Escriure una novel·la d’aires eròtics amb 96 anys

No és que Jorge de Pallejá (Barcelona, 1924) hagi passat de Las nieves del Kilimanjaro a Cinquanta ombres de Grey, però el canvi és sorprenent. El famós autor dels clàssics del viatge, l'aventura i la caça Simba, Al sur del lago Tchad i Los búfalos del Okavango, del penedit No matar, la opción de un cazador, dels contes Los hijos de Cam, con mambas y tigres, o la novel·la Tres amigos y el azar, en la qual apareixia un elefant assassí (similar a algun que va conèixer), sorprèn ara publicant als 96 anys una altra obra de ficció, Martina (Universo de Letras), amb ingredients eròtics. Es tracta d'una nova novel·la centrada en una dona seductora i una intensa relació passional i en la qual no hi surten Àfrica ni animals salvatges, dos dels elements als quals ens té acostumats. “Que ningú es pensi que es trobarà amb sexe explícit a l'estil Michel Houellebecq”, adverteix Pallejá, “és simplement una novel·la sobre la fascinació per una dona, i als 96 anys, la veritat, no ets gaire libidinós”, afegeix amb un somriure murri en el seu expressiu rostre patrici.

Jorge de Pallejá, vidu des de fa tres anys, ha passat el confinament com un senyor a la seva torre de Pedralbes i ha aprofitat per escriure. És conscient de com de privilegiada ha estat la seva situació “comparada amb la d'una família amb dos nens en un pis petit del centre”. Des del porxo del seu habitatge a l'estil “jo tenia una casa a Àfrica” versió alta burgesia barcelonina, prenent l'aperitiu, Pallejá observa amb afecte i certa identificació personal les dues arrugades tortugues terrestres que travessen la gespa atretes per l'excel·lent pernil ibèric i les olives. Com si sabessin de què va la conversa, una d'elles s'enfila feixugament sobre l'altra.

Martina arrenca quan un escriptor, el David, i l'escultural dona del títol coincideixen en business, per descomptat, en un vol d'Air France de Dubai a Londres. En seients contigus, entre atencions de les hostesses i compartint una ampolla de Dom Pérignon i després d'uns bloody mary, intimen (no, no tant com Emmanuelle al Concorde, encara que ell observa que per la manera que té de fer anar els coberts i de menjar “aquella noia al llit havia de ser una bomba”). La parella es dedica a explicar-se les seves vides, incloses les relacions sentimentals, amb la sinceritat que els atorga ser del tot desconeguts. La relació continua a Londres, amb una escena a l'hotel Savoy que ens permet guaitar el “cos nu, torrat, perfecte” de la Martina, descobrir que fa servir sostenidors negres de Versace talla quaranta i que té una morbosa liaison amb el Saud, un xeic àrab. La història es tenyeix de thriller quan ella li demana a l'escriptor que l'ajudi en els embolics en què està ficada i que inclouen un sinistre mafiós xinès, el Wung (que l'assetja sexualment), i també de metaliteratura en planejar ell, el David, escriure una novel·la sobre la dona. Els personatges se citen a la finca de l'escriptor a l'Empordà, on la Martina arriba amb cotxe amb un remolc amb un cavall de regal. L'argument es complica amb una trama paral·lela de terrorisme islàmic…

“Sembla que ho hagi escrit un nano, oi?”, riu complagut Pallejá, que llança pilotes fora amb gentilesa quan se li pregunta si aquest inesperat entusiasme sensual que respira el llibre l'ha disparat alguna circumstància concreta en aquest tram de la seva vida, un idil·li, diguem-ne. “En aquesta època tan conflictiva causa alegria llegir una cosa així, encara que no sigui alta literatura”, esbossa. “Em diverteix escriure de gent jove. La joventut és important. Al meu net de 17 anys li dic que quan tingui nòvia ha de llegir-li els versos de Neruda de Veinte poemas de amor y una canción desesperada. Això de la saviesa dels vells és només un truc per conformar-se amb ser vell. La saviesa de debò és crear, i els vells creen poc. No és fàcil, la veritat”. Pallejá fa un glop de la seva coca-cola zero i dona uns copets a la seva fidel gossa Vera. “Hi ha només dos escriptors que m'agraden ara: Houellebecq, que és un animal, i Carofiglio, que és com m'agradaria escriure a mi. L'altre dia vaig intentar llegir Lolita, de Nabokov: avorridíssima”.

