Sentir-se culpable o pensar que estem prou bé

Quan tot plegat va començar, la mare que protagonitza això que llegeixen va tenir mals pensaments: si fos rica i no fos periodista, amb això del coronavirus hauria estat dels insensats que guillen a la segona residència. Però no és rica, és periodista i no té segona residència. Així que és aquí, en un tercer sense ascensor de 80 metres i sostres alts, que vulguis o no sumen metres cúbics.

La mare d'això que llegeixen ja va veure venir el panorama del confinament i si la va encertar en una cosa va ser a no convidar les nenes (13 i 10 anys) a programar horaris ni tasques. Nah. A vegades, la mare lliura entre setmana, i coneix bé la sensació de frustració de quan fa propòsits que no compleix. La culpa la persegueix, però sempre hi ha alguna cosa millor per fer que el que està pendent.

Total, que passen els dies i hi ha estones de tot: es conviu, es treballa, es fa una mica de deures, es cuina i es menja de manera saludable, es juga (poc, mai no han estat de jocs de taula), es recorre a les pantalles (força)… i la tensió puja i baixa. A vegades, simplement per no saber què fer, les nenes comencen jugant i acaben que no saps si riuen o s'hostien. I la mare escridassa. I se sent fatal. “Soc la decibels”, pensa. Això és normal, és el que la gent no explica, pensa. Que una cosa és estar junts i ociosos; i l'altra, que les menors estiguin sense escola i en arrest domiciliari, i els adults pencant.

En 12 dies de tancament (les nenes el 100% del temps) la mare pot afirmar sense mentir que a les 10 la casa està en ordre i tothom dutxat i pentinat i fent la seva. A la gran, alguns professors de l'institut li han demanat que segueixi les classes a l'hora que toca. I s'asseu espontàniament davant del portàtil. Menys avorriment. Hores que no consumeix de les dues que té permeses de mòbil i que considera dramàticament insuficients.

La petita… ai. Els de la seva escola es van prendre al peu de la lletra el temor del conseller d'Educació a la bretxa digital i a trencar l'equitat. Ni un trist correu els primers dies. I ella, la petita, podria sobreviure tres segles llegint sense parar còmics del Detectiu Conan. Per fi han arribat una mica de deures, però costa. I el matrimoni passa de convertir el confinament en una batalla.

La mare, com que treballa en un diari, va atrafegada. Carrer (quan és imprescindible), trucades i entrevistes, pendent del frenesí amfetamínic de WhatsApp. Ahir va posar fi al martelleig de ràdios amb informatius de fons: a primera hora n'hi havia quatre sonant. Va ser apagar-les i aplacar la tensió.

El pare teletreballa i manté diverses telereunions al dia. Trucades durant les quals se senten (altres) menors que (també) interrompen els pares. “Calla un momentet, que estic treballant” seria un bon hashtag coronavíric. El pare s'ha adjudicat la tasca d'anar a fer la compra de subsistència. Ventilar-se una estona per no acabar com a Puerto Hurraco.

És en un segon pla, a través de WhatsApp, i rotllo metallenguatge, on es produeix la metapressió. Mares del col·le que proposen manualitats. I les fan. Allau de recomanacions d'apps educatives. Fotos de coneguts que miren pel·lis o fan ioga “en família”. Que mediten. Quin nivell! En aquesta llar, quan la mare va intentar fer una classe de pilates, a la resta els va agafar un atac de riure i ella es va emprenyar. Només el pare i la petita practiquen una cosa que diuen GAC: glutis, abdomen… i la ce, de què era?

Aquí, els pares van suggerir a les nenes escriure un diari. Seria una experiència i ho recordarien sempre i tal. Les nanes s'hi van esmerçar a l'hora d'escollir una llibreta. Però la meitat dels dies acaba la jornada i no l'han obert. Si ho fan, escriuen telegrames: avui he fet tal i qual i Pasqual. La vida és així.

I la mare es debat entre a) l'admiració pel que fan els altres, la culpa per no fer-ho i l'enveja per les terrasses i els sofàs que té la penya; i b) passar de tot això i pensar que no estem tan malament. Que segur que a les altres cases també criden. Que passarà tot això i ella no haurà llegit, ni descansat, però que tampoc ho fa sense coronavirus. Que sobretot, molta calma, que la cosa va per llarg. Que el dia que això s'acabi, agafarà la bici i pedalarà fins que atrapi a Forrest Gump. Que es conformen a sortir sans, amb feina i sense danys matrimonials ni parentals col·laterals. I que les seves dues filles són unes fures, perquè s'ha de tenir el cap molt a lloc per ser nen i/o adolescent i estar-se DOTZE! dies tancat sense poder estar amb els amics ni fer festes a l'àvia, i no acabar tocat de l'ala.