La gran casa dels sensesostre

“Els primers dos dies no et molesta que el del costat parli a les 11 de la nit amb el mòbil; al quart, ja n'estàs cansat. Això genera tensions, com passaria a qualsevol casa”, resumeix Sílvia Delgado, responsable de la Creu Roja d'un dels dos pavellons que va engegar l'Ajuntament de Barcelona el 25 de març per a persones sense llar. A aquest, s'hi suma un altre pavelló gairebé exacte al costat. En total, més de 400 places (225 i 225) ocupades per homes heterogenis: “Des d'una persona de més de 60 anys, en situació de carrer des de fa molts anys, i que tornarà al carrer, a un jove perruquer que vam acompanyar l'altre dia al seu local a buscar l'ordinador i a pagar els impostos”. Fonts policials i gestors adverteixen que l'ambient s'ha enrarit.

Els homes (els pavellons són exclusivament masculins) conviuen des de fa gairebé un mes en un espai gran (6.000 metres quadrats) però en realitat petit per a tantes persones, amb lliteres individuals a dos metres de distància entre si. “A les nits col·loquen mantes, des de dalt, per dormir. Però no podem tenir-los sempre així: serien 210 cabanyes”, explica Delgado, sobre la recerca de la intimitat. En el dia a dia, la seva lluita és contra el “cansament” de tots. Per això han organitzat campionats de ping-pong, de futbol, s'imparteixen classes d'anglès, de castellà, hi ha tres televisions grans, una biblioteca, fan esport… I tenen un pati al final, on poden sortir a fumar, a passar l'estona i airejar-se.

Alguns tècnics adverteixen d'un procés de “presonització” en les lògiques dels pavellons: cues en el repartiment de menjar, líders, grups… “Em resulta una mica estigmatitzador. No necessàriament les persones que són aquí han comès cap delicte. A qualsevol espai on hi ha molta gent es reprodueixen certes lògiques grupales”, opina Albert Sales, assessor de Drets Socials de l'Ajuntament de Barcelona, que admet que és coneixedor de la “preocupació” dels qui gestionen els pavellons. “Les persones en aquests contextos busquen els més afins, ja sigui per llengua o per procedència o per gustos, es fan grups i poden sorgir conflictes”, afegeix.

De tots dos pavellons s'han expulsat persones per no complir les normes, i d'altres han marxat per voluntat pròpia. “Qui se'n va ja no pot tornar”, indica Delgado. Un petit grup ha acampat de camí a la Fira, sense que de moment s'hagin originat conflictes greus. “És un doble estigma: per ser la població que són, donem per fet que són problemàtics”, lamenta Delgado. Tampoc s'han donat casos de contagis a l'interior dels pavellons.

En el dia a dia, és fonamental ocupar el temps. El tabac, una font de tensions al principi, es gestiona amb un estanc situat a prop que els ven paquets un parell de dies per setmana. També s'ha instal·lat un caixer mòbil per als qui reben alguna ajuda i poden necessitar diners. S'acompanya a tothom que ha de sortir fora, es fan controls mèdics, es mesura la temperatura… I es procura que el menjar sigui satisfactori. “Marca la rutina”, assenyala Sales, que explica que la cuina de la Unitat Militar d'Emergències (UME) ha tingut un gran èxit per qualitat i quantitat.

Del control a l'interior se n'ocupa seguretat privada. “Un espai així, de 6.000 metres quadrats amb 200 persones, sense seguretat seria de bojos”, afirma Delgado. En el que ella gestiona, sumen 12 persones en el torn de seguretat de dia i 7 en el torn de nit. Davant de qualsevol problema, la primera mediació és de la Creu Roja. “I si en alguna ocasió algú s'ha exaltat més del que tocava, la Guàrdia Urbana és als voltants i se'ls ha activat. De vegades venen, entren i se'n van”, afegeix. En els últims dies, indiquen fonts de la policia local, la Guàrdia Urbana s'ha deixat veure més.

“En circumstàncies normals, soc el primer que hauria criticat moltíssim aquest equipament. Per combatre el sensellarisme es requereixen polítiques d'habitatge”, afirma Albert Sales. Però insisteix que, amb la ciutat confinada, suposava una sortida per a l'emergència sanitària en què s'han trobat moltes persones. “Era essencial donar refugi. La ciutat buida és duríssima. No permet satisfer les necessitats bàsiques i hi ha riscos per a la salut. Es necessitava garantir uns mínims”.

“Treballem amb les pors i l'angoixa de totes les persones en una situació cada vegada més vulnerable”, resumeix Delgado, que defineix la feina com a “molt intensa i molt exigent”. Els qui són aquí dins, insisteix, tenen les mateixes pors que tothom: si s'infectaran, quant durarà la situació i què passarà amb la feina. A això, s'hi suma el temor de la precarietat, de les feines  en negre, dels qui abans tenien una habitació i ara ni tan sols podran llogar-la, de situacions irregulars… “No és fàcil per a ningú, ni individualment ni col·lectivament”, afegeix Sales. Però, malgrat tot, és positiu: “En aquest context, amb dies millors i dies pitjors, està funcionant”.