La mort del gurmet

L’amfitrió que ha partit sense remei, gurmet de paladar, a la cuina i els llibres –sense club, comerç ni acadèmia–, també de vegades gormand d’exquisideses, armava les cites corals a casa seva, jugava a domicili, i els dinars o sopars eren com un joc d’escacs de menjars i mots.

La conversa passava entre maniobres de tribut als plaers concrets i també als afectes de l’amistat fermada en el diàleg lent i llarg, de distints, en la confiança de reconèixer parers i interessos diversos i dispersos.

A la taula, al procés de relació habitual, es raonava sobre tot o sobre res, quasi mai la ronda anava de futbol o negocis, en tot cas apareixien aventures raonables, episodis històrics exemplars o de tipus poc edificants; això si, sense punyir de prop o caure en la indiscreció professional.

En general, a l’entorn d’aquell exnin mallorquí humil de part forana que va triomfar a Palma, ciutat que era exclusiva dels senyors, frares i militars, es parlava circularment i a fons de Mallorca. Els detalls d’Europa, de tot el Món, no esquivaven la mirada des de la vida llegida o viatjada.

A taula parada també feia les biografies dels plats i destapava sense secrets els menjars. Es teixia el costum antic de les xerrades sense ordre passant la lupa als fets socials i les històries. El món de cadascú i els silencis d’alguns.

L’advocat Miquel Capellà Moià, tot just finit ara a Palma als 74 anys, era el cap de taula i el xef director, obrador, dels menús, de trobades que organitzava durant anys sense rutina, amb litúrgia i generós. El menjar apareixia com a excusa i raó del tiberi, però la relació d’afectes particulars n’era el motiu, i les coincidències i divergències esdevenien secundàries en la seva taula ampla i llarga, de possessió, d’alzina vella i ben lluenta.

En un aniversari rodó armà un dinarot festiu, un gran què i l’aleshores jove cuiner Andreu Genestra, feu el menú mariner i, sobre tot, unes postres gegants i trencadores: un plat-tortada col·lectiu que abastava tota la taula. Estampà a les estovalles addients xocolates, gelats, pastissets, macarrons i gran pilotes de xocolata per trencar i esmicolar.

A les fosques aquella taula de xocolata era la metàfora de molts de fets. Els llépols i menja fils gaudiren entre la discreció i l’apoteosi. Tothom espipellava, també Paco de Lucía, amic continuat a Mallorca i client que fou de Capellà. Altres pics, d’altres vips, eren convidats a la casa, com Michael Douglas –per qui feu un risotto de ‘raors’–.

El gurmet difunt va ser advocat i amic de pupitre del fill de Camilo José Cela, Camilo, i li guanyà el llarg plet de l’herència contra Marina Castaño però després del final, el cas va fondre els efectes amic-client. Mai no se’n queixà.

L’advocat parà taula en privat per a Pasqual Maragall quan aquest feia adeptes per la seva fundació i jugava a mentar “aquella malaltia que no record quin nom té”. Un habitual dels estius fou Narcís Serra, com els ambaixadors illencs, alguns periodistes, galeristes, empresaris internacionals, grans hotelers i sabaters, polítics socialistes, sense defugir les veus de la dreta i els regionalistes. Als anys finals, Capellà era un adepte de Jaume Font i el Pi, i amic del mecenes públic de Font, el potentat de Sa Pobla, Guillem Caldés.

Un dia Kcho, l’artista de Cuba, a can Capellà dibuixà de memòria la cadira del líder independentista Maceo que Weyler dugué a Mallorca i que retornà fa poc a l’Havana. Capellà, professional coneixedor de Cuba, comprà un gran quadre de Kcho per casa seva de Binissalem, on tants d’anys governà la matriarca, la mare, Antònia, i després la dona, Carme, alter ego i patidora de l’ego capritxós i exigent, de vegades, del cuiner. La filla, advocada, Lena és la rèplica.

Miquel Capellà feia sopars amb cine-fòrums, películ·la i menjar adient al temps o als plats de la cinta. Tenia un club d’amics, Miquels, de l’excaixa Sa Nostra, que presidí al tombant del segle XXI, arran del precipici i la bombolla immobiliària. Ell plorà en viu a les càmeres d’IB3 al denunciar com es va rebentar i buidar aquella caixa fins fer-la pols.

L’amfitrió manejava el temps i el detall: obrava un peix al forn a la siciliana cobert de fines patates com escates, adesava arrossets o arrossos secs o caldosos amb un control absolut amb balança, cronòmetre, termòmetre. El repartiment dels plats mereixia un gest cerimoniós. Alguna vegada s’enfadava, en un flaix insolent si les coses no sortien com tocava. Afrontava grans cites: el sopar de vermar, com unes noces, a carrer, i anava a can Llabata a Cala Rajada a fer un parell de matances, calçotades i torrades de gambes locals.

Com un personatge literari o de cine, analista precís de la pell i els protagonistes de l’illa, restarà el seu gest d’ofici amb la mandolina quan llescava pètals de la cèlebre tòfona blanca sobre ous frits o en un arrosset o la pasta pròpia. Perfum sublim!! El ritual tenia el mateix estil de qui dóna una comunió, generòs i transcendent mentre llescava el pa que ell havia fet. Tenia oli i vi seus. Engreixà l’endiot de Nadal i tenia carxofes italianes a Andratx. Carxofa al forn, a la romana, obra mestra.

Tenia el posat rotund i la mirada alegre; feia silencis per reflexionar, escoltar, apuntar llapis en mà. A cops trencava el buit amb un relat ben travat o amb un gest amb, un lament, geniüt, rar. La malaltia foradà anys el seu cos i acabà en cadira de rodes, sentimental i en veu fluixa. Un paisatge entre el plat i la conversa ha quedat buidat, el personatge ha partit.