La ferralleria municipal tanca

“No hi ha futur. Quan vivíem a la nau abandonada del carrer de Puigcerdà podíem sortir al carrer a buscar-nos la vida. Ara tenim permís de residència però les institucions i el coronavirus han destruït la resta”, adverteix el Richard, un nigerià de 40 anys que treballa a la cooperativa de ferrovellers Alencoop. Els 17 cooperativistes de l'entitat denuncien que es troben en una situació crítica després que, d'una banda, l'Ajuntament de Barcelona no els renovés el conveni de col·laboració que totes dues parts mantenien des del 2014 i, de l'altra, els caigués a sobre la pandèmia, que ho ha paralitzat tot just quan intentaven “volar” sense l'ajuda del Consistori.

El 24 de juliol del 2013 els Mossos van desallotjar més d'un centenar d'immigrants de la nau del número 127 del carrer de Puigcerdà al barri de Poblenou a Barcelona. Alguns feia dos anys que hi vivien. Les institucions van intentar que els barraquistes poguessin sortir de la vulnerabilitat. Va ser llavors quan l'Ajuntament de Xavier Trias (CiU) va aprovar —a proposta del regidor d'ERC Jordi Portabella— muntar una cooperativa de ferrovellers amb alguns dels migrants. Trias va tirar endavant el projecte, que es va materialitzar el juny del 2015 just, quan Ada Colau va guanyar les eleccions.

Els socis d'Alencoop tenen tres bicicarros i un camió. La normativa els impedeix recollir ferralla dels contenidors del carrer. Només poden buidar pisos i naus si ho demanen prèviament els propietaris. “L'acord inicial preveia que l'aportació municipal s'aniria reduint progressivament a mesura que augmentés la capacitat econòmica de la cooperativa. Aquesta evolució no s'ha produït mai”, lamenta Álvaro Porro, actual comissionat d'Economía Social de l'Ajuntament de Barcelona.

Amado Diallo va néixer fa 37 anys al Senegal i aquell matí de juliol del 2013 era dins de la nau del carrer de Puigcerdà quan es va produir el desallotjament. “Al principi vam entrar 15 persones al projecte que l'Ajuntament va encarregar a una entitat. Nosaltres amb els diners de la subvenció —i el que aconseguíem treballant— pagàvem el lloguer de la nau, els tècnics que ens gestionaven, els autònoms de tots nosaltres, l'habitatge social i els subministraments dels pisos i després, a banda, el nostre salari”, informa Diallo.

Però el problema, segons el cooperativista, és que aviat els van imposar que en comptes de ser 15 havien de ser 30 ferrovellers.

Des del 2014 el projecte ha aconseguit normalitzar la situació irregular dels cooperativistes, però poca cosa més. L'acord establia que en els últims mesos l'Ajuntament pagués el 60% del projecte i els cooperativistes el 40% amb la seva feina. “Mai hem aconseguit arribar a facturar el 40%”, lamenta Diallo. El projecte era insostenible. Havien canviat de nau a una de més gran i les despeses fixes, incloent-hi els autònoms, no els permetien tirar endavant.

Una de les empreses gestores va avisar l'Ajuntament que Alencoop no se sostenia. Un altre equip tècnic es va fer càrrec de la gestió de la ferralleria i va arribar al mateix diagnòstic. “Vam decidir que audités el projecte una consultora externa, que també va assegurar que no era viable”, lamenta el comissionat d'Economia Social. El novembre del 2019, van decidir que l'Ajuntament no podia seguir aportant diners a la cooperativa.

El Consistori critica que des que va començar Alencoop no hi ha hagut “rotació” dels cooperativistes. “Com a institució, no es pot estar subvencionant sempre les mateixes persones. No han arribat mai a ser autònomes”, afegeix. L'Ajuntament manté que des de principis d'any intenta satisfer les necessitats bàsiques, garantir l'habitatge i la inserció laboral dels cooperativistes però no invertirà en Alencoop.

Des del gener, els 17 cooperativistes han continuat treballant. No ha anat bé i el 13 de març el coronavirus els va obligar a tancar. Els plans de reinserció per a ells també han quedat congelats per culpa del coronavirus. “Tenim la nevera buida”, denuncia el Basiro, de 40 anys i de Guinea Bissau. La pandèmia els ha obligat a oblidar-se de la cooperativa i ara busquen una altra manera de guanyar-se la vida.