Sense festes i amb menys pelegrins

La decisió de suspendre les festes de tots els pobles de Navarra es va prendre la primavera passada, en ple estat d’alarma de la pandèmia. Però és ara, en els mesos estivals, quan s’està notant l’impacte d’aquesta mesura. Ucar és un poble de la vall de Valdizarbe, a poc més de vint quilòmetres al sud de Pamplona, d’on el separa la serra del Perdón, amb una població que no passa dels 170 habitants.

Com moltes altres localitats de la Navarra mitjana, va patir una despoblació al llarg de dècades fins que la modernització de les infraestructures i les millors condicions de vida —cases àmplies amb jardí i fins i tot un petit hort— van començar a repoblar bona part dels 12 municipis que componen Valdizarbe, amb la seva capital, Puente la Reina (Gares, en eusquera), al capdavant.

Más información

Penya-segats amb molt ganxo

Un Salou sonso

Agost de llagostes sense propietari

A la vall viuen unes 6.000 persones. Per a totes elles, l’estiu és sinònim de festes, de retrobament familiar entorn de les taules, la de casa, les dels txokos o les de restaurants. Temps de música, de ball, de bars, de gresca, de zurracapotes —a més d’una beguda alcohòlica de qualitat discutible és el nom que se li dona als locals de les quadrilles— o de qualsevol activitat que inciti a passar una bona estona. Les d’Ucar havien de ser el cap de setmana del 22 i 23 d’agost. I no ho seran.

Ucar, que va passar tot el confinament sense un sol cas positiu de covid, és un dels pobles que va decidir obrir la piscina, però amb unes estrictes normes de seguretat per complir la normativa i pel ferm propòsit d’evitar l’urpa del coronavirus. Així que l’esplèndida instal·lació és d’ús exclusiu dels socis, que són la majoria dels residents el poble —encara que en hi van menys de la meitat— i alguns descendents (com qui subscriu). Mai no hi haurà problemes d’aforament.

Si en les primeres setmanes de juliol, com en el conjunt del país, s’havien relaxat una mica les prevencions al contagi, els brots de finals d’aquell mes a Pamplona van fer saltar les alarmes. Més encara quan es va produir un a Valdizarbe que va afectar joves de diferents pobles d’un mateix grup. La por hi és, doncs, present, sobretot entre la gent més gran: “La gent tampoc no ha deixat de moure’s encara que amb més cura”, comenta Jesús Cia que, amb la Fátima, regenta La Venta de Ucar, a la carretera de Valdizarbe.

Sí que s’ha notat l’impacte en el turisme de la zona, lligat al Camí de Sant Jaume. Puente la Reina és el punt de trobada del camí que ve d’Aragó i el que entra des de França per Roncesvalls. La secció del camí que travessa Valdizarbe transcorre per suaus turons i és una manera excel·lent de contemplar un camp ordenat, on predomina el cereal, alguns cultius de regadiu, serpentejat per vinyes i hortes alineades amb la muntanya de fons i alguns dels seus pobles, com Ucar, Biurrun i Obanos, en petits promontoris. Tot en perfecte estat de revista.

En aquesta zona de Navarra, el camp ha passat a ser un component més d’una activitat econòmica que en les últimes dècades s’ha diversificat. La projecció del Camí de Sant Jaume hi ha tingut força relació, sobretot per l’impacte de l’Any Jacobeu del 1993. A partir de llavors, els hotels, albergs, cases rurals i la restauració no han deixat de créixer.

Aquest any no s’ha vist pelegrins sortir per Ucar, un dels pobles del traçat que ve d’Aragó. Són molts menys, també, els que baixen de Roncesvalls. A Puente, on hi ha 450 places d’albergs, no tots han obert. El més antic, el dels Padres Reparadores, les 90 places que té sempre estaven ocupades per complet a l’estiu: “Ara la mitjana és d’entre 30 i 40, la majoria d’Espanya i francesos i italians. No han vingut ni alemanys i tampoc americans i coreans”, explica el José Carlos, al comandament de l’alberg que, per motius de la normativa sanitària, funciona amb reserva prèvia “com si fossin turigrinos —una barreja de pelegrí i turista—”, fa broma.

La davallada del turisme es nota als hotels de Puente i de l’entorn. Al Jakue, l’ocupació és molt baixa i ha optat per reconvertir les espaioses habitacions pensades per a pelegrins en petits salons privats per menjar o sopar. El director, Pedro José Aldaz l’argumenta: “Així la gent menja a gust, tranquil·la, sense por”.