Carner i la llengua per ser
Dos discursos del poeta descriuen la il·lusió i la desesperança sobre la situació del català a l’exili
Ha començat l’Any Carner amb les constriccions lògiques del postconfinament i amb la polèmica coneguda de la visita llampec del poeta a Barcelona el 1970, quan encara era a l’exili i durant els últims mesos de la seva vida, no pas però amb totes les facultats mentals intactes; si hi hagués estat tot, potser no hauria vingut. El proppassat 4 de juny va fer cinquanta anys de la mort de Josep Carner a Brussel·les, data que ha servit de pretext per encetar el seu any, que preveu programar tot d’actes de reconeixement a la seva figura i la seva obra fins al juny de 2021.
No és aquest l’espai per fer la glossa del príncep dels poetes, ni per recordar el seu lloc en la literatura catalana del segle XX, poc podem afegir al que la crítica n’ha dit i en dirà. Però sí que convé esmentar el seu paper amb relació a la situació de la llengua i la consciència del moment decisiu en què es trobava. No en va, és un dels signants de les Normes ortogràfiques, promogudes el 1913, com tampoc va ser en va la complicitat amb Pompeu Fabra, quan aquest va decidir tirar pel dret i reformar les normes al pròleg del Diccionari ortogràfic de 1917 per establir l’ortografia que, llavors sí, seria definitiva. Sense Carner al darrere potser Fabra no s’hi hauria atrevit.
Més enllà, però, de coadjuvar en la promulgació de l’ortografia, Josep Carner destaca per dos discursos pronunciats en l’exili més immediat, tots dos com a president dels Jocs Florals: el primer de 1942, a Mèxic, i el segon de 1948, a París (més endavant n’hi ha un de tercer, també a París, amb motiu del centenari del certamen, el 1959). Són dos discursos pronunciats amb una diferència de temps molt curta, només sis anys, però són molt simptomàtics del moment, tant a Catalunya com en l’esfera internacional, i en bona mesura revelen la postura de la resistència lingüística en els moments més difícils.
El 1942 Espanya vivia la més dura postguerra i Europa estava dominava pel jou del nazisme, però l’esperança es feia palpable en les primeres paraules del poeta, que contraposava els “monstres famosos de la humanitat”, capaços de devastar imperis, amb el poder d’una “cançó enyoradissa, (...) una pregària pairal que recitada a les presons farà albiradores terres i mars i celísties perdudes”. I feia una afirmació que, atesos els presents i el sentit de la convocatòria, no tenia ambigüitat ni necessitat de concrecions: “Poble que parla no és pas colgat ni submergit; poble que conserva la pròpia llengua no és pas de mena d’esclaus”. La llengua per ser com a poble.
Tot el text està impregnat com dèiem d’esperança —al costat de la crítica als totalitarismes i la destrucció que en aquell moment assolava el continent— i convoca a la construcció de nous ideals de cara al futur a través de la llengua, per a quan el temporal bèl·lic i dictatorial escampi: “Comencem nosaltres (...) a assajar en nosaltres aqueixes virtuts que ens seran exigides en un pròxim esdevenidor”. Però sis anys després les coses han canviat molt. El final de la guerra a Europa permet que el certamen literari es traslladi al vell continent: el 1948 Carner afronta un discurs davant un auditori que ha vist les il·lusions frustrades davant la passivitat internacional a l’hora de fer fora el dictador. Adreçant-se “no pas solament als catalans d’avui, sinó als que vindran i que no em serà mai donat de conèixer” —no hi ha escletxa a l’esperança pròxima, doncs—, Carner intenta construir una nova base sobre la qual apuntalar la fidelitat a la llengua a través del seu conreu literari cercant l’excel·lència, endurint la crítica, extingint la benvolença provincial: “No bastarà pas de no fer prou meravella”. Amb un franquisme que s’augurava longeu i amb tot en contra, quedava per a la llengua només el reducte del compromís personal, per al qual el mateix Carner cita una frase de Píndar: “Esdevingues qui ets”. La llengua per ser com a persona.
És conegut el compromís estètic de Carner amb la llengua, però no podem obviar el seu compromís amb la seva supervivència, i en els moments més difícils. Esperem que l’Any Carner no ho passi per alt.
