Informació i programes amagats a TV3

TV3 va parlar tot el dia d’aquest Sant Jordi de llibres i roses. Amb alguna troballa, vistes les condicions, com la tertúlia virtual d’escriptors a Planta baixa recordant el tradicional esmorzar que no s’ha pogut fer. Però el programa més dedicat a llibres el va començar a les 00.27 i ens va deixar anar a dos quarts de dues tocats.... Es tractava d’una edició especial de Tot el temps del món, un episodi gravat ara, en ple confinament, d’un espai d’Anna Guitart que ha de tornar. Es va parlar sobre la inquietant aventura de llegir, sobre els premis i la subsistència dels autors en català, sobre el debut literari, etc. Un horari assassí. És clar que potser és una decisió presa en funció dels resultats de la tercera onada d’un baròmetre encarregat per TV3 i Catalunya Ràdio on s’afirma que quasi el 70% dels enquestats no tenia pensat comprar ni llibres ni roses el 23 d’abril.

Un baròmetre que va ser àmpliament difós en vigílies de Sant Jordi amb un notable desplegament gràfic. Un altre resultat d’aquest baròmetre: la meitat de catalans suspenen la gestió del Govern espanyol de la crisi de la covid-19, que treu una nota mitjana del 4,1. Aquesta dada va tenir un brillant tractament als programes on se’n va parlar. Curiosament, el Telenotícies migdia del 21, que també va reproduir la dada, va donar oralment, sense infografia, un altre resultat del mateix baròmetre: solament un de cada tres catalans creu que la Generalitat és l’administració que fa una millor gestió de la crisi. Perquè aquesta discreció gràfica? Semblaria que volien amagar la dada. He estat incapaç de localitzar-la en cap informació de la Corporació a internet sobre el baròmetre. A la primera onada, el 7 d’abril, dos terços dels catalans donaven un aprovat al Govern. Suspenien el Govern espanyol i la Unió Europea.

El programa que, en un dia tan assenyalat, va passar al davant de Tot el temps del món va ser una sèrie de la televisió valenciana, La forastera, de la qual van emetre el segon episodi. Es tracta d’una comèdia que vol fer broma dels tòpics sobre valencians i catalans. Però ho fa amb una enorme indulgència, no volent deixar cap nafra. Les brometes sobre els catalans són sobre les seves presses independentistes, sobre la seva especialitat en la lletra menuda (“la pela és la pela”) o per què diuen País Valencià. I els principals greuges identitaris tracten de l’apropiació gastronòmica de la paella (per part dels catalans) i de la crema catalana (per part dels valencians). Si es va més lluny a l’hora de criticar el personatge femení protagonista no es fa perquè vingui de Barcelona, tot i ser valenciana, sinó perquè la sèrie és una moixaina a la població rural. Solament una urbanita com la Lola, la forastera, és capaç de parlar en anglès a uns coloms engabiats que no la deixen dormir perquè parrupegen.

La Lola arriba al poble de Serrabella on ara viu la seva mare, vídua i retirada d’un passat de poder i corrupteles, i allí descobreix la possibilitat de fer un gran negoci amb una beguda local. Una maniobra comercial que pot salvar la companyia barcelonina on treballa, víctima del boicot i en vigílies que la compri una empresa de Madrid.

Els dos capítols vistos ja apunten a una transformació de la noia, una variant de pixapins, que canviarà la manera de veure la senzilla gent del poble i no es descarten novetats sentimentals amb un veí que, en una seqüència paradigmàtica, la passeja pel poble perquè, li diu, vol que entengui com són i com és l’esperit de la gent de camp. Un passeig amb una petita antologia de tòpics sobre la vida bucòlica.

Al darrere del projecte hi ha gent amb trajectòria. No són aficionats i això fa que la sèrie, una cançoneta rural sense aportar res de nou, estigui servida amb un mínim decòrum. De seguida es veu quins personatges són els encarregats de fer la comèdia. El carter, capaç de servir un burofax en plena Tomatina sense tacar-se, o la família de l’exalcalde, pare de l’actual alcaldessa, “comunista” i lesbiana. El mecànic del poble és qui defensa les idees més peregrines sobre què són els catalanistes, condició, pel que sembla, comuna de tots els catalans. Altres, com la mare de la protagonista o el xicot de la cooperativa –que està cridat a ser el galant– tenen escenes més dominades pel costumisme i el naturalisme. Prescindible.