Atents a Llàtzer Garcia

Llàtzer Garcia és un dramaturg (i director) apassionat i mutant, amb unes influències inabastables: potser la seva obra més popular (amb una poderosa empremta de Steinbeck) és La pols, que a Madrid es va veure com a Cenizas, i que el mateix Garcia va portar amb èxit a diversos festivals de cinema. Jo vaig aplaudir també tres inesperades adaptacions de ciència-ficció, sota el títol de L’última nit del món, a partir dels episodis de tres mestres venerats per uns i oblidats per d'altres: Richard Matheson, Ray Bradbury i Charles Beaumont.

El material del jove dramaturg de Girona ha crescut encara més últimament, potser pel tancament dels mesos de la pandèmia, i ha tret el cap per finestres de nou sorprenents, com Elda & Daniel, que sembla que hagi crescut a la penombra de Bergman. M'explica que l'hi van encarregar els seus protagonistes, Meri Yanes i David Planas, que solen fer els seus muntatges a la planta baixa de casa seva, a Can Pagans (a Celrà, riu, “un poble gironí molt semblant a Estocolm”). Tres escenes: nit, matinada, alba. Però alguna cosa ha passat entre la parella. “Com si ella s'atrevís a explicar-li a ell tota la veritat que ha amagat… i ell s'apropés, d'una manera similar, al protagonista d'El adversari, de Carrère”, em diu.

Garcia, Yanes i Planas en faran una preestrena al setembre, i després l'obra es presentarà al festival Temporada Alta. “No de la manera habitual: ara és necessari que el públic sigui més lluny”. En l'apartat “influència britànica”, Garcia havia de fer temporada a La Seca-Espai Brossa amb Els somnàmbuls. “La vam estrenar l'any passat al Temporada, i és una versió molt lliure de Design for living, de Coward. Es diu així”, m'explica, “perquè són gent una miqueta madura però es comporten com adolescents: flotants, com els somnàmbuls, i perduts en una mena de somni etern, com si mai volguessin sortir de l'amor i la joventut”. Ells són Laura Pujolràs, David Marcé i Genís Casals, i possiblement seran a La Seca/Espai Brossa a la tardor.

Ara, Llàtzer Garcia està treballant en tres peces més, per si no fos poc, i encara sense intèrprets: una versió “molt meva i molt lliure” de Look back in anger, d'Osborne, que fa anys que vol fer; un text encara sense títol “sobre un barri conflictiu de Girona: tots dos volen ser una mena de ‘Díptic de la joventut’, i es podran veure a Barcelona, si tot va bé, la temporada que ve”. I de moment, en queda una més: Història d’un acomodador, un monòleg que fa molt de temps que volia escriure. “Dos actes; vaig pel segon. Vaig treballar uns quants anys, del 2006 al 2009, com a acomodador al Lliure. Hi vaig aprendre molt de teatre i molta actuació. I ara, el que semblava que havia de ser naturalista, té també ecos d'El somni, de Strindberg, perquè és l'obra que es representa al teatre on treballa l'acomodador. La vaig escriure pel plaer d'escriure, aquest plaer que va i ve. Curiosament, ara sembla que el Lliure hi està interessat. No puc explicar-te més”. Atents al teatre de Llàtzer Garcia.