La mort de María Pascual: 20 dies d’hospital, 20 minuts d’enterrament

María Pascual Peña, de 76 anys, es va perdre la sessió de ball amb les amigues el cap de setmana en què Pedro Sánchez va anunciar l'estat d'alarma. Els primers símptomes van aparèixer el divendres 13: febre i calfreds. Va trucar a la seva filla, Olga Campos, per explicar-l'hi. No li va donar més importància. Però va empitjorar ràpid. “El dissabte, diarrea; el diumenge, tos... El dilluns ja vaig veure que s'ofegava”, explica l'Olga.

Havia començat la lluita desigual de la María contra el coronavirus. També la de la seva filla amb la burocràcia sanitària. “Vaig trucar al 112 perquè la veiessin a casa. Em van dir que truqués a l'ambulatori. Però a l'ambulatori em van contestar que ells no se n'ocupaven. Al final van venir, li van posar oxigen i la van enviar en ambulància a l'hospital”.

Amb bona salut tret d'una diabetis “controlada rigorosament” i una operació recent en una mà, la María va ingressar a Urgències del Parc Taulí de Sabadell. Després de confirmar el positiu, la van portar a la planta 8. “Podia veure-la dues vegades al dia. Però aquella setmana només hi vaig anar un parell de vegades… Em va fer una mica de por. I em sabia greu ser allà, semblava que trèiem a les infermeres el poc material que tenien”. Per entrar, li van donar dos guants, doble mascareta i una bata d'un sol ús. “Et demanen que et quedis a un metre del pacient. El més dur és no poder tocar ni fer un petó a la teva mare”.

Els primers dies, la María va aguantar prou bé. “No van arribar a intubar-la, només li van posar un respirador amb màscara d'oxigen. Ella ho passava molt malament, és angoixant”. L'hospital, a més, estava encara lluny del col·lapse. Però el virus va seguir avançant i el dissabte 21 la dona ja estava en molt mal estat. “La pneumònia es va estendre als dos pulmons”. Va aguantar una altra setmana llarga fins que les coses van empitjorar, també a l'hospital. Es van restringir les visites.

“L'augment d'infectats va ser brutal. Ja no deixaven veure els familiars perquè els equips de protecció escassejaven. Va ser molt dolorós. Ella no podia agafar el telèfon. Et quedes pendent del que et diguin els metges”, explica. A l'Olga li queda un consol: se'n va poder acomiadar. “Em van trucar quan li quedava un fil per anar-se'n. Vaig portar de casa una mascareta amb filtre. Li vaig poder tocar les mans. És l'única cosa que li vaig tocar”.

L'1 d'abril, la María, una dona “molt activa” que havia treballat a la indústria tèxtil, va morir a l'hospital. La seva mort deixa la filla sumida en les preguntes, en els infinits “i si…” que la porten a una resignada acceptació de la realitat. “No la van portar a la UCI perquè van veure que pel seu estat no... Tampoc et diuen per què. Només et diuen que no hi ha possibilitat d'UCI. Per què no l'hi van portar? Potser allà, més relaxada, hauria aguantat”.

A la mort l'acompanya també la seva lúgubre paperassa. La fredor que l'Olga va sentir a l'hospital s'accentua en aquest tràngol. “No sé on ha estat el seu cos. Suposo que ha anat de l'hospital a les cambres de la funerària i d'aquí al cementiri. Només m'han fet escollir el fèretre”. Volia incinerar-la, però tampoc ha pogut ser. “Em van dir que trigarien una setmana. No podia permetre que la meva mare estigués una setmana ves a saber on”.

Divendres passat, a les 11.15, l'Olga arriba amb el seu marit al petit cementiri de Polinyà (Vallès Occidental). El cotxe fúnebre ja s'espera a dins. La parella (amb mascareta) i el sepulturer són els únics testimonis de l'últim adeu a la María. Podria haver-s'hi sumat un tercer familiar, però no va poder ser. “Soc filla única, i la meva tia està malalta. No sé per què ho restringeixen tant; si el bitxo és en una caixa, no crec que passi res”. La cerimònia es limita al treball mecànic d'introduir el fèretre al nínxol. Amb prou feines 20 minuts. “És dur, no la pots vetllar, ni deixar-li un recordatori, ni celebrar una trista missa. No em van donar l'opció ni de portar-li flors”, es lamenta.

L'última voluntat de la María sí que s'ha complert. “Volia estar sola en un nínxol. I aquest lloc és bonic, des d'aquí es veu tota la vall”.