Últimes cartes a l’amor romàntic

Carta a D. s’obre i es tanca amb dues declaracions d’amor: “Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai”, “Ens hem dit sovint que, si poguéssim tenir una segona vida, voldríem passar-la junts”; entremig irromp la vida amb la seva embranzida, la seva ambició, les seves necessitats materials, el seu altruisme i la seva quota de malaltia i dolor. La història de sempre explicada des de l’escotilla privada d’una personalitat ben singular. Qui escriu la carta és André Gorz (Viena, 1923 - Vosnon, 2007), periodista jueu que va destacar per fundar i dirigir Le Nouvel Observateur, i la seva destinatària és Doreen Keir, periodista i activista britànica de la qual es va enamorar quan tots dos acabaven d’ingressar en la vintena.

L’amor irromp a la vida de Gorz i Keir com una mena d’invasió alienígena que de seguida comença a colonitzar la manera de pensar, de sentir i de parlar pròpies... i els obliga a obrir-se a un nou univers d’idees i sentiments. Potser el més interessant del llibre deriva del fet que, si bé Gorz coneixia la força d’aquesta invasió (qui entre els vius no ha sentit parlar de la força de l’enamorament?), la seva formació intel·lectual negava a priori la possibilitat que és perllongués en el temps.

Carta a D. gairebé exigeix llegir-se com la història d’una resistència. Gorz té el cap literalment ple de teoria marxista i existencialista: l’amor romàntic és un espectre; el matrimoni, una farsa burgesa; la convivència, un intent de domesticar les passions animals de l’ésser humà; els afectes (inclosos els sexuals) han d’obrir-se a més persones, socialitzar-se... Resistències intel·lectualment sòlides que són vençudes una a una per l’amor de parella obrint-se pas: voler estar sempre junts, la preocupació personal pel benestar de la persona escollida... Gorz i Keir feien la mateixa fila que qualsevol altra parella reeixida: mai no eren més ells que quan estaven junts.

El moment més interessant del llibre deriva sens dubte de la vocació de Gorz per l’escriptura; una vocació que durant anys no aconsegueix concretar-se en una obra de valor. L’aspirant a escriptor Gorz també té el cap a vessar de teoria francesa: “L’important no és l’obra, sinó l’escriptura, no és el llibre sinó deslliurar-se d’ell, no importen les opinions sinó l’impuls de fer-les circular...”, xerrameca sota la qual vol amagar una lesiva falta de determinació i un talent que no s’ajusta a les seves ambicions. Keir respon a aquest bloqueig amb generositat: li concedeix espai per treballar, assumeix la pobresa derivada del temps improductiu de l’escriptura i, tot i que de seguida comprèn que el seu enamorat no és un segon Sartre, dona suport a la seva obstinació: per a Gorz la vida és millor somiant-se autor, vivint una vida en què es dediquen hores a l’escriptura.

En desvincular el suport de la confiança en l’èxit, la generositat de Keir té un sortint humiliant. I l’inconscient de Gorz es cobra la ferida: en el seu primer llibre (un autoretrat condescendent) presenta la dona de la seva vida com una criatura feble, que depenia completament d’ell... una mentida com una casa de pagès amb la qual Gorz justificava el seu amor (que anava contra tot el que el marxisme i l’existencialisme li van ensenyar a creure) per l’ensopida via de la responsabilitat.

El moviment pot sonar mesquí (i ho és), però també un filó literari que ofereix els millors paràgrafs d’aquesta memorable carta d’amor.