Segona, tercera temporada

Quan una sèrie engresca l’audiència… es fa una segona temporada, i una tercera, i una quarta. Poques vegades el final el decideix una necessitat argumental o artística. Acostuma a tenir la mateixa raó: el públic. El seu entusiasme o la seva fatiga. Darrerament s’han estrenat noves temporades de títols molt populars que no resulten convincents. El quart any de La casa de papel és decebedor. S’allarga en escenes d’acció interminables, d’una grandària que trenca el delicat treball que la sostenia fins ara: procurar una versemblança difícil, o fer-se perdonar que no la tingui. I dilueix l’esperit justicier. Per això no se sent amb tanta força el Bella ciao.

La casa de las flores, que va començar sent una divertida broma sobre les convencions del fulletó mexicà, ha arribat a la tercera temporada sense saber quina altra broma fer, i es confon el surrealisme, desaparegut, amb disbarats sense intenció. Fins i tot After life, de Ricky Gervais (passa el mateix a The office), sent com és una obra excel·lent, pateix alguna redundància el segon any de la seva existència. El protagonista, que no pot pair la mort de la seva estimada esposa i castiga els altres amb el seu menyspreu, allarga aquest dol mal portat. La misantropia del protagonista la compensen altres personatges, més generosos. Les xerrades amb una vídua, una supervivent elegant, són molt més profitoses que les visites a un psicòleg tarat, i sort en tindrà que hi haurà altres dones que sabran ser, malgrat les dificultats que ell hi posa, les seves amigues o companyes.

Els grans clàssics ho són, entre altres raons, perquè han mantingut la vitalitat del relat i han acabat sense necessitat de buidar el pap. Penso en l’esplèndida cinquena temporada de The Wire, o en la incombustible Breaking Bad. O en Halt and Catch Fire (2014-2017), una sèrie que ha recuperat Filmin. L’he vist perquè la recomanava amb convicció i encert Natalia Marcos en aquest mateix diari, i en subratllava un detall significatiu: la sèrie millora a partir de la segona temporada, amb un augment del protagonisme femení. És la història, als anys vuitanta i noranta del segle XX, de la gent que va pensar una informàtica més amigable o que, amb internet, va fer navegadors i cercadors. És l’època de Netscape, Mosaic, Yahoo! Però la sèrie bàsicament són les tempestes de l’amistat i l’amor, i les maneres d’encarar una vida que, en qualsevol instant, et pot tombar. Esplèndida.

Fins i tot hi ha el cas superb de les spin-off que milloren un excel·lent títol d’origen. No ho fa Better Call Saul, però sí, i molt clarament, The Good Fight, sortida de The Good Wife. Irreverència absoluta amb les regles del gènere, gosadies argumentals que la porten a les fronteres de temàtiques inhòspites i a una reprovació ferotge de Donald Trump.

També hi ha el malaguanyat calaix de les sèries que abandones. I, per acabar aquest mostrari, hi ha les que no t’ho posen fàcil, però t’atrapen. Per citar-ne dues de recents: Unorthodox, la història real de Deborah Feldman que va fugir d’una comunitat ultraortodoxa jueva de Nova York. La productora ja ha dit que no hi haurà segona temporada, que estava pensada en quatre episodis i així es tanca. Però aquests episodis no esgoten tots els fils argumentals i Feldman ja ha publicat un segon llibre... No seria estrany que Netflix barrinés allargar-la. Un altre títol exigent amb la seva clientela és The Eddy, sobre la vida entrebancada del propietari d’un catau de jazz a París i dels seus amics, de tots colors. Damien Chazelle (La La Land i Whiplash) n’ha dirigit uns quants capítols. Crua crònica negra on passen poques coses. Bé, sí, hi ha molta bona música. T’enganxa. De la segona temporada ni se’n parla. Massa aviat. Netflix no ha tingut temps de fer números.