Miralls del nostre món

Toni Mata (Sabadell, 1982), guanyador del darrer premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil, s’ha convertit en una nova veu en la nòmina d’autors del gènere. Especialitzat en la creació de guions per a televisió, aquesta és la seva primera incursió en la narrativa, lluny de la comèdia en què treballa habitualment. Mata representa una alenada d’aire fresc en un àmbit necessitat de nous talents i de punts de vista diversos, i la seva obra passarà, de ben segur, a formar part de l’elenc de títols destacats de l’any.

Nascuts per ser breus és una distopia que remet a una societat amb dues classes socials: els eterns i els breus. Els primers són la classe dominant, els que ocupen la part central i desenvolupada del país, que gaudeixen d’una fórmula que els permet viure eternament joves anys i panys; els segons ocupen els barris de la perifèria, i han nascut per treballar de sol a sol i abastir els primers, amb la falsa promesa que, si produeixen més que els altres barris, seran premiats i esdevindran eterns. Per la sostenibilitat del país, el sostre d’habitants s’ha fixat en 10 milions. Un comptador, projectat al cel, ho va recordant. Quan arriba al límit, per sorpresa, un dels barris és destruït, literalment, amb tots els habitants a dins.

L’autor crea un eficient calidoscopi de personatges, com si fos una telesèrie i la càmera anés passant d’un habitatge a un altre, tot donant una idea clara, global i precisa de com funciona el país i com ho viu la gent d’una banda i l’altra, des del treballador més humil al president més despietat, alhora que la trama avança cap a un canvi, una possible revolta que es va coent. Amb els diversos escenaris, l’autor descriu uns éssers humans egoistes, freds i calculadors, capaços de mentir i subornar per aconseguir els seus objectius personals. L’autor enllaça les vicissituds de cadascun dels protagonistes i fa avançar, de manera eficaç, el conjunt de les històries, tot mantenint el lector atent als fets fins al desenllaç, i sorprès per la cruesa i la gelor d’una societat que retrata de prop l’actual.

La trajectòria de David Nel·lo (Barcelona, 1959) en la narrativa infantil i juvenil és tot el contrari de la de Mata. És llarga i a bastament consolidada, essent ara un dels autors de referència. Amb La crònica de l’Iu Eskar, ha aconseguit per segona vegada el premi Edebé de narrativa infantil. La seva proposta no és una distopia, però es podria considerar una al·legoria sobre el funcionament del nostre món i l’actitud de l’ésser humà. Els protagonistes són una família d’escarabats, encara que l’acció es focalitzi en un, l’Iu. La família viu a casa d’una senyora vella, i quan ella mor han de fugir sota l’amenaça de ser anihilats. Viuen la cruesa i les dificultats d’un èxode semblant als molts que es viuen al nostre planeta per trobar un lloc on viure. Aterren en un hotel en el qual no estaran sols: a més dels humans, hi habita una família d’escarabats d’una altra espècie, que es consideren superiors i marquen les regles de convivència.

Nel·lo intenta reflectir el nostre món, la diferència entre rics i pobres, entre nacionalitats, tot creant un món animal a imatge i semblança del nostre. Una reflexió sobre diferència i igualtat, sobre justícia i injustícia, sobre acceptació, resignació i lluita. “La pàtria es converteix en una monstruositat si penses que és un lloc que només et pertany a tu, i als que són com tu”, diu el pare de l’Iu. El protagonista se singularitza perquè va a la seva, perquè intenta trencar la resignació de la seva família i les regles del joc. L’amistat furtiva amb un escarabat dels altres serà la seva aportació a la rebel·lió, més modesta que la de Nascuts per ser breus, però diuen que els petits gestos serveixen per canviar el món.