favor que té la nacionalitat italiana, gràcies a un besavi, enginyer de Sestri Levante (Gènova), que va emigrar a Xile. “Jo havia estudiat Sociologia i al meu país tenia un bon lloc de treball, era una privilegiada. Però, què més m’esperava de la vida? Continuar treballant amb bases de dades? Tenia 27 anys i volia veure món”. Alessandrini va aprofitar la decisió del seu marit d’estudiar un màster a Barcelona per creuar l’Atlàntic.

Mentre la gent abandonava Espanya davant d’un atur desbocat, Alessandrini va optar per establir-s’hi. Barcelona, admet, era un complet enigma per a ella. “Jo no tenia ni idea de la ciutat, de la seva història. Mai no m’hauria imaginat la diversitat cultural i d’identitats que hi ha a Espanya, a Europa”. L’Estat del benestar europeu és potser el que més l’ha marcada. “Em vaig trencar el peroné el 2016 i jo esperava rebre una factura milionària; però no va arribar. Això és sanitat pública. A Xile, les persones són clients, allà has de pagar per tots els serveis. Aquí sóc una ciutadana”.

Mentre Alessandrini punxava als clubs de referència de Barcelona, els seus ingressos procedien de feines diverses, de cambrera, d’assistenta d’un professor de l’escola de negocis IESE, fins i tot de responsable d’un club cannàbic. “Les tarifes que cobren aquí els dj són molt baixes. Els clubs inverteixen a portar noms de referència internacional i menys en el talent local. Barcelona, a diferència d’altres grans ciutats europees, i amb excepcions, no potencia l’experimentació i la música electrònica com a cultura, segons Alessandrini: “Aquí venen noms de prestigi internacional i no posen la música que s’espera d’ells, punxen música per a festa, com si això fos Eivissa”.

Stansa produeix discos de músics independents, a més d’organitzar exposicions, trobades artístiques i concerts. Alessandrini explica que aquesta associació l’ha arrelat més a Barcelona. “Si t’institucionalitzes, t’introdueixes més en aquesta societat. M’he hagut de posar seriosament amb el català, per la paperassa de les actes o per les subvencions”. Els seus amics són sobretot llatinoamericans. “No percebo que els catalans siguin especialment oberts vers els de fora. Són més aviat reservats”. “És difícil fer amics catalans”, opina Alessandrini, “el xilè, per exemple, és molt de quedar amb gent a casa. En canvi, és molt estrany que un català et convidi a casa seva”. La imatge que creu que arriba d’Espanya a l’exterior és uniforme, “és la castellana”. Diu que entén el malestar del nacionalisme català, però admet que ella és més partidària d’abolir fronteres i no pas de crear-ne de noves.

Alessandrini assegura que no ha deixat de ser una migrant entre dos mons. “Arribar sense conèixer ningú, que aquí els teus estudis i experiència no valguin res, començar de zero, això és ser una migrant”. També sent que forma part de la societat catalana, de la qual admira un igualitarisme que no troba a Xile. Torna a emprenyar-se quan parla de les persones que es juguen la vida en una pastera per malviure a Espanya, però conclou que aquí, a diferència d’Amèrica Llatina, “importa menys el teu cognom o el teu color de pell”. “A Barcelona no em demanen per l’escola on vaig estudiar o de quin barri soc. Aquí soc simplement la Isabel”.