La mordacitat dels estereotips

La tercera i darrera temporada de Mira lo que has hecho, de Berto Romero (producció d’El Terrat/Mediapro per a Movistar+), recupera tonalitats que s’havien perdut a la segona, repetitiva i decebedora, després d’una esplèndida temporada inaugural. Ara l’aprenentatge de la paternitat i de la maternitat, massa llegida, li toca al seu germà —un “esperit lliure” que intenta “encaixar en el motllo familiar”— i a la seva dona maniosa, que li encomana les angúnies. La dona de Berto ha deixat la feina, se sent culpable d’un error com a anestesista i mira de trobar sortides en una aventura comercial amb electrodomèstics polonesos (que presenten com una segona marca alemanya per competir amb els xinesos). Són un matrimoni que s’estima, però amb una certa tibantor que, segons el germà, s’observa en un “excés adverbial”.

Amb els tres fills, que són de la gresca, s’han d’organitzar les activitats del temps lliure amb l’inevitable debat sobre si és millor ocupar-los totes les hores o bé no matricular-los en res tot cercant un avorriment creatiu. El nyigo-nyigo diari de la nena violinista és el principal turment. En aquesta casa la paternitat/maternitat no es gaudeix. És plena de penalitats. A aquestes obligacions familiars se n’hi afegeix una altra: la mare de Berto, amb demència senil incipient, que serà una nova criatura a la casa.

Aquest és el panorama argumental vistos dos dels sis episodis (que no passen de mitja hora). No sé per què les plataformes estan perdent el bon costum de penjar la temporada sencera i deixar l’espectador que sigui ell qui organitzi el calendari de visionat. En tot cas, la flaire inicial és esplèndida.

La gran troballa: és una comèdia sense el que s’entén tradicionalment per gag, un efecte còmic de tralla. Juga amb la mordacitat dels estereotips —que presenta sense amagar-los, com és el cas de la venedora de batedores— per evitar una simplificació grollera, i la ironia no destrossa una versemblança de fons, on l’espectador pot trobar un munt de situacions reconeixibles, ni anul·la una certa tendresa cap a les pròpies criatures. L’excepció són els preludis onírics, on es pot veure, per exemple, un neandertal, d’una forta retirada amb Berto, procurant fer riure el cap de colla a canvi de manduca. La prova del molt antic origen del bufó i l’humor cortesà.

Romero fa un joc rialler, gens pedant, amb tot el que la sèrie té d’autoficció. Resulta que les xarxes s’encenen per un antic gag de Berto sobre nazis que ara ha destapat una associació de víctimes de l’Holocaust. L’afer arriba als tribunals, on l’espera una fiscal poc amigable per un antic assumpte. La noticia del gag pren volum i les televisions se’n fan ressò. En una escena, Berto, entrevistat per un reporter que mira de provocar la brega, desplega totes les teories possibles sobre la responsabilitat del que diu i fa el personatge que és i no és ell, com en tota autoficció. Berto vol desfer una confusió definitòria de l’auto-ficció i s’embolica, sense motxilla semiòtica, en una reflexió periodística feta de titulars i força inútil sobre el gènere. Tan aviat vol allunyar-se del seu personatge, quan aquest fa o diu coses incòmodes, com admet que la “diferència entre Berto i el seu personatge és un miratge”. A més, fa servir expressions poc convenients. Tracta d’imbècils la parròquia instagramer o parla de “mariconades” per desacreditar una opinió. No sé com se’n sortirà Berto/Berto Romero. Ja subratllava la setmana passada Sergio del Molino en un article en aquest diari que el pròsper assumpte de l’autoficció és fronterer i pantanós.

Aquesta temporada apunta clatellots als mitjans que miren de trobar audiència fabricant murgues més o menys potents sobre episodis menors, irrellevants. Caldrà estar-hi pendent. Crec que val la pena.