Martina òbviament té claus personals. “L'origen de la novel·la és un viatge als anys setanta de tornada de Veneçuela, on m'ho havia passat esplèndidament amb Félix Rodríguez de la Fuente, quan jo era vicepresident d'Adena. Tornava amb avió de Caracas a París amb Air France, anava en business i va entrar una dona que era un tro. No, no es va asseure al meu costat, però es movia molt per l'avió i em vaig entretenir imaginant què hauria passat si s'hagués assegut amb mi. Aquest pensament ha estat mig segle enterrat, i un dia, pensant en les mussaranyes, se'm va aparèixer la imatge d'aquella noia. D'aquí sorgeix la novel·la, i aquesta Martina tan potent, amb tanta personalitat, i que mai menteix, aquesta Martina que es lliura al moro, que ha de matar, una dona amb un gran cos…”.

A Pallejá, nonagenari però sempre elegant, distingit, polit, gallard i una mica presumit, el preocupa que no se li hagi anat la mà. “Creus que parlo massa de sostenidors?, m'horroritzaria entrar en la cursileria”. El personatge del David és força autobiogràfic. La vida de classe alta, l'escriptura, els cavalls, l'ONG a l'Índia (Pallejá va portar, conduint ell mateix, una ambulància a la Fundació Vicente Ferrer a Anantapur), fins i tot l'interès per Chatwin i Javier Reverte… “En realitat no té res a veure amb la meva vida, tot i que hi ha detalls, és clar. Ho porto al terreny que conec. El biogràfic sempre surt”. Pallejá ha escrit la seva novel·la a mà “i després m'he tornat boig passant-la a l'ordinador, sort que m'han ajudat la meva secretària i el meu xofer”. I afirma que ja està pensant en la propera, “si tinc temps”. Serà una novel·la negra, sobre un assassinat, en primera persona, i transcorrerà al Querforadat, a la Cerdanya”.

Ell es troba molt bé. “Això meu és un misteri, m'he fet una revisió mèdica a la Teknon i m'han dit que estic esplèndid, encara que si camino més d'un quilòmetre em canso, i m'he quedat sense músculs. L'altre dia vaig intentar baixar una maleta d'un altell i gairebé em cau a sobre. Però segueixo fent la meva vida. Al febrer vaig muntar a cavall, la meva egua, i aviat ho tornaré a fer. I amb moto també”. Aquests mesos de confinament no s'ha sentit sol, encara que no ha pogut veure els seus fills i nets. “Em vaig sentir sol en morir la meva dona, la casa la tinc igual que quan ella hi era, no he tocat res, la seva roba encara és als armaris i fins i tot hi ha per aquí una nota de la compra. Me n'he anat a una altra habitació i segueixo escrivint aquestes coses que potser no són gaire bones però m'entretenen”. La conversa amb Pallejá, després de parlar del guió de la pel·lícula Los demonios de la noche (no ens podíem quedar sense lleons) i del seu germà gran aviador, a qui li van escamotejar l'abatiment d'un caça republicà a l'esquadrilla de García-Morato, agafa un rumb més íntim. “No em preocupa la mort i no crec en el més enllà, encara que no deixo de sentir certa curiositat”, apunta. Després recorda un viatge recent a Egipte i l'excitant visita en bona companyia a la magnífica tomba de la reina Nefertari –la vida és plena de segones oportunitats si ets atrevit, fins i tot passats els noranta–, i conversa sobre les idees dels antics egipcis sobre la pervivència del cos i l'ànima.

Després, Jorge de Pallejá es posa dempeus i acompanya fins a la porta, travessant el jardí. Acomiada agitant la mà i en creuar el llindar el seu convidat deixant enrere el petit Edèn amb els seus ocells, els seus esquirols, les seves tortugues, les històries i l'amistat, el veterà excaçador i escriptor mussita per a ell mateix: “No, no em puc queixar”.