El teatre torna al teatre

“Aquest confinament era la cosa més antiteatral del món, jo em trobava desubicat, perdut…”, diu ara Toni Casares, director de la Sala Beckett, en referència a les primeres dues setmanes (“les pitjors”) de l'estat d'alarma. Superades les fases de restriccions, és el que toca: mantenir la distància de seguretat entre espectadors, cosa que equival a un 50% d'ocupació de la sala com a màxim (a més de totes les mesures de protecció, com l'ús de mascaretes o l'aplicació de gels hidroalcohòlics). En aquestes condicions, la majoria de les sales de Barcelona encara no han obert per la senzilla raó que no els surt a compte econòmicament. Comença, tímidament, el desglaç, però el teatre continua pagant el coronavirus.

La Beckett ha decidit no esperar més a apujar el teló: “Entenc que les sales privades no obrin fins a poder disposar del 100% de l'aforament”, reconeix Casares. “Però com que la Beckett és una fundació privada però amb un 50% del pressupost que prové d'ajudes institucionals, considerem que havíem d'assumir el repte d'obrir les portes”. El director de la sala considera que no es tracta de fer taquilla, evidentment, sinó d'assumir un compromís social. Les grans sales públiques (el TNC, el Lliure, el Mercat dels Flors) també recuperen aquesta setmana el teatre en viu dins de la programació del Grec.

La morta de Pompeu Crehuet va ser l'última obra de teatre de text a sucumbir al coronavirus a Barcelona i ha estat la primera a superar-lo. “Vam ser l'última sala a tancar i som la primera a obrir”, confirma Casares (amb permís de La Gleva), que recorda que, d'alguna manera, van ser conillets d'Índies d'aquella fórmula efímera de reducció de l'aforament dels teatres a una tercera part. Aquest dimecres, la sala “es va omplir” en el retorn d'aquesta obra, que va quedar penjada per la urgència del moment i que estarà en cartell fins al 19 de juliol: en realitat, amb totes les entrades venudes (ho estan per les dues següents setmanes), de les 200 butaques de la sala de baix s'han ocupat una mica més de 50. “És qüestió de distància, més que de percentatge”, subratlla Casares. “Al principi vam posar 30 entrades a la venda, per curar-nos en salut davant d'una situació que canviava gairebé dia a dia. Al final hem apujat aquesta xifra, però en cada funció col·loquem la gent d'una manera diferent: a cada espectador se l'acompanya on li toca asseure's. Això ens permet humanitzar d'alguna manera la situació, perquè si ve gent d'un mateix nucli familiar es poden asseure junts”.

Abans de la funció, Toni Casares, discretament, va voler fer una dedicatòria a les víctimes de “l'amenaça de mort i de por” que hem viscut, just en la temporada en què la Beckett tenia com a eix principal la mort, amb el seu cicle Memento mori. Va seguir aquest joc, divertit i intens, que proposa Marc Crehuet a La morta de Pompeu Crehuet i que supera els límits de l'espai, del temps i de la imatge, amb projeccions, aparicions i viatges temporals. El director juga amb la seva pròpia experiència, convertint-se a si mateix en protagonista (en la pell de Francesc Ferrer) de les paranoies que el porten a voler superar una presumpta maledicció familiar: la del seu besavi, Pompeu, que va omplir el Romea i fins i tot teatres de Madrid el 1904 amb un drama rural, La morta, però que després va caure en l'oblit més absolut. Li passarà a ell el mateix? Després de tot, el Crehuet besnet també va triomfar amb El rei borni, de la qual fins i tot va fer una pel·lícula, però… han passat set anys i no voldria que s'eternitzessin.

Una altra sala que desafia el desconfinament és la de la Biblioteca de Catalunya. L'espai teatral de La Perla 29 reobrirà dilluns amb Assedegats, una obra de Wajdi Mouawad que dirigeix Oriol Broggi i que havien començat a estrenar abans de l'estat d'alarma. La posada en escena inicial s'ha alterat lleugerament donant gran importància a l'audiovisual: hi haurà interacció entre els tres protagonistes (Guillem Balart, Sergi Torrecilla i Carla Vilaró), a l'escenari, i altres actors, com Clara Segura, Ivan Benet o Xavi Ruano, que apareixeran en diferents vídeos. Igualment es podrà veure projectada a les parets de la sala molta realització audiovisual que es fa en directe.

Grans teatres privats, com els del Grup Focus –Romea, Goya, Villarroel i Condal– no tenen previst obrir les portes, almenys, fins al setembre. I les sales petites, que com tots els agents del sector han estat treballant per mantenir viu el teatre malgrat mantenir les portes tancades, segueixen a l'expectativa de la situació social. De moment, espais emblemàtics de la ciutat, des del Maldà fins a l'Antic Teatre, passant per la Flyhard, el Tantarantana, La Gleva, la sala Atrium, la Fènix, la Badabadoc, el Teatre Akadèmia, la sala Versus…, treuen el cap al Grec en Teatres de proximitat, una iniciativa que inclou entrevistes virtuals, radioteatre, seminaris, taules rodones o videoart.