Perich, deu vides d’un gat

Una mostra al Born homenatja Perich, el gran ninotaire 25 anys després de la seva mort. Raquel Perich i el dibuixant Kap donen claus de la seva obra a partir d’una desena de vinyetes

Raquel Perich, amb Jaume Capdevila, Kap, a l'exposició del Born CCM.
Raquel Perich, amb Jaume Capdevila, Kap, a l'exposició del Born CCM.JOAN SANCHEZ

“Señores, voy a resumir la situación: caca”, diu el mudat orador davant el faristol; “Con lo bien que estaríamos aquí si no fuera por los vecinos de enfrente”, apunta el text entremig d’un cartell que anuncia que som a la plaça de Sant Jaume; als vidres d’una carnisseria, dos rètols, “Facilidades de pago” i “Plazos”... i, de fons, canta José Luis Perales. “No era un personatge fàcil, no es tirava per terra a jugar, i sovint et deia: ‘Tinc feina, tanca la porta per fora’; era molt culte i exigia que fossis com ell; altres dies, quan parlava, et recomanava molts llibres i música: de La Trinca a Elvis o Brel, però mai Perales”, diu Raquel Perich recordant el seu pare abans d’inaugurar Perich 1941-1995. Humor amb ulls de gat, exposició al Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, plena de picades d’ullet com la musical, i que mostra la vigència d’un dels ninotaires més lúcids, brillants i rebels que ha donat Catalunya, mort prematurament ara fa 25 anys.

“És una experiència agredolça: cada frase, cada dibuix, rellegit avui, causa el mateix impacte demolidor que quan va ser escrit”, diu el dibuixant i col·lega Jaume Capdevila, Kap, comissari d’una mostra que, oberta fins al 16 d’agost, es perfila com la més completa feta mai fins ara a Jaume Perich: 250 dibuixos originals (molts d’inèdits), una cinquantena de reproduccions i mig centenar de cartes, tot sorgit del fons que la família va donar a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, que ara conté uns 13.000 dibuixos.

“No anava, com fem massa ara, a la notícia política o econòmica estricta, sinó que tenia una visió global i nuclear dels problemes”, reflexiona José Luis Martín, al costat d’un dels mítics aforismes de Perich (“El símbolo de la libertad es la antorcha. Por lo fácil que es apagarla”) i de la frase “Coneix el conte d’Ali Babà i les 40 immobiliàries? que reprodueixen les parets de la mostra.

El pare del personatge Quico el Progre va ser un dels 13 col·legues presents ahir a la inauguració de la mostra de qui és un referent per a l’ofici. I que l’estudià al mil·límetre, fins a l’extrem de fer una secció a El Correo Catalán on analitzava ninotaires nacionals i internacionals. “Era una finestra impagable, una masterclass de l’humor possible”, va dir Joma, influència reconeguda també per Toni Batllori, que va admetre que “avui estem fent un humor que fa una mica de pena”. Ho deia recollint la pulla d’Ivà, que troba a faltar el “gen de la mala llet” que havia tingut el sector i que mantingué Perich. Perquè “l’humor també ha de fer que ens indignem, no només que riguem, i ell ho aconseguia”, reivindica Raquel Gu, que accedí a Perich a través dels llibres que hi havia a casa els pares. “Perich irrita però no alegra, provoca més que diverteix”, digué el seu amic Manuel Vázquez Montalbán, amb qui va crear Por Favor.

Ninotaire és un terme que fa curt per a ell; tenia una dimensió diferent”, creu Miquel Ferreres, que recorda que les garrotades als dibuixants “a vegades venen del teu mateix diari; Perich ho podria explicar bé”. Ja ho fa l’exposició, quan es recorda el seu salt a La Vanguardia facilitat per l’èxit espaterrant del seu llibre Autopista (1970), nascut de les descarnades sàtires que caractetizaven la seva secció aforística Perich Mactch a El Correo Catalán. Cansat de la censura, saltaria a Diario de Barcelona, Mundo Diario i, després, a El Periódico.

La mostra no es deixa res. Comença amb un Perich que s’explica mitjançant l’autobiografia —dibuixada o escrita—, salpebrada amb fotos personals, còmics i llibres (dels 10.000 de la seva biblioteca), amb ampolla i got de whisky inclosos. Una segona sala mostra originals dels grans il·lustradors catalans d’abans de la Guerra Civil (Junceda, Opisso, Apa...), que dialoguen amb els coetanis de Perich: de Cesc a Forges, de Máximo a Òscar Nebreda... Sí, Perich n’és una baula, però calidoscòpica: passats uns quants —bastants— gats, entre les joies hi ha el mecanoscrit d’Un baturro en Nueva York, guió de cine inèdit signat per ell, Francesc Bellmunt i José Luis Guarner, o un boig guió per a Filiprim, on demana un efecte especial perquè se’l pugui veure entre una noia en biquini per davant i la mateixa noia per darrere...

És una vida curta i una obra llarga, però totes dues intenses. I potser es poden intentar resumir en 10 dels seus dibuixos, els que segueixen, triats pel comissari de l’exposició i la seva filla Raquel.

Sobre la firma

Carles Geli

Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Normas

Archivado En

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS