La revolució de proximitat de Carles Sanjosé

Que la música és una activitat essencial en els humans, i en tantes altres espècies animals, és tan evident com que no s'ha aturat malgrat el confinament. I tant és així que no només es comparteixen cançons als balcons o a les xarxes, sinó que hi ha artistes que malgrat tot publiquen noves composicions escrites abans del confinament. És el cas de Carles Sanjosé (la Bisbal, 1977), que, sota el seu nom artístic de Sanjosex, publica un minielapé de sis cançons que trenca un silenci discogràfic de sis anys. Precisament ara, sense botigues disponibles per vendre'l. “Eren les dates previstes d'edició”, respon telefònicament des de casa seva, és clar, “però ara que els formats s'han diluït, pensem que no era un disbarat editar un disc que no tingués suport físic i que es comercialitzés a través de de la xarxa”. El senzill d'avanç, potser premonitòriament, es titula La revolució, ariet d'un disc d'històries en minúscula, tipus de lletra amb què solen explicar-se temes majúsculs.

Malgrat el seu aire de ponderació, Sanjosex respon entre emocionat i sorprès quan rememora el que sentia quan escoltava les cançons que ha compost al llarg de l'últim any i mig: “Sentia les cançons i les veia perfectes per al moment que vivim ara, no només pel contingut sinó perquè el moment em semblava també adequat per escenificar un canvi d'època en la meva carrera, iniciada el 2005, just en aquests instants tan singulars. Per això he prioritzat el contingut artístic i, malgrat que no podrem oferir els concerts que teníem previstos, vam decidir publicar el disc”. Sanjosex reconeix que la seva doble faceta professional, és també arquitecte, l'ha ajudat: “No dependre econòmicament en exclusiva de la música em dona una llibertat creativa que facilita la presa de decisions”.

Però, què és el que fa adequat el contingut del disc als nostres dies?, potser aquestes històries properes de reflexiva quotidianitat que han marcat la seva carrera? “Em sembla que les coses més bàsiques i properes, com l'entorn, el paisatge, el menjar, la família, els amics i la llar, sempre han estat importants, però el discurs general dels últims anys ha destacat grans motius i objectius polítics i econòmics, grans idees, la tecnologia....Crec que això comporta treure'ns de la seguretat dels valors que ens ha transmès la nostra gent gran. Però ara, que els estats estan endeutats i s'augura una crisi econòmica, sembla haver-hi també una crisi general de certes idees, i és llavors quan ressorgeix la importància del que sempre ha estat rellevant, l'entorn, la salut....En èpoques de bonança sembla que això no té el mateix valor. Jo em sento molt còmode en el meu món de proximitats, i encara que això no sigui modern, m’és igual”, comenta mentre se sent de fons el guirigall de la seva progènie, una criatura de 10 mesos i una altra de cinc anys.

El fet de ser pare, l'educació dels fills i l'amor són fils conductors del disc, una tornada al càlid racó humà. “El fet de ser pare m'ha influït, esclar, és un abans i un després en termes de llibertats personals i de canvis de pensament. Però ha coincidit també amb aquest moment polític, general i català, molt difícil, que dona poques seguretats i cap certesa. Tenia més cançons compostes, alguna de relativa a l'1 d'octubre, però no m'ha anat bé cantar-les, perquè l'entorn més pròxim és el que mana, la resta ha quedat anul·lada”, continua reflexionant en l'esperit casolà d'un disc cantat des del racó de les seguretats de Carles Sanjosé, coses que no són més enllà d'uns quants metres.

Malgrat tot, hi ha frases, paraules i suggeriments premonitoris. Per exemple, canta a Les estrelles “una a una les idees que ara ens marquen el camí/ aniran quedant enrere/ i sense sentit”. Intuïció? “Sí, una mica d'això hi ha, diu rient, però he de reconèixer que no pensava en la pandèmia en escriure-la, sinó en una situació política domèstica incerta que es correspon amb fets no casuals, com que manin al món polítics com Trump, i en la que semblen desballestar-se molts pilars de la societat occidental. Jo intuïa que alguna cosa s'estava preparant, encara que és evident no pensava que es tractaria d'una pandèmia”. I parlant de La revolució, cançó d'avanç del disc, la lletra sembla parlar de la disjuntiva entre sortir al carrer a protestar o quedar-se a casa fent bombolles de sabó amb els fills. Era la idea? “És un tema sobrevolat per la ironia en el qual al final es deixa veure que tot és important. El que m'agrada i interessa d'aquesta cançó és destacar aquests aspectes que no se solen destacar, sempre es parla de la dimensió pública dels grans fets, però no de la família. M'interessava equilibrar totes dues coses”.