Maleïda incertesa

Al futbol, i a l'esport, els mou la incertesa i, per tant, la possibilitat d'un resultat inesperat o una situació imprevisible, terreny que curiosament detesten els qui el financen, els amos del negoci, moltes vegades aliens a la naturalesa mateixa de l'entitat, com es pot veure en equips de la Lliga. La convivència no resulta senzilla perquè els diners prefereixen la certesa al dubte i avui, en ple any de l'explosió del big data, la implantació del VAR i la discussió sobre la Superlliga europea, no se sap què passarà amb les competicions suspeses pel coronavirus, que amenaça també la disputa de l'Eurocopa i els Jocs de Tòquio.

La situació actual suposa un repte inèdit també per a la premsa esportiva, per la impossibilitat de relatar esdeveniments que no es fan, i també insòlit per a la indústria de l'entreteniment, el relat del qual es construeix moltes vegades a partir del que hauria pogut ser o podria passar, ja sigui a partir de la interpretació de la realitat o d'una virtualitat acceptada pel seu públic, discussió que remet a "La cháchara deportiva", un dels articles del llibre La estrategia de la ilusión, d'Umberto Eco. Alguns dels assajos del filòsof i escriptor italià també es refereixen al futbol, i especialment als seguidors, que detestava, com consta en un article publicat a EL PAÍS.

“L'esport actual és essencialment el discurs sobre la premsa esportiva (…) Si per una diabòlica maquinació del Govern mexicà i del senador Brundage, aliats amb les cadenes televisives de tot el món, les Olimpíades no es fessin, però fossin relatades dia a dia i hora per hora amb imatges fictícies, no canviaria res en el sistema esportiu internacional, ni els comentaristes esportius se sentirien defraudats. Per tant, l'esport com a pràctica ha deixat d'existir, o només existeix per raons econòmiques: només existeix la xerrameca sobre la xerrameca esportiva”, va escriure en el seu article del 1986.

Encara no hi ha constància que s'hagi televisat un partit que no s'ha jugat i, en canvi, es constata que l'activitat gira indispensablement al voltant de l'estadi, ja sigui perquè els partits es juguen a porta tancada o en obert, com va passar en l'emocionant Liverpool-Atlètic. El dilema llavors és diferent: el seguidor o l'espectador, el futbol presencial o per televisió, una discussió especialment interessant si es tenen en compte opinions com les de Pablo Aimar a Página/12 en una entrevista concedida a Sebastián Varela i Ezequiel Scher: “Som l'última generació que veu partits sencers”.

Aimar entén que els joves estan més acostumats a “l'efímer, als resums, a veure al mòbil els gols de tot el món. Són víctimes d'aquest estímul. El partit de la PlayStation dura tot just cinc o set minuts”, conclou l'avui membre del cos tècnic de l'Argentina.

El seguidor o l’espectador

La UEFA va trigar a cancel·lar les competicions perquè atenia els interessos econòmics, els ingressos dels clubs pels drets de transmissió, i va optar inicialment perquè els partits que no es podien jugar amb normalitat es disputessin a porta tancada, com el València-Atalanta. Jugar sense espectadors i amb teleespectadors no sembla la millor fórmula per al seguidor a qui li agrada anar al camp, ni tan sols per al turista que compra a la botiga del club, com adverteix Jorge Valdano. “L'absència d'aficionats (…) el deixa sense la seva essència, sense la seva ànima”, va escriure a la seva columna d'EL PAÍS.

“Heu entrat alguna vegada a un estadi buit?”, es preguntava Eduardo Galeano. “Atureu-vos al mig del camp i escolteu. No hi ha res més buit que un estadi buit. No hi ha res menys mut que les graderies sense ningú. A Wembley se sent encara la cridòria del Mundial del 66, que va guanyar Anglaterra, però afinant l'oïda podeu sentir gemecs que venen del 53, quan els hongaresos van golejar la selecció anglesa (…) Parla en català el ciment del Camp Nou i en basc conversen les graderies de San Mamés”, afegia l'escriptor uruguaià a El estadio y el seguidor. “L'estadi del rei Fahd, a Aràbia, té llotja de marbre i or i tribunes encatifades, però no té memòria ni gran cosa per dir”.

Acabats els partits a porta tancada, avui tampoc es poden veure en viu per televisió, de manera que el futbol en directe s'ha apagat per a uns i altres, per a romàntics i adinerats, per a periodistes d'esports i per als que entretenen; tots coincideixen per una vegada que la incertesa actual no convé a ningú, ni tan sols als qui viuen de les apostes. Maleïda Covid-19.