A la salut de Luis Suárez

Acostuma a passar amb els jugadors de l’Uruguai, i més encara amb Luis Suárez: quan juguen són tan admirables —sobretot per la seva competitivitat— com qüestionables, o si es vol prescindibles i a vegades fins i tot reprovables quan no hi ha la pilota en joc, com passa ara per culpa de la covid. Tot es fa encara més feixuc des que no podem parlar amb l’enyorat Eduardo Galeano i ens hem de conformar amb rellegir els seus llibres, i molt especialment El fútbol a sol y a sombra (Siglo XXI).

Venia a dir Galeano que els gols de Suárez podien ser proporcionals a la quantitat de vi que vessava en un àpat, i que segurament el seu millor gol va ser el no gol, aquell que va evitar amb un refús de porter en el partit de quarts de final del Mundial 2010 amb Ghana. Les mans del charrúa van ser sancionades aleshores amb un penal que va fallar Asamoah Gyan, errada que possibilità la classificació de l’Uruguai, quarta del torneig després de perdre contra Holanda i Alemanya.

Més polèmica va ser encara la participació de Suárez al Mundial del Brasil, quan va ser expulsat després de mossegar Giorgio Chiellini. Tothom se li va tirar a sobre menys el Barça. El club blaugrana el va fitxar per uns 80 milions. Un preu que va semblar exagerat per l’agressiu 9 del Liverpool, que havia fet els mateixos gols que Cristiano Ronaldo: 31. Amb el temps s’ha demostrat que va ser una bona contractació, perquè continua marcant (191) i ha ajudat a estabilitzar Messi al Camp Nou.

Messi i Suárez s’ha fet tan amics que van a entrenar plegats i juguen com si fossin un de sol, en atac i en defensa, ja que acostumen a quedar despenjats quan la bola la té el rival, una situació insostenible a la Champions. A Europa no es pot defensar amb nou, a diferència del que passa a la Lliga i a la Copa, i a més els gols del 9 són necessaris. Luis Suárez no marca en camp contrari des de setembre del 2015 a Roma perquè no li compten el que l’any passat es va fer Shaw en pròpia porta a Old Trafford.

I ara mateix a l’equip blaugrana se’l jutja per la trajectòria continental més que no pas pels seus èxits a Espanya. Luis Suárez va marcar a la final de Berlín 2015 i des d’aleshores el Barça no ha tornat a guanyar la Copa d’Europa. De manera que la gent blaugrana espera un gol salvador per tornar a creure en el 9, tal com el jugador demana comprensió a l’afició després de mostrar la seva vàlua i fer palès que la seva absència per lesió afecta tant l’equip com Messi.

La figura de Suárez és qüestionable quan el canvien —no para de fer magarrufes i mals gestos—o està de baixa i es dedica a passar factura, com si se li degués alguna cosa: va passar quan el maig es va operar d’amagatotis, i ha tornat a passar ara, en què s’ha queixat per com la directiva ha tractat els jugador per l’ERTO. Té raó quan assenyala la junta, de la mateixa manera que és culpable per no ajudar a trobar una sortida conjunta amb el club i alimentar la discòrdia iniciada amb la nota difosa pel capità Messi.

El drama per al Barça és que aquest no és un cas que es doni només amb Suárez i Messi, sinó que afecta tota la quinta que passa de la trentena, la mateixa que exhibeix els trofeus guanyats, com si fossin les medalles que els militars porten penjades i exigeixen un besamans davant dels nouvinguts, siguin jugadors o entrenadors, tots consentits pel consell de Bartomeu. Tots se senten guanyadors, començant pel mateix president, i per tant no saben explicar humiliacions com la d’Anfield.

La derrota amb el Liverpool, igual que la de Roma, Madrid o Torí, va ser tan vergonyoses que exigeixen victòries igualment extraordinàries i, per tant, gols o jugades úniques com les de Luis Suárez a Sud-àfrica o el Brasil. El repte és majúscul i no admet excuses de mal pagador, ni acusacions dels que més cobren, com l’uruguaià, un davanter que ha foragitat qualsevol possible substitut a l’espera de veure què passa amb Lautaro Martínez, l’atacant argentí de l’Inter valorat amb 111 milions.

El Barça necessita fomentar la competitivitat i canviar peces, renovar sobretot la columna vertebral, després de definir la idea de joc, si no vol que l’equip es parteixi definitivament, destensat i sense esma, exposat a qualsevol resultat punyent també a la Lliga a més de la Champions. Les queixes de Luis Suárez i els seus companys, per més justificades que siguin, només tindran raó de ser si juguen i fan gols quan cal a la Copa d’Europa.

Un cop estigui recuperat de la lesió i es pugui tornar a jugar a futbol, de Luis Suárez s’espera als seus 33 anys que faci un golàs o un no gol, com ell vulgui, una acció en qualsevol cas digna de ser celebrada amb una copa de Vega Sicilia, el vi que comparteix en els moments extraordinaris amb Messi, un cop la seva ampolla ja no vessa des que no hi és Galeano.