Rosa Maria Sardà: “No es lluita contra el càncer. El càncer és invencible”

Rosa Maria Sardà va destacar molt en un moment de la història cultural d'aquest país. Teatre, cinema, televisió, hàbil entrevistadora que utilitzava la infal·lible clau de l'humor per obrir el cofre dels secrets dels seus entrevistats, cinc vegades conductora dels Premis Goya... Però fa sis anys, tot es va aturar. Amb 72 va arribar el càncer i amb la malaltia el moment en el qual qui ha estat qualificada com la gran show woman nostrada va decidir retirar-se a les seves trinxeres per enfrontar-se al “bitxo”, com l'ha anomenat en alguna ocasió.

Aquest cap de setmana l'actriu, que té 78 anys, es va deixar entrevistar a través de videoconferència per Jordi Évole per parlar de la vida i de la crisi provocada pel coronavirus a Espanya. També de la situació de la cultura i del seu propi estat d'ànim. La conversa va anar saltant del terreny personal al col·lectiu i relacionant una cosa amb l'altra. Però quan l'actriu va parlar de la seva malaltia gairebé va deixar sense paraules l'entrevistador: “Jo no estic en el millor moment de la meva vida perquè als 78 anys no s'està en el millor moment de la vida. I estic malalta, més o menys. Jo tinc un càncer, però no saben on i s'ho inventen”, va afirmar Sardà. I va continuar: “Està controlat”. Però quan Évole li va preguntar per la seva batalla personal la resposta de l'actriu va ser rotunda: “Jo no lluito contra res, no es lluita contra el càncer, el càncer és invencible. És una qüestió que els que s'ocupen de tu tinguin més o menys encert a l'hora de programar unes certes medicacions. No es tracta d'una lluita, perquè el càncer sempre guanya. Sempre”, va afirmar.

El desembre del 2019 Rosa Maria Sardà va publicar la seva autobiografia, Un incident sense importància, un llibre editat per Grup 62 en el qual va desgranar els records dels seus éssers més estimats en textos íntims escrits al llarg dels últims 10 anys. En una entrevista que va publicar EL PAÍS durant la promoció del llibre, el desembre del 2019, va manifestar: "Quan vaig escriure això no sabia que estaria condemnada a morir de càncer. Però el bitxo encara hi és, tinc tractament nou, però estic molt cansada. L'any que ve ja veuré què faig. Potser deixo la medicació i que duri el que sigui, al cap i a la fi tinc 78 anys. L'única cosa que em queda per fer és morir-me”. I va afegir: "Però com diu l'última frase del meu llibre, 'que complicat que és morir-se al primer món, i que car”.

Durant l'entrevista amb Évole es va mostrar també escèptica però esperançada amb la situació general de la cultura i del país: “En la meva professió sempre hem estat en crisi i seguim així. Soc una vella socialista i ni ells han donat prou importància a la cultura i això cal recordar-ho als qui ara són a la palestra”. Però va mostrar que no es dona per vençuda malgrat qualificar Espanya com “aquest país estrambòtic”: “No tot està perdut si algú posa fil a l'agulla, si tots donem un cop de mà, si de debò fóssim un país unit i solidari”.

No obstant això, no va pecar d'optimista i també va dir que l'incomoda sobretot la injustícia i que si li preguntessin si creu que sortirem millors de tot això, diria que creu que no: “Seguiran venent armes, seguirà existint l'explotació de l'home per l'home, seguirem rebent pasteres amb gent que ningú vol, seguiran existint els camps de refugiats. Algú molt savi va dir que el contrari de la riquesa no és la pobresa, és la justícia. Mentre no hi hagi justícia social no hi haurà pau al món. No sé com els que tenen més de dos duros poden viure tranquils, no ho entenc, no ho entendré mai”, va dir Rosa Maria Sardà.

En centrar-se en l'actual pandèmia va recordar l'època en la qual va aparèixer la sida i el seu germà Joan, que va morir d'aquesta malaltia: “Era molt diferent. Ara aquí tots se senten implicats, qualsevol pot agafar el coronavirus, la sida era de gent marginal, de gent degenerada..., i els defugien. Va ser horrorós i vergonyós el que es va fer amb els malalts de sida. Jo no soc creient, però no puc anar a l'infern perquè ja hi he estat”, va afirmar.

Rosa Maria Sardà va néixer a Barcelona el 1941, el seu pare era un pagès que va emigrar a Barcelona i la seva mare era infermera. Ella és la gran dels cinc fills que va tenir la parella: el Santiago, escenògraf; el Federico, empresari; el Xavier, periodista i molt conegut a la ràdio i la televisió, i el Joan. La seva mare va emmalaltir quan els fills eren molt joves i ella va tenir cura dels seus germans. “Mai ens va deixar anar de la mà, ni tan sols ara”, ha dit en moltes ocasions Xavier Sardà. Durant gairebé tres dècades va estar unida a Josep Maria Mainat, del trio còmic La Trinca i més tard productor de televisió i un dels fundadors de la productora Gestmusic, d'on van sortir formats tan populars com No te rías que es peor, Crónicas marcianas, Operación Triunfo o Mira quién baila. La companyia va ser absorbida per Endemol, on Mainat va continuar com a director executiu.

La parella, que té un fill que també és actor, Pol Mainat, es va separar discretament. Un fet que es va conèixer el 2002, uns anys després que s'hagués produït la ruptura.