La neurociència indaga la màgia

Els mags van començar a aproximar-se a la ciència a finals del XIX per combatre el frau de l'espiritisme. Fins i tot alguns presentaven els seus espectacles com a física recreativa. Són cèlebres les disputes, a principis del XX, de Houdini amb el seu crèdul amic Conan Doyle. “L'il·lusionisme venia d'un món que estava en mans de bruixes i sacerdots, lligat a les supersticions i que s'ha utilitzat per mantenir el poder i controlar voluntats. Després, el cinema va ocupar l'espai de l'il·lusionisme i van decaure les aproximacions científiques a la màgia fins que a finals del segle XX entra en joc la neurociència”, resumeix Jordi Camí. Precisament ell, director del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona i vicepresident de la Fundació Pasqual Maragall, i Luis M. Martínez, responsable del Laboratori d'Analogies Visuals de l'Institut de Neurociències d'Alacant, publiquen un llibre (El cerebro ilusionista, RBA) en el qual la màgia serveix per investigar el cervell. Un llibre que tindrà edició anglesa (Princeton University Press).

El seu treball parteix d'una dada bàsica: el mag no enganya la mirada de l'espectador, enganya el seu cervell. Un ull rep 70 gigaoctets per segon i transmet un megaoctet per segon d'informació. Un terç del cervell es dedica a processar les dades que procedeixen de la visió. No obstant això, és incapaç d'administrar tota la informació que rep amb intermitències (parpelleig cada cinc o sis segons; moviments oculars inconscients i espontanis, les anomenades microsacades). A més, és lent, treballa amb un retard d'un terç de segon en el processament de la informació. Tot això l'obliga a construir una il·lusió de continuïtat, fer inferències i anticipar constantment esdeveniments. “El mag s'aprofita d'aquesta anticipació. En la presentació d'un efecte proposa un relat que reforça les prediccions de l'espectador per arribar a un desenllaç en què desmunta aquestes expectatives lògiques. És el que anomenem dissonància cognitiva. Et crea la il·lusió que ha passat una cosa impossible perquè tens una contradicció irresoluble entre les teves expectatives sobre el que passarà, d'acord amb el que hi ha guardat a la memòria, i el final que se't presenta”. Això explica els dos tabús principals per a un mag: no repetir un joc i no donar explicacions anticipades sobre el que finalment es veurà. “Es tracta d'estratègies per controlar l'atenció de l'espectador. Si saps com anirà un joc t'ocupes de mirar altres coses i és bàsic que el mag controli la teva atenció. I en aquest control hi juga un paper molt important la mirada del mag, que, com en les relacions humanes no verbals, dirigeix la mirada de l'espectador”.

Alguns mags, de manera més o menys intuïtiva, han teoritzat estratègies psicològiques. Arturo de Ascanio insistia, per exemple, en el parèntesi de l'oblit: establir una distància temporal entre el moment de fer el truc i el de presentar l'efecte per dificultar que l'espectador estableixi una relació causal entre els dos. D'altres, amb falses recapitulacions, distorsionen la memòria a llarg termini que tindrà l'espectador del que ha vist. El llibre s'ocupa de molts processos cognitius que la màgia aprofita, des de la ceguesa al canvi, a causa del fet que focalitzem l'atenció, en la percepció amodal, quan l'espectador completa un objecte parcialment ocult i l'emplena preceptivament (mitja esfera la veu com a sencera).

L’interès dels autors no és tant desentranyar els trucs com fer servir la màgia per entendre millor la ment

L'interès dels autors no és tant desentranyar els trucs com fer servir la màgia per entendre millor la ment. “És significatiu que les noves tecnologies no ens espantin encara que no les entenguem –per exemple, el mòbil– i, en canvi, ens continuen sorprenent efectes de màgia del segle XVIII. Això vol dir que la màgia interpel·la mecanismes bàsics del cervell, automàtics, inconscients”.

La màgia empra tecnologies diverses. Des de recursos escènics, nous materials, química… El llibre se centra en els processos cognitius. “Proposem que les manipulacions psicològiques es poden agrupar en vuit processos, des del presensorial fins a les percepcions, la memòria, l'atenció… Malgrat tot, és un llibre per a profans perquè per explicar com funcionen determinades coses en la màgia cal explicar primer el cervell”. Un cervell que reconstrueix un univers exterior on, com explica el llibre, no hi ha colors ni sons, només ones electromagnètiques i variacions de pressió.

Camí i Martínez, en col·laboració amb altres col·legues com Gómez-Marín, del centre alacantí, i el mag Miguel Ángel Gea han fet conjuntament diferents experiments amb públic. Experiments per estudiar el record que li queda a l'espectador d'una sessió màgica, per conèixer com es controla la seva mirada o les variacions en una mateixa rutina que introdueixen diferents mags. Tenen pendent ara fer un treball amb 800 joves, de 8 a 18 anys, per estudiar com reben la màgia. “Hi ha un llarg camí per recórrer”, comenta Martínez. “El més important a l'hora d'experimentar és sortir del laboratori perquè fer-ho a dins desvirtua la qualitat dels resultats. Nosaltres mateixos hem observat en els experiments que els resultats preliminars són diferents si es fa al laboratori o al carrer, en la vida real. Cal dissenyar un paradigma vàlid per experimentar fora del laboratori”. En el llibre se citen alguns temes que necessiten més recerca, des de la creació de falses memòries al priming (provocar estímuls inconscients que influeixen en el comportament i que algun mag utilitza, per exemple, per endevinar una carta pensada).

“La màgia té diferents públics, però sempre en necessita. Tu pots jugar a futbol sense espectadors, però un mag no pot fer-se màgia a ell mateix”, subratlla Camí. Martínez defensa una afirmació que hi ha al llibre segons la qual el púbic amb més formació gaudeix més de l'espectacle màgic. “La persona que està segura de la seva intel·ligència no té cap problema per deixar-se enganyar. En canvi, qui es pren l'espectacle com un repte a la seva intel·ligència, de la qual no està segur, no en gaudeix i acostuma a ser el típic espectador que va a rebentar-ho”. La idea que tenia el poeta Joan Brossa de la màgia ressona en aquestes paraules.